GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?

Articles

Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
41 : La corona de l’escut de Catalunya (I)

41 : La corona de l’escut de Catalunya (I)


 L’escut de Catalunya és l’escut dels comtes de Barcelona: d’or, 4 pals de gules. És un dels més antics d’Europa i, fins ara, el més antic de la Península ibèrica. Apareix per primera vegada a un segell del comte Ramon Berenguer IV de l’any 1150. Això vol dir que la matriu del segell havia d’haver estat feta uns anys abans, cap al 1137. Tanmateix, franges verticals vermelles i d’or, com a senyal protoheràldic de la família comtal de Barcelona, van ésser descobertes a la catedral de Girona, pintades als sepulcres del comte Ramon Berenguer II (+ 1082) i de la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona, quan van ésser oberts el 1982. Què signifiquen aquests pals és una cosa que no sabrem mai perquè no ens ho van deixar explicar enlloc. Cal dir, però, que els esmalts or i gules són els més prestigiosos en heràldica i potser tinguin una relació amb l’oriflama dels reis francs.

  Aquest escut, originàriament familiar, es va territorialitzar a finals del segle XIV, en el Principat de Catalunya i, des d’aleshores ha esdevingut l’escut de Catalunya. Per primera vegada tenim constància d’aquesta territorialització el 1396, quan la reina Maria de Luna, una aragonesa, en referir-se a l’escut dels Quatre Pals, esmenta el senyal del comptat de Barchelona, ço és, barres grogues e vermelles, i, pel que fa a la bandera, quan Martí I l’Humà, el 1406, parla de la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya.

  La forma més adient de l’escut és la triangular curvilínia, característica dels escuts catalans medievals. A partir de Pere III el Cerimoniós, l’escut ja es timbra amb un coronell (corona oberta), propi i exclusiu dels sobirans. Tanmateix, entre finals del segle XVII i principis del XVIII, quan es produeix la classificació i catalogació dels distints tipus de corones, els monarques ja porten la corona reial tancada, símbol per excel·lència de la sobirania, i el primer comte-rei que apareix amb ella és Carles I l’Emperador. En heràldica, el timbre –element extern de l’escut, situat al seu damunt- serveix per a indicar la categoria de la persona o comunitat a qui l’escut pertany. Per això, la corona amb que cal timbrar l’escut de Catalunya, és la reial, perquè el sobirà català era un rei –no el rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya o de Sicília-, que tenia com a títol oficial el de comte de Barcelona, títol, cal remarcar-ho, de sobirania, puix que no era un simple comte, títol del regne, com pot ser un comte de Prades o un comte de Guimerà, o un comte de Godó, per exemple. A tots el actes oficials de la monarquia a Catalunya, sempre el títol del sobirà era el de rei, no el de comte i per això hi havia el "braç reial" de les Corts, on les decisions es prenien sempre amb un "plau al senyor rei" i no em un plau al senyor comte, hi havia també el "reial patrimoni", els "batlles reials" i les "batllies reials", les "drassanes reials", etc. Que, de fet, Catalunya era un dels regnes de la Corona ho tenia ben clar tothom en aquelles èpoques. A un del capítols de les corts generals celebrades a Montsó el 1363, llegim el text següent: És avengut que de totes les generalitats que es culliran en Aragó i en Catalunya i en los altres regnes i terres així en mar com en terra [...] la una part sia a la part d'Aragó, l'altra a la part de Catalunya i Mallorca i l'altre a la part del regne de València, però, és entès que si la una província a l'altra de la seva part havia distribuït més en adjutori de aquell regne [...] per tal que cada regne pot [...]. Un castellà, el capità Juan Anaya de Solís, en la seva correspondència amb el Consejo de Guerra, conservada a l’Archivo General de Simancas, pel gener de 1591 deia que En el reyno de Catalunya dizen que somos [els castellans] muy malos y yo creo que lo son ellos [els catalans]. El comte-rei Carles I l’Emperador, a la primera i a la segona proposicions que va fer, en català, a les Corts de Barcelona el 16 de febrer i el 13 de maig de 1519, respectivament, diu les següents frases: Som venguts en aquest nostre Principat de Cathalunya... per lo jurament de fidelitat que per vosaltres a nós com a Rey y senyor nos té d’ésser fet.[...] nostres Regnes y Senyories, les quals, la major part, està unida, com sabeu, ab aquesta Corona de Aragó [...] les costes marítimes d’aquest principat y dels altres regnes units a la Corona de Aragó [...] tots los nostres Regnes marítims de la nostra Corona de Aragó. [...] en aquestes nostros Regnes de Spanya [...] aquest dit principat y dels altres units a la corona de Aragó.

  La pretensió d’alguns historiadors aragonesos actuals de demostrar, amb recolzament institucional, l’aragonesitat de l’escut dels Quatre Pals ha estat debades, puix que ni un sol indici històric porta a aquesta conclusió, tanmateix, i ben al contrari, tots porten a demostrar-ne la catalanitat, com crec que vaig demostrar al meu llibre "Els quatre pals, l’escut dels comtes de Barcelona" (Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1994), llibre que els aragonesos no esmenten mai ni mai l’han replicat.

  Finalment, una cosa incomprensible: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que descriu la bandera de Catalunya, no blasona l’escut del Principat.

  L’escut dels comtes de Barcelona va passar a formar part dels escuts de la majoria dels territoris sota llur jurisdicció: Aragó, València, Mallorca, Provença, Sicília.

Armand de Fluvià i Escorsa
Assessor d'heràldica i genealogia de Catalunya
Publicat al web de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici