GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Jordi Auladell. Aissó i Guillemó, una revolta nacional a la Catalunya Vella del segle IX

Jordi Auladell. Aissó i Guillemó, una revolta nacional a la Catalunya Vella del segle IX


Com tots coneixem, la historiografia oficial de bona part dels estats europeus justifica el seu origen en precedents a la conquesta i colonització romana. Com encertadament, i des d’aquest mitjà, ha evidenciat en J. Cavaller, ens són ben comuns els binomis gals – França, celtes – Regne Unit i Irlanda, germànics – Alemanya, o, celtibèrics – Espanya.
Apart de l’evident intenció i simplicitat científica d’aquests arguments, en el cas de l’estat espanyol l’afirmació ja és insostenible: avui dia algú entén què són els celtíbers?. Davant la incongruència manifesta d’un origen comú dels pobles peninsulars preromans, prenen força les construccions històriques diverses, entre les quals destaca pel seu exacerbat integrisme, aquelles que defineixen el origen de la nación española directament en època romana o, de forma més elaborada, al voltant del regne de Toledo visigòtic.

En el present comentari no farem esment de l’atomització del poder durant el baix imperi romà ni del poc més que virtual poder centralitzat dels reis visigots; tampoc de les múltiples revoltes, alçaments i moviments socials que, des dels bagaudes fins a Paulus, demostren la falsedat de qualsevol teoria vers un sentiment de pertinença comú i únic en tots els habitants del territori peninsular.
Altrament, ens farem ressò d’uns fets localitzats tot just a tocar de la conquesta de Barcelona per part dels francs, i que ens ofereix indicis vers la identificació nacional dels “catalans”de l’època.

En el segle IX, el territori més tard anomenat català es troba dividit per la influència de dos grans imperis: els francs han establert una franja de seguretat que anomenen Marca Hispànica, governada per deixebles de l’emperador, amb el rol de comte i marquès; per l’altre bàndol, els musulmans, depenents de Còrdova, amb walís o representants emirals dominen les places fortes de la Catalunya Nova. Amb la presa de Barcelona la primavera del 801, el límit nord – sud s’estableix, amb diverses fluctuacions, a l’eix del Llobregat, restant bona part dels territoris al seu voltant com escenari continuat de razzies i conflictes al llarg dels propers dos segles.
Tot i aquesta inestabilitat política, no sembla que el substrat de la població local canviï excessivament, ja que, per exemple, trobem gotii – hispani en les tropes que conquesten Barcelona i, novament, són indígenes els que, contradient els defensors de la ciutat, la rendeixen a l’exèrcit invasor cristià. A partir d’aquest moment, les fonts històriques ens mostren a la Catalunya Vella, i a part de limitades comunitats de musulmans i jueus, una dualitat de poblament: una àmplia base local amb classe dirigent pròpia, descendents de la mixtura de gots i substrat romà-ibèric, i una minoria nouvinguda amb el domini militar i polític, els francs.

Les fonts historiogràfiques coincideixen a tractar la conquesta de Barcelona com un objectiu bàsic dels magnats locals, els quals obtingueren el suport de l’emperador Lluís el Pietós que reclutà un gran exercit heterogeni però amb nombrós contingent aquità. En aquest ordre, la fidelitat dels gotii es recompensà amb el nomenament d’un comte autòcton, Berà, proper a les intencions de pau i manteniment del status quo amb els veïns musulmans. Amb tot, aquesta tolerància contraposada a la política de conquesta dels barons francs, significà la seva caiguda per manca de concordància amb els interessos polítics dels francs i l’arribada de comtes estrangers allunyats dels interessos locals.

Al mandat del franc Rampó (820-825) el succeí un jove i ambiciós prohom carolingi, Bernat de Tolosa, posteriorment conegut com a Bernat de Septimània; la confirmació de la línia dura i forana al capdavant dels comtats de Barcelona, Girona i Osona significà l’inici de l’alçament.

En aquest marc polític, hem d’ubicar la revolta d’Aissó i Guillemó entre els anys 826 i 827. La personalitat dels protagonistes és força controvertida. De Guillemó hom coincideix en identificar-lo com un noble got, fill del comte Berà, primer comte de Barcelona després de la presa de la Ciutat, i comte de Rasès i el Conflent. En referència a Aissò hi ha diverses hipòtesi: podia tractar-se d’un vell barceloní musulmà (Ayzün), fill d’un dels walí de la ciutat de finals del segle VIII; altres autors afirmen que no era aquest Ayzün, si no el fill del darrer walí governant; sense indicis categòrics, Ramon D’Abadal l’assimila a un magnat got, de similar condició al seu company de fets Guillemó. En tot cas, ambdós iniciaren una campanya militar i social que, si bé breument, sacsejà la Marca.

En aquelles dates es subleven al poder comtal diverses guarnicions d’Osona, essent encapçalades per l’esmentat Aissó i pel comte Guillemó que, com a fill del darrer comte indígena del territori, aglutina els magnats gots i hispà-romans descontents amb l’ocupació franca, així com tota aquella massa social encara fidel al seu pare, el comte Berà. Des de l’àrea vigatana es succeeixen les razzies i operacions de càstig per tota la comarca i contra la Cerdanya, el Bages i, principalment, el Vallès i les rodalies de Barcelona: arrasen els nuclis de població poc fortificats i derrueixen nombroses villae i centres d’explotació agrària que perduraven des d’època romana.

A inicis del 827, els revoltats rebran l’ajut militar de l’emir de Còrdova, a través dels walí de Saragossa i Lleida, forces musulmanes que afegides a les tropes comtals de Guillemó i als contingents locals permeten emprendre la conquesta de Barcelona i Girona. A l’estiu del 827 s’alça setge contra Barcelona, si bé per l’octubre els trobem assetjant Girona; evidentment, la limitada paciència en l’intent de conquesta de Barcelona significa que s’esperava establir-hi una complicitat amb els seus ciutadans, que no es produí. La pressió sobre Girona no fou tampoc efectiva: la notícia de l’organització d’una contraofensiva amb un exèrcit imperial significà la retirada definitiva de la tropa emiral, el fracàs militar de la revolta i la seva definitiva dissolució.

D’aquesta successió de fets el gran triomfador fou el comte Bernat, que rebé com a premi per fidelitat a l’emperador la ciutat de Narbona i diversos comtats occitans, honors pels quals se’l titulà Dux de la Septimània; mentre Guillemó, camí de l’exili amb la resta de revoltats, perdrà les seves possessions comtals. Per la seva part, l’empremta sobre el territori tingué conseqüències perdurables, amb la destrucció i l’abandonament de bona part de la producció agrícola, no recuperada fins el repoblament del comte Xifré (dit el Pilós) iniciat l’any 878.

La revolta actuà directament sobre els territoris comtals de Barcelona i Osona, sota el control del comte franc, i en terres de la Cerdanya, en temps del comte aragonès Asnar Galí; sembla evident que la reacció s’adreça cap al que, a ben segur, consideren usurpadors estrangers, davant dels quals s’esgrimeixen els drets de sang de Guillemó, hereu del primer comte autòcton. Inclús la participació de tropes musulmanes sembla indicar una comunió d’interessos entre la població local i el veïnatge, aliè als propòsits expansionistes de l’imperi. Tanmateix, el control del comtat per part de francs continuà fins a Xifré (878-897), amb el breu interval del seu pare, el conflentí Sunifred (844-848), i no culminà fins la històrica negació de vassallatge de Ramon Borrell, a tombar el segon mil•lenni.

A diferència dels nombrosos fets que caracteritzen el convuls segle IX, la revolta d’Aissó i Guillemó fou una expressió de singular càrrega política, definitòria de la voluntat dels habitants autòctons davant del domini dels nouvinguts, una circumstància repetida a casa nostra al llarg dels segles.

Per ampliar la informació

D’ABADAL, R. (1961) Els primers comtes catalans I. Ed. Vicens Vives. Barcelona.
D’ABADAL, R. (1969) Dels visigots als catalans I. Ed. 62. Barcelona.
DURAN I SANPERE, A. (1972-75) Barcelona i la seva història (3 vols.). Ed. Curial. Barcelona.
FELIU, G.(1973) “El condado de Barcelona en los siglos IX y X: organización territorial y económico social”, a Cuadernos de historia económica de Catalunya, VII, pp. 9-32. Barcelona

Jordi Auladell
9 de juny de 2009
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici