GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Col·labora

Diccionari
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (2)

Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (2)


La identitat nacional

Segons l’antropòleg Claudi Esteva, la nació és la categoria política de la identitat ètnica. La identitat nacional, per tant, transcendeix la identitat ètnica perque duu la noció de raó política, és a dir, l’establiment d’un autocontrol polític del propi desenvolupament de la identitat d’una població culturalment homogènia i que s’autorreconeix com a singular històricament parlant. L’entitat nacional es diferenciaria de les comunitats locals o clàniques, sobretot, per la consciència d’una singularitat cultural compartida, més enllà de l’existència d’un parentiu entre els seus integrants, però amb independència del caràcter concret de la seva organització políticoinstitucional, és a dir, encara que no hagi adquirit la formalització jurídica d’estat.

El filòsof Ulisses Moulines sintetitza molt bé la qüestió dient que les nacions constitueixen un tipus particular d’ètnies. Tota nació és una ètnia, però no totes les ètnies són nacions. Les nacions serien ètnies conscients d’elles mateixes o, més concretament, serien ètnies que disposen d’un programa polític de preservació i desenvolupament de la pròpia identitat [Ulisses Moulines, Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen). Barcelona: La Campana, 2002, p. 71].

Històricament, doncs, l’etnicitat és més antiga que la nacionalitat, i aquesta ho és més que l’estat, visió segons la qual quedarien invalidades les manifestacions que, des de les estructures polítiques dels estats-nació edificats sobre una ètnia concreta, neguen l’existència de nacions fora de les estructures estatals. Aquesta argumentació falaç apareix, en tot cas, com una defensa de l’estat sota control uninacional davant la possibilitat que l’adquisició de consciència per part de poblacions ètniques diferenciades a la dominant vulguin dotar-se de rang nacional o estatal, susceptible de posar en qüestió l’estructura de desigualtat política existent (ja sigui per la demanda d’autoadministració, ja sigui a través de la lluita per la seva secessió). Aquest retrobament de la consciència d’unitat que pot experimentar una ètnia històricament sotmesa a d’altres ha estat prou freqüent i ho és encara. Esteva i Fabregat ho explica molt bé en el següent paràgraf:

(…) en el curso de la historia [el Estado] ha resultado de la reunión, más o menos pactada o impuesta, según los casos, de naciones, e incluso de los límites impuestos al desarrollo político de éstas para conducir su propio destino, no obstante, mientras muchas naciones han desaparecido por falta de una fuerza demogràfica competitiva y de capacidad política para resistir el empuje de otras, la identidad étnica ha permanecido siempre como el estado de larvación necesario para constituirse con el tiempo en punto de partida para la recuperación de la voluntad nacional. Sin la etnicidad no seria posible la idea de nación, y sin ésta la construcción del Estado carecería de ideas fuerza para edificarse.


Brevíssima gènesi de les nacions

Cal remarcar que les ètnies i les nacions no són realitats naturals, sinó produccions històricoculturals, basades en el sentiment d’un conjunt d’individus de pertànyer a la mateixa col•lectivitat i per aquest motiu, com altres construccions humanes, neixen i també moren. Partim del fet que les ètnies han estat consubstancials a la distribució, l’adaptació i la diferenciació cultural concreta de l’espècie humana en la geografia del planeta. Tenen un origen tan antic com aquest procés s’ha anat concretant repetidament a cada indret habitat.

Podem dir el mateix de les nacions? El cert és que habitualment es considera que la nació, amb les atribucions i institucions polítiques que el conjunt de la població reconeix i es fa seves, deriva de la fi de les monarquies absolutes, el punt d’inflexió de les quals seria el procés revolucionari francès iniciat el 1789 (amb l’immediat antecedent de la independència dels estats americans de la corona britànica). Sí que sembla que el nivell de projecció política dels elements ètnics de les col•lectivitats, molt especialment les europees, amb la demanda d’una major participació popular en les institucions i un reconeixement generalitzat dels individus vers uns trets culturals i unes institucions compartides, significa en aquest moment un canvi substancial respecte a les concepcions que tenien els individus en el model de vassallatge feudal o de l’esclavatge d’època antiga, encara que fins i tot llavors les solidaritats ètniques dins les monarquies i imperis i els enfrontaments entre elles juguessin un paper important.


La idea de comunitat imaginada i el sentiment col·lectiu

Benedict Anderson expressa un element clau: la paradoxa de la debilitat aparent en la qual recolza la nació, ja que no hi ha una coneixença real entre els seus membres, a diferència del que podria passar en una família o, fins i tot, en una comunitat local. [Benedict Anderson, Comunitats imaginades: reflexions sobre l'origen i la propagació del nacionalisme. Catarroja - València: Afers – Universitat de València, 2005.]

En aquest sentit, malgrat que no hi hagi un lligam de sang, ni una proximitat en la relació, entre els connacionals s’estableix una fraternitat que es pot comparar amb l’adscripció familiar. Sense demanar res o quasi res a canvi, els “nacionals” es solidaritzen entre si i fan sacrificis pel bé d’una col•lectivitat i en nom d’una mateixa col•lectivitat. A aquesta qüestió sovint també s’hi apel•la amb la denominació de “patriotisme”, no representant en aquest cas el terme “pàtria” diferències destacables respecte el de nació. La identitat ètnica o nacional (amb la diferència ja expressada) vindria donada, principalment, per l’element de voluntat d’un grup humà que se sent diferent dels altres a mantenir les seves diferències reals o percebudes com a tal. Allò que reforçaria la voluntat seria el sentiment de pertinença a la col•lectivitat, i el reconeixement entre els individus que en formen part. I això amb independència de la classe social dels individus, estructura que cada cultura tendeix a incloure dins seu, malgrat intents, i l’existència de motius, sovint poderosos, de solidaritat internacional.


Conflictes en relació a la identitat nacional a nivell individual

En el propi fur intern dels individus, la qüestió nacional no està exempta de conflictes. Joan Francesc Mira els classifica de la següent manera :

a) Quan un marc bàsic de convivència és destruït i no és eficaçment substituït per un altre. Cas bolivià, camerunès... i d’altres col·lectius especialment americans i africans on una identitat ètnica primigènia queda desfigurada sense que la nova identitat nacional-estatal s’imposi plenament.

b) Quan en un mateix marc els termes i factors són d’ordre o de nivell diferent: quan casta, color de pell, condició social o credo religiós són més importants, -com a criteri identificador- que pàtria de naixement o grup lingüístic. Cas dels jueus (què és més definidor per ells? Ser ciutadà, per exemple, americà, o bé ser de religió i tradició jueva?). O també el cas dels negres dels EUA (durant molts anys simples esclaus), Més negres que americans? Amb què s’identifiquen més, com a afroamericans o com a ciutadans americans? Poden ser ciutadans americans i punt quan la categoria per excel•lència és la del blanc, anglosaxó i protestant?

c) Quan hi ha superposició d’àmbits de pertinença del mateix ordre efectiu o potencial, que poden definir identitats inclusives o excloents mútuament. Més canadenc que quebequès (o una o altra); més belga que flamenc (o una o altra); més català que espanyol (o una o l’altra)...



BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Benedict Anderson, Comunitats imaginades: reflexions sobre l'origen i la propagació del nacionalisme. Catarroja - València: Afers – Universitat de València, 2005.

Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984.

Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura. València: Tres i Quatre, 1984.

Ulisses Moulines, Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen). Barcelona: La Campana, 2002.


Ramon Freixes
29 de juny de 2009
Benedict Anderson

Claudi Esteva

Ulises Moulines

 

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici