GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?

Articles

Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
103: L’origen de la indústria sucrera a Gran Canària

103: L’origen de la indústria sucrera a Gran Canària


La potent indústria sucrera desenvolupada a Amèrica a poc de començar-ne la colonització va tenir origen, segons la historiografia oficial, a les Canàries on hi havia arribat procedent de l’illa portuguesa de Madeira. Des de les Canàries, conquerides per Castella, va passar a Amèrica on els castellans, amb tecnologia castellana, van iniciar aquesta indústria, tot i estar documentat que el primer enginy de sucre (instal·lació industrial destinada a convertir la canya de sucre en sucre) va ser  propietat del català Miquel Ballester.

 

Segons els investigadors Eduardo Aznar Vallejo i Ana Viña Brito: “La planta [canya de sucre] fou introduïda [a Canàries] des de Madeira, d’on el governador Pedro de Vera la va fer venir, juntament amb el personal necessari per a la seva posada en cultiu i industrialització. Aquest origen portuguès deixarà una àmplia marca en la designació de les instal·lacions, els operaris, els instruments...”. I continuen: “Des de Canàries el sucre passarà a les Índies, com posen de manifest les reials cèdules per què en Lope de Sosa [ governador de les Canàries ] dugui a l’Espanyola mestres de sucre canaris ” (1).

 

Aquesta conclusió es basa en cròniques tardanes, o més aviat, en cròniques molt allunyades de la conquesta i colonització de l’illa de Gran Canària, el 1483, sota el lideratge de qui després en seria governador, el teòricament andalús, Pedro de Vera. Veiem que en diuen les cròniques que ho expliquen i en quina data:

 

A la Crònica Ovetense (del 1639), de la qual se’ns diu que és una còpia de l’original escrit per l’alferes Alonso Jaimes de Sotomayor; original que, naturalment, tal i com és d’esperar, s’ha “perdut” hi trobem: “el gobernador Pedro de Bera ynbió a España y a la ysla de la Madera por frutales y cañas de asúcar, legunbres y todo jénero de ganados, y casa, y se plantaron por toda la ysla muchísimos cañauerales, que luego comensaron a dar ynfinito asúcar muy bueno...  ...el dicho gobernador Bera hiso el primer ynjenio de agua serca de la ciudad... ...y el alféres Sotomayor hiso otros, que molía con caballos”. Veiem, de passada, que el cultiu s’havia estès sobre manera(2).

 

A la Crónica Lacunense (còpia tardana, del segle XVII), Pedro de Vera és anomenat Rodrigo (però només a la portada) i situa l’inici de la campanya de conquesta de les Canàries de l’anomenat Jean de Bethencourt el 1439 en comptes del 1402, que és el que ens diu la història oficial. És, ben bé, que no es pot estar en tot (ja en parlarem d’aquest Bethencourt). El text que ens ocupa, en aquest cas, diu el mateix que l’anterior(3).

 

La Crónica Matritense (la més propera als fets, “només” uns setanta anys després, a mitjans del segle XVI), ens dóna una versió diferent: “hiço traer de Castilla y de la isla de Madera muchos sarmientos y otras plantas y semillas y cañas de asúcar...  ...Y Pedro de Vera hiço el primer ingenio de el agua en ella... ...y Alonso Jaimes hiso otro que molía con caballos... ...Así que los dichos ingenios fueron los primeros que fabricaron açúcares en Canaria ” (4). Atenció al detall: ja no és Espanya, és de Castella d’on vénen els béns productius importats pel governador, a part de Madeira, és clar.

La Historia de la conquista de las siete yslas de Canaria, recopilació feta el 1646 també diu que “el gouernador Vera imbió a España y a la ysla de Madera por frutales y cañas de asúcar, legumbres y todo género de ganados y casa, y con esto se plantaron  por toda la ysla muchíssimos cañaverales, que luego empesaron a dar mucha abundancia de asúcar  muy bueno” (5).

 

El Libro Segundo prosigue la conquista de Canaria diu ser una còpia fidel (sic) d’un original escrit per uns anomenats Pedro Gómez Escudero (Scudero) i un Sedeño o Cerdeño i ens diu: “El Gouernador Pedro de Vera invió a Spaña i a la isla de la Madera a buscar frutales para plantar luego que se acauó la conquista, con que en brebe tiempo se pobló de frutos: parras, cañas de asúcar, i todo género de árboles, legumbres, animales, asnos, cauallos, ieguas, vacas, bueies, conejos, perdices, menos liebres que no ai.”(6). Mireu si n’és de “fidel” la còpia, que no se’n sap el nom de l’autor.

 

Totes elles són cròniques molt posteriors als fets. No n’ha quedat ni rastre de les cròniques contemporànies. Se’n coneixen algunes per referències, però no s’han trobat mai.

 

Les cròniques apòcrifes que hem esmentat coincideixen en dos punts centrals: que l’introductor del conreu és Pedro de Vera i que el sucre procedeix de Madeira. Tot seguit, veurem que totes dues afirmacions tenen evidents punts febles que fan trontollar, per no dir ensorrar del tot, la teoria castellanista oficial.

 

En primer lloc, no és creïble, en absolut, que, des la portuguesa Madeira, es dugués cap mena de producte a les Canàries per ajudar Castella a mantenir el seu domini sobre aquest arxipèlag i, de retruc, col·laborar en la seva lluita pel domini de l’Oceà contra la mateixa Portugal. En aquells temps, Castella era l’arxienemiga de Portugal i, per tant, els portuguesos no donarien cap facilitat al seu poderós, i molt odiat, enemic.

 

Per altra banda, consta que, a Madeira l’any 1478, hi vivia el mestre sucrer valencià James (Jacme-Jaume) Timer. El novembre d’aquell any, el príncep de Portugal, el futur Joan II, l’autoritzava a tenir naus per comerciar des de Madeira amb Portugal i amb altres regnes, llevat de Castella (7). No crec que aquest comerciant fos l’excepció d’una norma tan taxativa i explícita: si des de Madeira, i és de suposar que des de qualsevol altre lloc de Portugal, no era permès comerciar amb Castella, com es permetria la venda de maquinària i tecnologia d’un producte de tanta importància econòmica com era el sucre en aquells temps? El sucre, que venia d’orient, era caríssim i la industria sucrera era, llavors, una indústria estratègica i molt lucrativa.

 

Si no venia de Castella, d’on podia venir tota aquesta tecnologia? Doncs és molt senzill: del País Valencià, on hi havia un potent indústria sucrera des del segle XIV. En efecte, ja el 21 de desembre de 1305, el rei Jaume II sol·licitava de Sicília que li enviessin un esclau sarraí mestre en cotó i un altre mestre en canya de sucre i llavors de cotó i canya en quantitats suficients. El 1395 consta un “molí de sucre” a Gandia; a Cullera, el 1400. El 1408, el Consell Municipal de València contracta Nicolau Santafè com a “mestre sucrer”. Es produïa sucre, el 1415, a la zona de Castelló; el 1415, a Gandia; el 1413, a Oliva, on, el 1433, trobem aquest cultiu a gran escala. El 1417, a Xeresa. El 1434 (com a mínim), a Beniarjó. I moltes altres més. La noblesa de la zona, els Vic, els Cardona i, sobretot, els Borja van estimular l’expansió d’aquest cultiu lucratiu de forma extensiva i la seva producció a escala industrial (8).

 

Finalment, quant a la figura de Pedro de Vera, hem de dir que els Vera estan documentats al sud del País Valencià. L’escut d’aquests Vera valencians és el mateix que el dels Vera aragonesos. Aquest llinatge va néixer amb en Lluís i en Carles de Vera, fills del rei Ramir I d’Aragó (10). És a dir, que aquests Vera eren de sang reial. Altres membres importants de la família van ser Roi Martínez de Vera, mentor de l’infant Enric d’Aragó i Sicília (nebot del rei Joan II i Lloltinent del Principat), Martí de Vera i Pomar, senyor de Fayos, gentilhome d’Aragó, col·laborador del rei Alfons IV i ambaixador seu a Roma. Hi ha un Vera, d’Alzira, un Joan de Vera, que fou cardenal, home de confiança del Papa Alexandre VI i arquebisbe de València (11). El 1507, era alcaid d’Alacant  un Alfons Martínez de Vera (12). El 1432, un Miquel de Vera participa en la conquesta de Nàpols (13). Un Pere Martí de Vera era membre de l’estament militar a Catalunya pels anys 1450-60, natural de Lleida, era nebot de l’ambaixador esmentat més amunt (14).

 

Al nostre Pedro de Vera se li dóna el càrrec de governador, càrrec que no existia al regne de Castella i que sí existia als territoris de la monarquia catalana. Càrrec de confiança al qual només tenien dret catalans o aragonesos de sang reial, cosa que complien els Vera valencians i que, de cap de les maneres, no complia el Pedro de Vera de la historiografia oficial: regidor (vintiquatrè) de Jerez de la Frontera i alcaid de la fortalesa d’Arcos de la Frontera, funcions que, curiosament, estava complint els mateixos anys que, suposadament, estava conquerint l’illa de la Gran Canària. Un cas portentós d’ubiqüitat freqüent en diversos personatges protagonistes de les glòries castellanes, (9).

 

Ens trobem, sens dubte, davant d’un altre cas d’ursurpació d’uns fets protagonitzats per catalans: la conquesta de les Canàries i l’exportació de indústria sucrera en aquestes illes i a Amèrica.

 

 

 

Carles Camp

 

 

 

NOTES

 

(1) Eduardo Aznar Vallejo, Ana Viña Brito, “El azúcar en Canarias”, dins les Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1989, p. 155.

 

(2) Francisco Morales Padrón, Canarias, Crónicas de su conquista. Ed. Cabildo Insular de Gran Canaria, 1978, p. 164.

 

(3) Nota (2), p. 226.

 

(4) Nota (2), p. 253.

 

(5) Nota (2), p. 317.

 

(6) Nota (2), p. 419.

 

(7) B. Bonet Reverón, “Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV”. Revista de Indias VI (1945), p.127 Nota 58 a peu de pàgina, tret de Silva Marques, Descobrimientos portugueses, Vol. III, núm. 138, p. 178.

 

(8) Santiago Laparra López, “Un paisaje singular: Borjas, azúcar y moriscos en la Huerta de Gandía”, dins les Actas del Quinto Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1993, p.130-131.

 

(9) Hipólito Sancho de Sopranis, “En torno a Pedro de Vera y su obscura cronología”. Revista de Historia, 18; La Laguna de Tenerife, 1952.

 

(10) http://www.arrakis.es/~josjoa/index6.htm

 

(11) Gran Enciclopèdia Catalana, Tercera reimpressió actualitzada, Barcelona, abril 1994, Vol. 24, p. 19.

 

(12) http://personales.com/espana/alicante/heraldica/martde-vera.htm

 

(13) http://www.arrakis.es/-josjoa/index6.html

 

(14) Santiago Sobrequés i Vidal i Jaume Sobrequés i Callicó, La Guerra Civil catalana del segle XV. Edicions 62, S.A., Barcelona, 1973, Vol. I, p. 79.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici