GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Jordi Auladell. La revolta del general Flavius Paulus. Un reialme visigòtic a la Tarraconensis

Jordi Auladell. La revolta del general Flavius Paulus. Un reialme visigòtic a la Tarraconensis




Tal i com esmentàvem en anteriors notes històriques [1], bona part de la historiografia nacionalista espanyola encara viu, a hores d’ara, de la concepció imperialista del regne visigòtic hispà. Aquesta teoritza i es fonamenta en l’obra d’Isidor de Sevilla; amb la cèlebre sentència rex, gens et patria gothica, tot el concepte geogràfic de l’antiga Hispania, pràcticament des del Roine a Gibraltar, pertanyia per predestinació divina al reialme visigot. Tanmateix, aquesta afirmació categòrica, sumada als constants panegírics dels cronistes oficials [2], no fan més que advertir-nos de la seva contra: tanta autoafirmació únicament pot respondre a l’antítesi, no existí en època visigòtica cap sentiment de pertinença comuna i única en els habitants de l’esmentada Hispania, circumstància que els fets històrics ens mostren de forma obstinada en l’espai territorial català.

Des dels temps de l’emperador romà Caracal·la, la provincia Tarraconensis es divideix, a més, en la Gallaecia, la Carthaginensis i la Balearica, restant dins la primera Catalunya, el nord del País Valencià, Aragó, Navarra, Rioja i la costa cantàbrica fins el límit d’Astúries. A l’esmentada organització territorial s’afegeix que, des del baix imperi, el poder real es troba separat entre l’estament militar, el dux, i l’estament civil, que en època visigòtica recau en mans dels comites (comtes) a les principals ciutats i del poder eclesiàstic, principalment del metropolità de Tarraco, i dels bisbes i abats locals.


La conjuntura política del moment ens indica que la unitat del regne visigòtic de Toledo no és real: d’antuvi, el poder pràctic pertany al clergat local i als terratinents, grups de nobles poderosos que formen part del vell substrat romà i indígena i que, alhora, conformen i vertebren el territori. A la influència religiosa i social, s’afegeix el poder econòmic, productiu i comercial, de les classes dirigents, als quals la seva vinculació política a la gestió local els enfronta al sistema militar centralitzat en la figura d’un rei llunyà. En el mateix sentit, i des de la curta estada d’Ataülf i Gala Placídia a Barcino l’any 415, la Tarraconensis no intervingué en els continuats conflictes successoris dels capitostos visigots.

En aquest entorn polític i social s’emmarca l’alçament d’en Paulus.

A finals del 672, la Septimania (Llenguadoc) es revolta contra el poder del recentment nomenat rei visigot Vamba. La crònica oficial d’en Julià de Toledo ens esmenta el refús de l’autoritat reial per part de diversos prohoms de la zona, entre ells el comte de Nimes Hilderic i el bisbe de Magalona, els quals detenen als partidaris del poder establert i s’alien amb els francs del nord.

En plena campanya contra els bascons, i per tal de sufocar l’aixecament, a la primavera del 673 Vamba envia un contingent liderat pel general Flavius Paulus, al que nomena Dux de la Septimania. De camí, i sense major explicació de les escadusseres fonts històriques, Paulus rebé el suport de la pràctica totalitat de les autoritats de la Tarraconensis, des del Dux Ranosind al bisbe de Llívia Jacint, per ésser investit rei (rex orientalis), reconeixement al qual s’hi sumen els revoltats de la Septimania: a Narbona és escollit rei pels nobles rebels, un cop declarada nul·la l’elecció de Vamba, garantint-ne la legalitat segons la llei visigoda i conformant un reialme independent de Toledo.

Possiblement consideressin que Vamba fou escollit per una altra noblesa local, i que ells i els territoris que regien, no s’hi trobaven vinculats; resulta evident que no consideraven que correspongués a una noblesa i a un clergat forani designar al seu rei. Òbviament, la successió de fets demostra una voluntat expressa d’independència del llunyà poder visigòtic peninsular: només la Tarraconensis, els pobles bascons (enemic secular del regne de Toledo) i la Septimania s’alcen contra Vamba i a favor de Paulus, mentre tota la resta d’Hispania fa costat al rei del sud [3].


La resposta del poder central és immediata, i els poderosos exèrcits de Vamba derrotaran la sublevació en poc més de sis mesos des del nomenament del nou rei. Accedeixen al territori alçat des del nord d’Aragó, conquerint les ciutats del litoral i perseguint els revoltats: divideix l’exèrcit real en tres cossos i avança per les terres de ponent cap a la Cerdanya, per la Catalunya central cap als Pirineus i pel traçat costaner de la vella Via Augusta; per setembre ha derrotat les places fortes dels rivals, des de Tarragona a Barcelona, Vic, Lleida, Girona, Llívia, Ceret, Cotlliure, Bessiers, Agde i Narbona fins a Nimes. Historiogràficament aquí culmina l’episodi de l’ambiciós traïdor Paulus, amb la partida de malfactors que li donaren suport en la seva injustificada revolta al just poder establert. La narració converteix en anècdota un conjunt de fets prou simptomàtics, on els punts foscos són notoris: no sabem absolutament res d’un home d’origen incert [4] que, de sobte (o no), rep un enorme recolzament localitzat en un territori, amb suports d’extracte divers, des dels estrats agraris i urbans més humils fins a nobles hispanoromans, caps militars gots o la més alta jerarquia eclesiàstica de les àrees orientals; és especialment rellevant que els dos dux vigents, caps militars de la Tarraconensis i la Septimània nomenats pel poder central visigòtic, el recolzin i el coronin com a rei.

Totes les hipòtesis ens condueixen a no considerar els fets com una simple revolta militar, un cop d’estat per interessos particulars o una de tantes sublevacions pel dret successori que caracteritzen al reialme visigòtic. L’adhesió ràpida i total, alhora que heterogènia, dels diversos estaments del territori, perifèric al poder central, pressuposa un estat latent d’animadversió al regim establert i, a ben segur, no concordant a la imatge de generació espontània que les notícies documentals volen transmetre.


En conclusió, la història fou escrita pels vencedors, fent gran la llegenda del rei hispà i menystenint els moviments secessionistes. Amb tot, la pròpia narració d’interessada lloança ens mostra l’existència d’un fet diferencial, tan lligat a l’evolució social i econòmica com propi de la construcció d’una entitat singular.

[1] “Aissó i Guillemó. Una revolta nacional a la Catalunya Vella del segle IX”, a Articles i documents d’HISTOCAT, Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, juny de 2009.
[2] El cronista del règim que ens descriu els fets que ens ocupen, evidentment de forma parcial i en format de lloança al rei Vamba, és Julià de Toledo, designat bisbe pels bons serveis prestats.

[3] Com a “rei del sud” esmenta Paulus a Vamba en contraposició al seu títol, “rei de l’est”.
[4] Diversos autors han especulat sobre el seu origen, assimilant-lo a un noble hispanoromà, un terratinent got de nom romanitzat de la Tarraconensis o a un mercenari bizantí.

Per ampliar la informació
D’ABADAL, R. (1969) Dels visigots als catalans I. Ed. 62. Barcelona.
GARCÍA MORENO, L.A. (1989) Historia de la España visigoda. Ed. Cátedra. Madrid.
PALOL, P. de (1987) “Catalunya del món antic al medieval”, a Etudes roussillon naises ofertes à Pierre Ponsich, Perpignan, pp. 139-145
VELÁZQUEZ, I. (1989) “Wamba y Paulo: Dos personalidades enfrentadas y una rebelión”, a Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Hª. Antigua, t. II, pp. 213-222


Jordi Auladell,
30 d'agost de 2009



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici