GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Col·labora

Diccionari
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Francesc Torralba. Catalanisme cívic (2008)

Francesc Torralba. Catalanisme cívic (2008)


El 14 de setembre del 2008, el filòsof Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramn Llull, va publicar un article al diari Avui reflexionant sobre el fet català en els nostres dies. El reproduïm a continuació:
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Només cal passar una petita temporada per les Espanyes per adonar-se de fins a quin punt ha crescut l'animadversió vers el catalanisme en els darrers anys. No es tracta de buscar el cap de turc, però no hi ha dubte que cada cop és més difícil ser català fora de Catalunya. Per poder transitar bé, cal desfer tòpics i prejudicis molt petrificats, però això demana temps. Fa la impressió que tots els esforços pedagògics que tants recursos econòmics i temps han costat no han estat suficients per canviar la visió col·lectiva dels anomenats nacionalismes perifèrics. Es multipliquen els prejudicis envers el catalanisme i no solament entre les anomenades classes populars, també entre els erudits, els professionals liberals, la intel·liguèntsia. Els qui passem una petita temporada l'any fora de "l'estimada pàtria" ens hem de mossegar la llengua molt sovint, massa sovint, perquè tampoc no és qüestió d'encendre's a cada sobretaula d'estiu.

OBSERVO QUE, MÉS ENLLÀ de tots els esforços haguts i per haver, el nacionalisme s'identifica, cada cop més, amb una espècie de tribalisme egocèntric que tan sols cerca el propi benefici en detriment dels altres. Hi ha una associació d'idees entre nacionalisme i insolidaritat que embruta, greument, el terme nacionalisme, però que, sens cap mena de dubte, és causada per una manca de transparència en les comptes de l'Estat i per determinats mitjans de comunicació de masses que, sempre que poden, posen el dit a la llaga.

TAMBÉ CONTEMPLO, AMB perplexitat, una creixent identificació entre nacionalisme i provincianisme que fa mal al païdor. De fora estant, sembla que ser nacionalista sigui excloure l'altre, no voler-lo integrar en el propi projecte col·lectiu. M'agradaria poder mostrar que el nacionalisme no és contrari a l'hospitalitat, sinó que, precisament, es construeix en la rebuda i la integració de l'altre. L'associació entre nacionalisme i provincianisme és molt pròpia dels anomenats intel·lectuals cosmopolites, d'aquells que són de tot arreu, però no són d'enlloc, dels que fan del desarrelament una virtut.

CALDRIA SABER COMUNICAR que ser nacionalista no és creure que la pròpia terra és la millor que hi ha en el món. El xovinisme es cura viatjant. Seria interessant saber explicar bé que només qui estima a fons el que li és propi, qui aprofundeix en les seves arrels, pot ser realment cosmopolita. Seria hora ja de desemmascarar aquests cosmopolites de disseny postmodern que es multipliquen com els polls.

TAMBÉ OBSERVO, AMB ASTORAMENT, que el nacionalisme s'identifica cada cop més amb una forma de ressentiment col·lectiu, amb allò que Don Miguel de Unamuno en deia el "resentimiento pueblerino". Sembla que estimar Catalunya vulgui dir anar contra Espanya, sembla que estimar la pròpia llengua i cultura, signifiqui anar contra la cultura hispànica i la seva bellíssima literatura. Aquest nacionalisme reactiu, visceral, primari com pocs, també és atiat per molts grupuscles de casa nostra.

NOTO MOLT DESENCÍS ENTRE els intel·lectuals catalans. Cal reformular el catalanisme, eixamplar-lo, furgar en les seves arrels per transcendir-les, integrar-lo en un món global i la societat-xarxa. No hi ha dubte que la llengua n'és el pal de paller, com també la història i la cultura diferenciada, però jo imagino un catalanisme cívic, inspirat en la bella tradició del civisme tan desenvolupada pels nostres clàssics, des de Víctor Català a Josep Ferrater Mora passant per Joan Maragall o Eugeni d'Ors. Un nacionalisme que mira el futur i no solament el passat, que reivindica, amb fermesa el que li correspon, però que no cau únicament en la picabaralla econòmica. El catalanisme cívic no solament defensa un territori, una llengua, una història i uns recursos; aposta, també, per una constel·lació de valors que tots podem integrar i fer nostres.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici