GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. Palència, un bisbat de catalans.

Carles Camp. Palència, un bisbat de catalans.


A la primera meitat del segle XI, els regnes de Castella i de Lleó vivien totalment al marge d’Europa, de la cultura i de l’Església europees. Des de la invasió musulmana el 711, les lleis i la cultura havien seguit com a l’època visigòtica; igualment, els ritus i l’organització de l’església cristiana havien mantingut formes visigòtiques. La resta d’occident, Catalunya inclosa, havia evolucionat d’acord amb els nous temps. I l’oganització, la litúrgia i les normes de funcionament, tant de la de l’Església com de la vida monàstica, no havien estat una excepció.
 
La historiografia oficial diu que aquests territoris van ser europeïtztas i modernitzats pels francesos, liderats pel monestir de Cluny. Aquesta hipòtesi, àmpliament difosa per nacionalistes francesos que pretenen fer del seu país un focus de modernització en èpoques tan pretèrites, ha trobat una gran acollida i un fort ressò en els cercles historiogràfics espanyols castellanocèntrics. Tanmateix, seria una hipòtesi molt allunyada de la realitat, com ha demostrat el gran hispanista britànic Derek W. Lomax. En aquesta europeïtzació, que va començar pel regne de Lleó i no pel de Castella, hi van intervenir els papes, els cistercencs, anglesos, italians i, sobretot, catalans.
 
En els primers anys del segle XI, Catalunya era un territori molt diferenciat dels altres regnes hispànics cristians. Tenia vincles matrimonials, econòmics i polítics amb el Llenguadoc, les esglésies catalanes depenien de l’arquebisbe de Narbona, mantenien bones relacions amb el papat i acceptaven com a normes la regla de sant Benet, la litúrgia romana i un dret canònic molt modern.
 
La tesi oficial sosté que l’europeïtzació va començar quan, l’any 1025, el rei Sanç el Major de Navarra va convèncer l’abat de Cluny, sant Odiló, perquè li enviés monjos que reformessin el monestir aragonès de Sant Joan de la Penya i que hi introduïssin l’estil de vida cluniacenc. En anys posteriors, la reforma s’hauria propagat cap a l’oest, a Aragó, Navarra, Castella, Lleó, Galícia i Portugal. Així, els monjos cluniacencs hi van estendre la norma de sant Benet, van fomentar el camí de Sant Jaume o de Santiago, van animar a cavallers francesos a participar en croades a Castella i Lleó, van fer de mitjancers en casaments entre reis hispànics i princeses franceses, van abolir l’antiga litúrgia mossàrab, van importar l’escriptura carolíngia i, fins i tot, van introduir mètodes francesos d’agricultura. Cal dir que ens trobem davant d’un altre cas d’intent d’esborrar els catalans de la història, ja que és del tot inconcebible per a la ideologia nacionalista espanyola reconèixer que Castella, embrió de la nació espanyola, pugui deure res a Catalunya o als catalans
 
En efecte, vista de més a prop, la realitat és molt i molt diferent. L’any 1023, l’abat Oliba, abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic, va contactar amb el rei Sanç de Navarra i el va persuadir perquè escrivís l’esmentada petició a Cluny. Els monjos que sant Odiló va enviar al rei lleonès apareixen esmentats com a hispani, i l’únic lloc d’on podien venir hispani que podessin modernitzar Sant Joan de la Penya era Catalunya, tot i quetampoc hi ha cap indici que aquesta modernització s’estengués des d’aquest monestir cap a l’oest. Al contrari, sembla queva començar al regne de Lleó, directament.

Qui va ser abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, entre els anys 1000 i 1022 i antic alumne d’Oliba, l’anomenat Ponç, va ser el missatger que Oliba va enviar a Sanç de Navarra. Però sembla que va anar més enllà de Pamplona perquè, el 1028, el rei Alfons V de Lleó l’havia fet bisbe d’Oviedo. Així doncs, ben aviat Astúries ja tenia un bisbe català, cluniacenc i “romano more degens”, és a dir, que feia servir la litúrgia romana i no la mossàrab, fet mai vist en aquelles terres. Va començar a acumular relíquies a la catedral d’Oviedo i, així ,va començar-hi una molt i estesa devoció. Ponç va ser el primer promotor de la restauració del bisbat de Palència, que en les dècades següents esdevindria el principal focus de l’activitat catalana a l’Espanya central i occidental.
 
L’any 1035, Ponç va convèncerel rei lleonès de reconstruir la catedral visigòtica de Palència, capital de Tierra de Campos, abandonada des de la invasió musulmana, i tambe de què calia una nova diòcesi entre els extensos territoris, que, ja repoblats per cristians, havien quedat entre Lleó i Oca. Ponç va suggerir del seu successor, Bernardo I (ca. 1035–ca. 1042), a qui Ferran I es referia com “ab eis partibus” i, per tant, igual que Ponç, és molt probable que fos català (1).

Les fonts no diuen res de l’origen dels següents bisbes de Palència: Mirón (ca 1042-ca 1062), Bernardo II (ca 1062-ca 1085) -que va prendre aquest nom en comptes del seu de Raimundo possiblement per reverència a Bernardo I-, i Raimundo I (ca 1086-ca 1106). Tots aquests noms tan sols apareixen en llatí als documents, però eren noms extremadament rars a la Tierra de Campos de l’època i, en canvi, molt comuns a Catalunya. En 360 escriptures conservades del monestir de Sahagún dels segles IX i X, només hi ha apareixen tres Miro, i no hi apareix cap Pontius, Bernardus o Raimundus. D’altra banda, en 907 documents conservats del català Liber feudorum maior, del segle XI, hi apareixen 51 Miró i centenars dels altres tres noms. L’evidència d’un origen català d’aquests noms i, en conseqüència, dels seus portadors, semblaria força clara (2).
 
Podem dir el mateix d’altres personatges amb noms “estrangers” que apareixen en documents del segle XI vinculats, d’alguna manera, al bisbat de Palència. El 1047, el prepòsit es deia Alnardus (Arnau?), el 1052, apareixen Guitardus, Miro i Raimundus (potser el futur Bernardo II), el 1059 Uilielmus (Guillem?), Pontius i Ricardus. En les darreries del segle, apareixen els ardiaques Ponz Guitardo i Petrus Bernardus, l’abat Arnal Seguinus, el sagristà Petrus Ricolfus, els sacerdots Willellmus, Guarinus i Guidus, i el diaca Guarnerius. I, entre molts altres amb funcions no especificada, trobem: Petrus Poncius, Raimundus Bermon, Raimundus Guitardi, Bernardus Ricuf i Raimundus Petri. Clarament, els catalans eren els amos d’aquest bisbat, i feien i desfeien al seu gust, nomenant altres catalans per ocupar els càrrecs de poder i influència, sempre amb el vistiplau dels reis de Lleó (3). És igualment clar que, cap el 1100, la regió de Palència atreia nombrosos clergues catalans, que també feia cap als diferents monestirs de Tierra de Campos.
 
Van ser els catalans,doncs, els iniciadors de l’europeització del regne de Lleó en el segle XI, i no pas els francesos, com ho corroboraria el fet que la primera arribada documentada d’un cluniacenc francès no es va produir fins al 1053. Tot aquest procés va ser ben acollit pels sobirans i pels nobles lleonesos. Mentrestant, a Castella, no passava res de tot això. Si les influències haguessin arribat de França via camí de Santiago, haurien arribat primer a Castella, i no va ser el cas.
 
Al llarg del segle XI, els catalans van europeïtzar l’església lleonesa, introduint-hi els canvis que ja eren normals a Catalunya abans de l’any mil. Van introduir les normes del dret canònic, el monaquisme benedictí i el ritus llatí, que va desplaçar l’obsolet i no canònic ritus mossàrab o visigòtic que encara es feia servir en aquelles contrades i van iniciar relacions regulars amb el papat.
 
Els clergues catalans, amarats de la tradició benedictina de Ripoll i de Cuixà, van impulsar la reforma i la modernització de la vida monàstica lleonesa, que va abandonar les anacròniques lleis visigòtiques per les quals encara es regia. El mateix va passar amb l’organització i el funcionament del bisbat de Palència, que va imitar el model que ja hi havia a les catedrals i als bisbats catalans.
 
El dret canònic s’havia fossilitzat a tota la península des del 711, llevat de Catalunya on, com a la resta de la cristiandat llatina, havia anat evolucionant i desenvolupant-se. Durant el segle XI, el nou dret canònic, es va estendre arreu. A Catalunya, va ser un simple pas més una evolució que venia de lluny. Al regne de Lleó que va passar directament de la col·lació visigòtica al centralisme gregorià, en canvi, va suposar un salt sobtat de quatre segles. No deixa de ser simptomàtic que l’únic intent de reconciliació de les velles pràctiques amb les noves es conservi en un document anònim al monestir de Poblet. Seguint aquesta línia reformadora, la litúrgia visigòtica va ser condemnada pels papes i substituïda, d’un dia per l’altre, per la litúrgia romana, comuna a la cristiandat llatina, Catalunya inclosa.
 
Hi va començar a haver, com a la resta de territoris d’Europa occidental, una relació normalitzada amb el papat a partir d’Alexandre II i Gregori VII, les butlles, llegats, concilis i tribunals pontificis dels quals van començar a tenir influència en els territoris no catalans de la península.
 
Igualment els monjos i altres clergues catalans van introduir i fomentar en aquella zona la devoció a determinats sants desconeguts per la litúrgia mossàrab, com és el cas de sant Antolí de Pàmies (al qual es va dedicar la catedral de Palència) i sant Isidor de Quios.
 
A la regió lleonesa, no s’hi havia convocat cap concili des dels temps de la invasió musulmana, el 711. Ferran I de Lleó va convocar un gran concili reformador a Coyanza, fora de la Tierra de Campos. Hi van assistir el bisbe de Palència Miro i molts altres bisbes. Des de llavors, la convocatòria de concilis al regne de Lleó es va anar fent regularment, com a qualsevol altre regne o territori desenvolupat de la cristiandat llatina (4).
 
No hi ha cap mena de dubte en el pes i el clar protagonisme, debisbes, monjos i altres clergues catalans en la modernització del regne de Lleó que, en poques dècades, va fer el salt des del segle VIII a l’XI. Caldrà continuar aprofundint amb tota mena d’investigacions -un estudi comparatiu dels documents litúrgics catalans i lleonesos, per exemple, seria força útil- per tal d’escatir tots els detalls d’aquesta qüestió (5).
 

 
Carles Camp
25 de gener de 2010
 

 

NOTES
 
Aquest escrit ha estat elaborat a partir de la traducció al castellà d’un article que és una versió revisada d’un altre del gran hispanista britànic Derek W. Lomax, “Catalans in the Leonese Empire”, publicat al Bulletin of Hispanic Studies, vol. LXIX. Liverpool, 1982, p. 191-7.
 
(1) J. Pérez de Urbel, Sancho el Mayor de Navarra, Madrid, 1950, esp. P. 81, 85, 173-4, 215-21; C.J. Bishko, “Fernando I y los orígenes de la alianza castellano-leonesa con Cluny”, Cuadernos de Historia de España, XLVII - XLVIII (1968), 31-135, IL-L (1969), 50-116; F.J. Fernández Conde, La Iglesia de Asturias en la Alta Edad Media, Oviedo, 1972, 48-51; J. Soler García, El cartulario de Tavérnoles, Castellón de la Plana, 1961, 51-9; P. Fernández del Pulgar, Teatro clericlal... Parte primera contiene la historia secular y eclesiàstica de la ciudad de Palencia..., vol. II, Madrid, 1680, p. 2-74; i, per a la descripció de Bernardo feta per Ferran I, p. 67. L’important article de H. Grasotti “La Iglesia y el Estado en Espanya”, LXI-LXII (1977), 96-114, fa poca referència a la presència catalana.
 
(2) J.M. Mínguez Fernández, Colección diplomàtica del monasterio de Sahagún (siglos IX - X), Lleó, 1976; F. Miquel Rosell, Liber feudorum maior, 2 toms, Barcelona, 1945-7.
 
(3) Archivo Histórico Nacional, Clero, carp. 1700, doc. 6, del 15 demarç de 1047, pub. per A. Yepes, Crónica general de la Orden de San Benito, Madrid, 1607-16, tom VI, p. 459. Archivo de la Catedral de Palencia, armari 2, lligall 1, document 1, de l’any 1052; ibid., arm. 3, llig. 1, docs. 5, 10, 11, dels anys 1059, 1095 i 1100, pub. Pulgar, o. c., p. 66-70, 138-40, 130-2; M. Mañueco Villalobos i J. Zurita Nieto, Documentos de la iglesia colegial de Santa María la Mayor ( hoy metropolitanas ) de Valladolid, siglos XI y XII, Valladolid, 1917, documents VI, VII i VIII, del 1095
 
(4) A. Linaje Conde, Los orígenes del monacato benedictino en la Península Ibérica, 3 toms, Lleó, 1973, passim, esp. el capítol 7; C.J. Bishko “The Abbey of Dueñas and the Cult of St. Isidore of Chios in the County of Castile(10th-11th Centuries)”, a Homenaje a Fray Justo Pérez de Urel, Silos, 1977, tom II, p. 345-64.
 
(5) Bishko, Fernando I. , passim; A. García Gallo, “El Concilio de Coyanza, Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), p. 275-633; G. Martínez, “Canonística española pregraciana”, a Repertorio de historia de las ciencias eclesiásticas en España, I, Salamanca, 1967, 377-95.
 
 
 
Palencia   Sant Antolí de Pàmies
 
 
 
 

 

 

 

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici