124. Catalunya i Lepant

La historiografia oficial espanyola manté que, a partir dels Reis Catòlics, Catalunya va passar a ser un regne de segon ordre dins la monarquia hispànica, i Castella, amb la seva marina, va convertir el rei de les Espanyes en el monarca més poderós del món.

Una de les mostres d’aquest poder va ser la victòria a la batalla de Lepant. L’imperi turc, en plena expansió pel Mediterrani, semblava invencible i no es veia la manera d’aturar-lo. L’any 1571, la flota espanyola, amb l’ajut dels venecians i d’una flota finançada pel Papa, va aconseguir una contundent victòria militar naval contra els turcs al golf Lepant, a la península del Peloponès.

Malgrat que l’imperi turc va continuar essent poderós durant unes quantes dècades més, ja no va tornar a ser el que havia estat fins aleshores. La victòria de Lepant va donar als europeus molta força moral. S’hi va voler veure una intervenció gairebé directa de Jesucrist i de la Mare de Déu del Roser, ja que el 7 d’octubre, dia de la victòria, és el dia d’aquesta advocació mariana. La importància de l’aportació espanyola –segons la historiografia oficial, la marina castellana- en aquesta batalla va ser decisiva.

Doncs no va anar d’aquesta manera, en absolut. Als nombrosos testimonis històrics que proven la magnitud de la contribució catalana i que ha estat reconeguda per historiadors de renom, com Joan Reglà que arriba a afirmar que “(Lepant) és sobretot un triomf dels mariners de la costa catalana, l’esforç dels quals aquesta vegada encaixava amb el restabliment de la tradicional aliança entre Catalunya i Venècia”, hi hem de sumar la iconografia de l’època.

És el cas d’un quadre de Paolo Veronese, conservat a la Galleria de l’Accademia, de Venècia, on s’hi representa una al·legoria de la batalla de Lepant i en què predominen les naus amb banderes catalanes. El quadre va ser pintat el 1572, un any després de la batalla, quan encara la memòria del que havia passat era molt fresca. En algun altre quadre de l’època també s’hi representa el mateix.

Va ser la flota catalana, sota el comandament de Lluís de Requesens, qui va aconseguir la victòria sobre la flota turca. El famós comandament de Joan d’Àustria, germà bastard del rei, va ser merament honorífic. Com diu Coll i Alentorn a Història dels catalans de 1516 a 1558 “Lluís de Requesens actuava com a lloctinent i assessor del príncep, el qual no podia dictar cap disposició relativa a l’estol, ni tan solament la correspondència privada sense l’aquiescència de Requesens”. Els italians es van limitar a ajudar, malgrat que en un lamentable reportatge recent de National Geographic s’atribueixi el mèrit de la victòria als venecians; i els castellans, aquests ni tan sols hi eren.

De la mateixa manera, testimonien aquest protagonisme el fet que la reproducció de la galera capitana de la flota cristiana que, com la majoria dels vaixells de la flota espanyola es van construir a les drassanes de Barcelona, es conserva al Museu Marítim de Barcelona, o que el famós Crist de Lepant, aquell que, segons la llegenda, es va torçar per evitar que una bala de canó otomana el destruís, es conserva a la catedral de Barcelona i no a cap església ni catedral castellana, entre altres relíquies d’aquella batalla que van ser dutes a Catalunya.

Igualment, a Catalunya, després de la batalla, l’advocació de la Mare de Déu del Roser va pujar enormement. A partir de 1571, arreu del país es van erigir nombrosíssims altars, capelles i esglésies en honor seu.

La batalla de Lepant va ser una de les darreres grans victòries de la secular marina catalana, mestressa del Mediterrani durant un bon grapat de segles.

Carles Camp

13/04/10