Francesc Sanuy. Acadèmies i tribunals indulgents amb el feixisme

Hi ha institucions que no responen al que el respecte a la democràcia imposa

EL PUNT-AVUI 12.06.2011

Abans d'entrar en el meu habitual comentari dedicat a d'altres qüestions, no puc evitar de treure una cosa que porto al pap i que em sembla d'una extrema gravetat. M'estic referint a un parell de fets que han coincidit en el temps i que no han produït la general i enèrgica repulsa que es mereix ni la condemna exigible als partits polítics i a les institucions de la pretesa democràtica en la qual figura que vivim. Es tracta, naturalment, de dos episodis que resulten igual de repugnants. El primer és el diccionari històric o biogràfic d'aquesta reial i presumpta acadèmia que, en realitat, és un cau de neonazis, feixistes i falangistes sense reciclar i que, a més a més, tenen de dirigent suprem un membre de la Fundación Francisco Franco, una entitat que en qualsevol país normal de l'Europa democràtica a la qual diuen que volem pertànyer estaria prohibida pel caràcter delictiu de l'enaltiment d'un dictador sanguinari. I, el segon, l'escandalosa sentència del Tribunal Suprem que absol quatre neonazis de la pena de tres anys de presó que els havia imposat l'Audiència Provincial de Barcelona per la difusió, edició i promoció de les idees de Hitler que justifiquen el genocidi.

Pel que fa al primer cas, hi ha la circumstància agreujant que tant el diccionari com les entitats han rebut subvencions milionàries que van ser concedides per l'administració central de l'Estat quan governava... (sí, ho han endevinat) José M. Aznar. Es a dir, que els descendents de les víctimes del franquisme i els demòcrates en general van haver de pagar amb els seus impostos la part alíquota de la monumental obra, tant pel nombre de volums, com per la falsificació de la història. O és que el militar colpista no va fer experimentar a Espanya els primers bombardejos de població civil indefensa de la història a càrrec de la Legió Còndor de l'Alemanya nazi? O no va fer canonejar ciutats com Barcelona amb la decisiva intervenció de la marina de guerra de l'Itàlia feixista? O no va utilitzar com a tropes d'ocupació i assalt els mercenaris marroquins? O no va afusellar, durant els anys de repressió posteriors al final de la Guerra Civil i fins a la victòria dels aliats a la II Guerra Mundial, milers de presos i, de passada, el president de la Generalitat de Catalunya? O no va omplir de captius els camps de concentració i va enviar a l'exili centenars de milers de persones? I així, successivament, podríem continuar amb les penes de mort, el tribunals de repressió, el TOP i tants altres mecanismes de tortura, treballs forçats, persecució i afany lliberticida. Però potser no val la pena insistir-hi, perquè els acadèmics del món sencer ja saben des del primer dia que això que han escrit aquests sinistres personatges no es pot perpetrar al·legant ignorància, sinó que és purament i simplement mala fe sectària i equivalent al negacionisme de l'holocaust.

De moment, només s'ha sentit la veu del ministre Gabilondo reclamant una rectificació, però sembla evident que si les partides pressupostàries es poden destinar a l'apologia del feixisme cruel i assassí, ens haurien de permetre als qui no estem d'acord amb aquestes barbaritats que, en una casella de la declaració de l'IRPF, hi poguéssim posar una creueta exigint la devolució de la part proporcional de les sumptuoses remuneracions de les persones i organismes que fan el panegíric de la dictadura més abjecta que ha conegut aquest país. Que, per menys d'això, en qüestió de matar els seus ciutadans, ara la comunitat internacional està bombardejant el territori de la Tripolitània líbia de Gaddafi, aquell dictador i terrorista que va causar l'atemptat de l'avió de la Pan Am a Lockerbie i al qual Aznar qualificava fa pocs dies en una conferència a Nova York d'“amic nostre”, vés a saber si perquè, tal com deia el dominical d'El Mundo, és veritat que el seu gendre Agag tenia en marxa un negoci amb un fill del coronel.

Potser convindria també que la casa reial filés una mica més prim a l'hora de concedir el títol de reial a unes institucions que es dediquen a fer aquelarres malignes, i que el rei mateix no presidís determinades cerimònies. Sobretot, atès que el pecat original de la Corona d'haver acceptat la designació dactilar per part del dictador es va aparentment esmenar el dia de la proclamació de “successor a títol de rei”, amb la frase que seria el rei de tots els espanyols. Cosa que aquell dia de la seva proclamació, en què, pel fet de ser de la seva generació, vaig ser una de les persones entrevistades al Telediario del migdia, em va permetre de fer una aposta a favor de la monarquia com a part de la Transició. Ara, però, a la vista de com funciona el Tribunal Constitucional en matèria d'Estatut d'Autonomia de Catalunya o d'indult a financers estafadors, o el Tribunal Suprem quan afirma que la predicació i la promoció del nazisme no és cap delicte, m'he de preguntar si tot aquest procés no ha estat una immensa presa del pèl. Perquè, igual que en el joc del parxís, fa talment l'efecte que, per una sèrie de tripijocs, ens tornem a trobar al punt de sortida. No diré, com aquell alcalde Pacheco, que la justícia es un “cachondeo”, però sí que el TS recorda aquella versió humorística de l'article primer del codi penal mexicà: “El chango que mata a otro chango, hace pero que muy mal”. I de si George Soros té raó quan diu que és millor rescatar bancs que no pas Estats, si de cas ja en parlarem un altre dia.