GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Ernest Folch. La intocable ja es pot tocar

Ernest Folch. La intocable ja es pot tocar


ARA 26.08.11

 

A finals d'agost, en plena canícula, amb el país tancat per vacances, arriba un dels esdeveniments polítics més sorprenents dels últims anys. No és cap mesura extraordinària per reactivar l'economia, no és cap revolta social, ni tampoc cap pacte fiscal. És una reforma de la Constitució! La intocable, sagrada i inviolable Constitució espanyola, símbol de la indivisible unitat de la pàtria i coartada eterna per no tocar res, de sobte es pot potinejar a la llum del dia i a cuita-corrents. Perquè el que és inversemblant no és que s'hagin posat d'acord en cinc minuts els dos partits que són incapaços de posar-se d'acord en res, ni tan sols en les mesures més elementals i senzilles contra la crisi que tothom reclama des de fa anys. El que és inquietant no és tan sols que és evident que, com ha dit el president Pujol, sempre que es posen d'acord el PSOE i el PP hi surt perdent Catalunya. El que és surrealista no és que la reforma hagi estat feta al dictat ridícul d'Angela Merkel, que des de fa uns mesos ha suplantat el rei com a cap de l'Estat espanyol, de l'Estat grec i dels que facin falta. El que és realment sorprenent i inaudit és la manera com s'ha anunciat i se'ns diu que es durà a terme.

Des de fa dècades, un únic i monumental argument és usat contra els qui somien amb referèndums d'autodeterminació, sobiranismes i altres pecats constitucionals: la gran i totpoderosa carta magna. No, se'ns diu, no és possible tocar res perquè ho diu la Constitució. Perquè ho vam votar, ho vau votar, el 1978. Perquè aquest text va ser generat amb un gran consens de tota la societat, després del franquisme, i aquest text va servir per fer una transició pacífica. Perquè tocar-lo seria reobrir aquell meló, qui sap si les velles ferides, i el país es podria desestabilitzar. I així successivament. Durant anys hem estat metrallats, torturats i silenciats amb aquest fil musical. I de sobte, com una insolació d'estiu, llegim a la platja que ja res no val, que allà on dèiem blanc ara diem negre i que en literalment poques hores es posen d'acord el 90% dels diputats del Congrés per dur a terme una reforma exprés amb caràcter d'urgència de la irreformable Constitució per limitar el dèficit fiscal.

De sobte, la tan sagrada Constitució resulta que era tan sols una mena de decret llei que es tira endavant i endarrere a gust del consumidor, que es pot reformar sense ni tan sols passar per un referèndum, i que el pretès text del poble és canviat sense que ni tan sols s'hagi d'anar a les urnes, i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Perquè el que és més impressionant d'aquesta reforma no és el fons sinó la forma. No s'ha posat en evidència un problema de dèficit sinó un escàs respecte al text que se'ns presentava com a sagrat. Fa la sensació que els guardians de la pàtria s'han disparat un tret al peu perquè no sembla que s'hagin parat a pensar que el missatge que envien és demolidor: a partir d'ara reformar la Constitució és ràpid, fàcil i absolutament natural. N'hi ha hagut prou amb una senzilla maniobra dels dos únics partits per convertir les escriptures sagrades en un tràmit burocràtic.

Però el conill que Zapatero i Rajoy s'han tret del barret no sortirà gratis a Catalunya: patirà CiU, on les reaccions de Pujol i Duran a la reforma s'assemblen com un ou a una castanya, patirà el PSC, a qui una vegada més no li han preguntat res i es veu obligat a no tenir cap opinió sobre aquest acord, perquè si la volgués tenir ja fa temps que hauria decidit tenir grup parlamentari propi. El pacte, en canvi, és una bona maniobra per al PSOE i el PP, que es poden presentar com a dos grans estadistes que es poden d'acord en un moment de crisi i perquè passen el seu últim rodet sobre les poques protuberàncies autonòmiques que encara queden a l'Estat espanyol. Però deixa en molt mala posició la fantasia cada vegada més en decadència segons la qual ens podem anar a buscar la vida a Madrid de tant en tant a arreplegar les engrunes que encara queden. Els polítics catalans que pretenen ser influents a Madrid han rebut un clatellot dels que fan època. Ja no és tan sols que no obtenen res ni influeixen. És que ja ni els pregunten res: com a molt una trucada en segona o tercera ronda per cobrir l'expedient. N'hi ha hagut prou amb una senzilla conversa entre Zapatero i Rajoy, amb una paradeta a la seu de Rubalcaba. La mala notícia és que ni hi pintem res ni s'espera res de nosaltres. La bona notícia és que tots els arguments que ens han estat bombardejant durant dècades cauen ara pel seu propi pes. La propera vegada que ens tirin la Constitució pel cap ens farem un fart de riure.

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici