GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. El bisbat de Telde: el bisbat català de les Canàries (i 3)

Carles Camp. El bisbat de Telde: el bisbat català de les Canàries (i 3)


Els bisbes de Telde
 
 
Articles anteriors: 1, 2
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


Fra Bernat Font


Primer bisbe del Telde (14). Nascut a Ciutat de Mallorca el 20 d’agost de 1304, va ser ordenat frare carmelita el 8 de setembre de 1320 al convent del Carme d’aquesta ciutat, del qual va ser prior el 23 de juliol de 1332. Va estudiar a París, on va aconseguir tots els graus acadèmics. Provincial de l’Orde de 1342 a 1348, va morir el 1376, a Canàries, segons l’historiador carmelita P. Juan Ángelo Torrens (15). Però no és exacte que morís essent bisbe de Canàries, perquè consta com a bisbe a Santa Giusta, a l’illa de Sardenya, en un document del 27 de juny del 1354, per la qual cosa cal suposar que el bisbat deuria quedar vacant.

És molt probable que, malgrat la intenció del papa de constituir un bisbat missioner, mai trepitgés les illes, ja que se sap que a primeries de 1352 era a Mallorca, el 8 de maig de 1353, a Avinyó i el següent 21 de maig, a València. Un cop nomenat bisbe de Santa Giusta a Sardenya, el 1354, ja no se sap res més de la seva vida, fins llavors tan ben coneguda i prou detallada. El 31 de juliol de 1355, la diòcesi de Santa Giusta va ser ocupada Leonardus Zori.

Dels següents bisbes de Telde , tota la documentació que tenim és, com ja he dit, indirecta.


Fra Bartomeu

Segon bisbe conegut de Canàries. D’ell no se’n sap gairebé res, només que era dominic. La informació sobre aquest personatge prové de la butlla del seu nomenament (16), promulgada pel papa Innocenci VI a Avinyó, el 2 de març de 1361.

De la seva activitat pastoral només ens ha quedat la notícia de la seva mort, en una data que ens és desconeguda.

No ha sobreviscut en els arxius papals ni un sol document des del 1354 al 1361, any de la butlla del nomenament del segon bisbe de Telde conegut. La butlla de nomenament de fra Bartomeu diu que fra Bernat ha mort essent bisbe de la Fortuna, en l’exercici del seu càrrec!

Així ho explica Rumeu de Armas: “per sorprenent que sembli, la mala informació de la cúria pontifícia dóna fe en la butlla comentada [la del nomenament de fra Bartomeu com a bisbe] de la mort de fra Bernat Font en l’exercici del bisbat de la Fortuna i la substitució directa per fra Bartomeu, oblidant el trasllat del primer a la diòcesi sarda de Santa Giusta i el seu decés al capdavant de la mateixa”. És realment impressionant! Seran dos personatges barrejats per les potineries de la censura?

Ara com ara, és impossible escatir quin dels dos documents és el fals, tot i que la darrera versió sembla la més versemblant: cal pensar que un nou bisbe d’una diòcesi nova que depenia directament de la Cúria s’hi estigués un temps respectable per complir la missió encomanada. A més, aquesta versió ompliria el buit dels anys sense notícies ni documentació.

Una altra explicació possible seria la de l’existència de dos bisbes amb el nom de Bernat, hipòtesi proposada per Vinckle (17) i que no deixa de tenir una certa versemblança, ja que ‘Bernat’ era un nom corrent en aquella època.

Després de la mort de fra Bartomeu hi ha un nou silenci fins al 1369. Se’ns fa estrany pensar que es deixés vacant aquest bisbat durant 8 anys.


Fra Bonamat Tarí

El 2 de juliol de 1369, Urbà V nomena el menoret mallorquí Bonamat Tarí com a bisbe de Telde. El bisbat apareix amb aquest nom, sense les ambigüitats de noms com “de la Fortuna” o “Canària” emprats amb els seus predecessors. No coneixem els motius d’aquest canvi. Rumeu de Armas el qualifica de “sorprenent” i cataloga aquestes incongruències documentals com a “errors” (18), tot i que nosaltres sospitem que hi podrien haver altres raons que, de moment se’ns escapen, per exemple, que els censors, segles més tard ja no tinguessin clar el topònim que calia emprar.

A la dècada de 1360, el Principat es va incorporar a la tasca d’evangelització de les Canàries i també a la de conquesta i colonització. La participació de protectors seglars va ser molt important. Hi van destacar els ciutadans de Barcelona Bertran de Marmand i Pere d’Estrada. La informació que ens explicaria quina va ser la tasca que aquests dos ciutadans i d’altres van dur a terme, com no podia ser d’altra manera, també ha desaparegut (19). Podem estar segurs que la seva activitat no seria tan sols filantròpica, sinó que també tindria finalitats econòmiques.

Les diòcesis de Barcelona i Tortosa van liderar les tasques d’evangelització ja l’any 1362. La butlla “Ad hoc semper” del papa Urbà V del 31 d’agost del 1369, adreçada als “venerabilibus fratibus Barchinonensi et Dertusensi episcopis” demana que es prediqui la fe cristiana a les Canàries. El bisbe de Barcelona era Berenguer d’Erill i el de Tortosa, Jaume d’Aragó, també bisbe de València. És de destacar que l’evangelització es va fer usant la llengua autòctona dels indígenes, amb o sense (quan era possible) intèrprets (20).

De fra Bonamat Tarí, sabem que era natural de Menorca. Després d’uns quants anys en diversos càrrecs a Mallorca i al Principat com el de capellà del monestir de Santa Clara de Lleida, va ser designat familiar i conseller àulic del rei Pere III, el 30 de novembre de 1369. Tot indica que fra Bonamat rebia la protecció de l’esmentat bisbe Jaume d’Aragó (21). Johannes Vincke l’identifica amb el dominic fra Bartomeu Ferrer, inquisidor, conseller i ambaixador de Pere III el Cerimoniós. La butlla del nomenament de fra Bartomeu és la característica d’un nomenament de tipus missioner en la secció De diversis formis. El fet que no es traslladés aquesta secció a Roma un cop s’hi va restaurar el papat des d’Avinyó, ha dificultat conèixer l’existència d’aquest bisbe (22).

Gràcies a la documentació recollida per Rumeu de Armas, sabem que fra Bonamat va ser durant aquells anys confessor de Pere III i que els anys 1370, 1373, 1382 i 1384 residia a Mallorca. Desconeixem si algun cop va arribar a residir a les Canàries (23).

El 31 de gener del 1392, el papa Climent VII va nomenar els seu successor “per obitum ipsius Bonamati episcopi”, és a dir, per mort de fra Bonamat, pels volts de 1390, segons les estimacions fetes pels historiadors, després de 20 anys d’exercici en el seu càrrec, en la persona del dominic mallorquí fra Jaume Olzina (24).


Fra Francesc

L’historiador Johannes Vincke va publicar, el 1942, un document amb data de 1 d’agost de 1370, procedent de la col·lecció de Rubió i Lluch, que feia referència a una recomanació a favor del franciscà fra Francesc, bisbe de Canàries, perquè se’l dispensés d’anar a residir-hi (25) (26).

No se’n sap absolutament res més d’aquest bisbe. Ni quan, ni com va ser nomenat, ni d’on era natural, ni on i quan va morir, ni quant de tamps va estar al front del seu càrrec. Res de res. Només sabem que va existir i prou. En aquest cas la neteja documental va ser molt efectiva.

Com s’entén el nomenament de fra Jaume Olzina el 1392 per la mort del bisbe Bonamat quan veiem que hi ha hagut un altre bisbe entremig ?


Fra Jaume Olzina

Seguint amb la mateixa tònica, la documentació sobre el bisbe Olzina és escassa i la seva figura està envoltada d’una nebulosa que no permet aclarir quina va ser la seva activitat pastoral, religiosa, política o de qualsevol altra mena en els anys que va ser bisbe de Telde. Totes les referències que en tenim, com ja és habitual, provenen de fonts indirectes (27).

Va néixer a Mallorca, pels volts de 1345, d’il·lustre família. Cap el 1360, va ingressar als dominics, al convent de la capital. El 1363, és a Barcelona. Rector de lògica a Mallorca, entre 1365 i 1366, torna a Barcelona, on estudia teologia de 1368 a 1372. Subrector dels convents de Girona i Barcelona, el 1373. El 1377, és desterrat a Sangüesa, com a càstig per una desobediència greu.

Es devia desvetllar llavors la seva vocació missionera. Va a l’Àfrica, on el trobem el 1378, a Tremissen, rescatant captius amb èxit atribuït, per valencians beneficiats de la seva tasca, en bona part a la seva “familiaritat e special amistat que dit frare ha ab lo dit rey”. No sabem en què es basava aquella afirmació i de què li podia venir una relació tan estreta amb el rei. Devia continuar a l’Àfrica, perquè el 1386 en tenim notícia com a capellà de “madona de Santa Maria de la Duna” de la ciutat de Fes.

El 1387, torna a ser a Mallorca, com a vicari del convent de Sant Domènec de la capital. El 1391, sabem que és frare a Cervera.

És de suposar que a la cúria pontifícia estaven cansats i descontents de bisbes absentistes i de què anessin passant les dècades i l’evangelització de l’arxipèlag no s’acabés de completar amb l’èxit desitjat. Calia un bisbe amb autèntica vocació missional i Olzina semblava la persona indicada. I, en efecte, el bisbe Olzina va residir a les illes tot el 1392 i part del 1393, any d’una forta revolta indígena. D’aquesta revolta i de les seves conseqüències, reals i suposades, en parlarem més endavant.

Refugiat a Mallorca, va anar a Saragossa on va passar al servei de l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, i on sabem que va residir de 1400 a 1411

El 1411, any que se’n té la darrera notícia, encara ostentava el càrrec de bisbe: “fratis Jacobo...,episcopo Teldensi”, puix que, a partir del moment en què el seu protector l’arquebisbe va ser assassinat per partidaris de Jaume d’Urgell, l’1 de juny de 1411, la persona de fra Jaume Olzina es perd; literalment, s’esfuma. La darrera notícia que se’n té és del 6 d’agost d’aquell any (28).


Carles Camp

08/11/2011









Bibliografia





(14) Balbino Velasco Bayón, O. Carmelita, “El Carmelita Fray Bernardo Font, Primer Obispo de Canarias”, Anuario de Estudios Atlánticos, nº 30, Madrid-Las Palmas 1984, p. 377-382.



(15) Balbino Velasco Bayón, O. Carmelita, op. cit., p. 379, nota 12 al peu de pàgina



(16) Antonio Rumeu de Armas, El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. Madrid 1986, p. 69-71.



(17) José Zunzunegui Aramburu, ”El segundo Obispo de las islas Canarias”, Anthologica Annua, nº 9. Roma, 1961, p. 413.





(18) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 61-6.



(19) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 67-71.



(20) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 92.



(21) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 77-84.



(22) José Zunzunegui Aramburu, op.cit., p. 413-416.



(23) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 96-101.



(24) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 92.



(25) Buenaventura Bonnet Reverón, op. cit., p.205-206.



(26) Buenaventura Bonnet Reverón, op. cit., p.206, Nota (70) a peu de pàgina, Elies Serra Ràfols, Revista de Historia, nº 65, 1944, p. 87-89.



(27) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 105-6.



(28) Antonio Rumeu de Armas, op. cit., p. 108-9.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici