GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Autors

Col·labora

Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Toni de l

Toni de l'Hostal. 081: Jo també vull un nom propi


Reproduïm a continuació un escrit publicat per Toni de l'Hostal en els blocs de Vilaweb, en el qual l'autor reflexiona sobre el problema que afecta molts valencians en descobrir que el país té el mateix nom que la ciutat. Aquest fet provoca una certa frustració en determinats cercles valencians per les dificultats generades en la generació d'identitat col·lectiva per causa de la mancança d'un nom genèric. Aquesta frustració col·lectiva s'incrementa per la necessitat de rebutjar tant els noms de Catalunya com el d'Espanya. Potser, en referència als antics habitants d'aquestes terres, seria una bona solució d'aplicar el nom d'ibers al conjunt d'aragonesos, balears, catalans, llenguadocians, murcians i valencians, i el d'Ibèria al conjunt del país.
 
En el seu dia vam reproduir la idea formulada per Rafel Carril de dir-ne edetans i contestants al que avui coneixem com a valencians. La referència als nostres avantpassats ibers no hauria de representar cap problema d'identificació, però sembla que encara trigarem molts anys a arribar-hi. Entretant, continuarem perdent el temps buscant identitats parcials que no necessitem.
 
Joan Cavaller
 
 
 
 
 
 
Toni de l'Hostal
 
 
Una qüestió essencial que em repateja des de fa un parell d'anys: de les tres grans concessions simbòliques de l'època preautonòmica (a saber: llengua, bandera i denominació), el nom de valencià per a la llengua em pareix la més inofensiva, per tradicional i popular (si bé això deuria anar acompanyat de l'aclariment oportú per a evitar teories secessionistes); el blau en la senyera, a estes altures, no només em pareix assumible sinó legítim, si atenem als raonaments de Baydal i companyia (també hi ha qui, com Llapissera, diu que amb blau és molt més harmònica cromàticament que en or i flama només); però la que mai pense assumir de cap de les maneres és eixa xuminada de Comunidad Valenciana (en castenallo en el original), quan fins i tot el seu maleït inventor la qualificà de «gilipollez». Jo tinc quimera que eixa suposada solució de consens no agrada a ningú (ni tan sols als seus padrins polítics) però, si vos fixeu, el terme està guanyant adeptes en el registre informal i, a la que ens encantem, serà l'única existent en l'imaginari col·lectiu: o ens afanyem a proposar una alternativa o serem destruïts com a poble; o ara...

Ara, la bona qüestió és: i quin nom li donem a esta casa de putes sense amo? Evidentment, l'altre candidat és el principal opositor, el País Valenciano (en castenallo en el original!) de sant Joan Fuster i el seu marmessor... però eixe a mi tampoc m'apanya: recorde com, en la meua ignorància adolescent, un company d'institut -guàrdia civil de vocació- em va descobrir ressons separatistes en un terme tan aparentment inofensiu com País Basc. Clar! Té collons que dins la impepinable unitat d'Hispània uns tingueren l'atreviment -i el permís!- de fer-se dir País dins d'un altre país! I com podia ser que ací, a voltes, diguérem País Valencià a un terreny que no té condició ni vocació de tal? En tot cas, País Valencià era un nom prou més xulo i dinàmic que Comunitat Valenciana, ni que fóra per qüestions de mètrica i d'economia lingüística; també cal tindre en compte que un és masculí i l'altra femenina, la qual cosa podria ser objecte de controvèrsia en estos temps de femellisme lingüístic... Llavors, si Comunidad Valenciana no i País Valencià tampoc, com? Reyno de Valencia? Xarq al-Àndalus? Levante? El Mercantil Valenciano? Las Provincias?

Cap ni una; parodiatjant Josep Guia (És molt senzill: digueu-li Catalunya) i Paco Burguera (És més senzill encara: digueu-li Espanya), és molt més senzill encara, xe: diguem-li València! L'hem cagat, llaurãor: això suposa, ja d'entrada, un conflicte amb orelluts i pandorgos que no volen saber res dels mitjouets dels valencians ni de València. Perquè eixa és l'altra: el fet que existisquen sengles províncies d'Alacant, València i Castelló dóna peu als uns i els altres a sentir-se alacantins o castellonencs per oposició a la metròpoli (no debades, l'himne del Castelló es canta 'pam, pam, orellut, el València ha perdut!'), per mor com tots els valencians ho som per oposició als catalans. I Alacant és important... però no tant! A més, en un principi ja ens van imposar a tots la senyera de la ciutat.; també serien ganes de fotre que ara no acceptaren el nom unitari de València i sí un derivat com, per exemple, Región Valenciana. Al cap i a la fi, tots eixos noms composts i artificials remeten a la ciutat de València, adjetivada o darrere la preposició; no té sentit, per tant, inventar-se circumloquis que, al remat, remeten tots a la mateixa mare. Potser la culpa de tot la tinga el bon rei Jaume, que no tingué més trellat que batejar el nou estat amb el nom de la capital: Regne de Balansiyyà. O potser ací també caldria preguntar-se, com en el cas de la senyera, què fou primer: l'ou o la gallina? És dir: València és el nom unitari que hem utilitzat des d'aleshores en referència a tot el territori valencià.

València, si més no, és el nom popular i senzill que qualsevol persona utilitza en el registre col·loquial, siga més o menys formal: feu la prova amb els presentadors de l'oratge de la primera o de la catalana i oïreu com -independentment de que puguen dir Levante o País Valencià- sovint diuen València en parlant d'este trosset de cel. Evidentment, això no lleva que la homonímia entre el país -comunitat autònoma- i la ciutat ens porte a confusió, però per a això està el context i el sentit comú, altrament dit coneixement. I ara ve la part lúdica i divertida de tot est assumpte: exemples d'homonímia entre l'estat i la capital els hi ha a cabassos; nogensmenys, els mecanismes toponímics de la història són més o manco pareguts en tot el món. El paral·lelisme més pròxim geogràficament és la Regió de Múrcia: desconec l'acceptació d'eixa nomenclatura, però sé que col·loquialment hom aplica Múrcia tant a la ciutat com al país murcià; Regió de és perfectament el·ludible inclús en registres formals (potser siga l'avantatge de ser uniprovincial).

O un altre paral·lelisme més pròxim lingüisticament: tècnicament, Andorra (a seques) és un poble aragonés, però és també sinònim de Principat d'Andorra o àdhuc d'Andorra la Vella. Un altre a Europa: l'antic regne de Gal·les, com el de València, es dissolgué en el d'Anglaterra i ara el coneixem com a País de Gal·les, però el seu nom oficiós i oficial és Gal·les (Cymru en gal·lés en l'original), també a seques. Ídem d'Irlanda (Éire), inclús amb Irlanda Nord en paral·lel amb la Catalunya del Nord. En l'Amèrica del Nord també hi ha tema: els mexicans, a la ciutat de Mèxic li diuen D.F. i el seu país es diu oficialment Estados Unidos de México. Més al Nord, els Estats Units d'Amèricaes fan dir Amèrica i americans a tothora, com si els altres foren menys americans que ells; com si els valencians del cap i casal (altrament dits valentins o àdhuc valenciencs) foren més valencians que els de, verbigràcia, Alacant. Dins dels EUA hi ha dos llocs que es diuen Washington: l'estat amb capital a Seattle i la capital de l'estat de Virgínia, altrament dita DC. Encara dins d'Amèrica, en l'hemisferi sud, està la capital del Brasil: Brasília, tan artificial com el seu nom. I només a nivell global trobem l'única cosa pareguda en el nom (i en el cagar) a una Comunitat Valenciana: la Commonwealth britànica.

I no sé si me'n deixe cap... ah, sí, je me souviens: la belle province del Quebec i la Ciutat de Quebec. Me l'he oblidada conscientment per al final perquè, a banda de ser un espill on els quebequistes catalans (i els catalanistes valencians) es miren i no s'hi veuen, és paradoxal en dos qüestions: abans, eixa colònia francòfona rebia el nom de Canadà, però quan el terme va passar a designar tot el conjunt, Quebec no només es resignà sinó que a més adoptà el nom de la ciutat com a topònim nacional; de més a més, curiosament, Quebec passà d'escriure's Quèbec (amb accent obert) a Québec (tancat) després d'una reforma ortogràfica que, tot s'ha de dir, no té cap rerefons fonètic. Ídem a Lieja, però al revés: de Liége a Liège. I açò últim, a quin sant? Doncs perquè la marca València du implícita una altra polèmica: la de l'accent obert que «tot lomón» pronuncia tancat; tampoc és menester ara entrar en esta discussió, però posats a imaginar possibilitats, imaginem un ús diacrític de l'accent per a diferenciar València de Valéncia. O siga, València és la nació -regió- i Valéncia la ciutat: tot siga que l'Acadèmia Valentina del Llenguatge no ho faça extensible al conjunt del terreny.

Teòricament, se suposa que fora de l'àrea d'influència del valencià apitxat hom diu València amb l'accent obert, però com a mínim a la ciutat de Valéncia ho pronuncien amb accent tancat, per la qual cosa ja és susceptible d'aparéixer d'aquella manera en la Valenciclopèdia. Hi ha altres filòlegs proscrits com Lluís Fornés o Josep Saborit que també promouen eixa ortografia revolucionària -i m'estranya que Abelard Saragossà no diga quec-, però això seria una qüestió més aïna política que filològica. Clar, que en este país la llengua també és una qüestió més aïna política que filològica...

Dit això, ara demane la vostra opinió en forma de comentari al peu d'est escrit: estalvieu-vos d'escriure per a dir quin nom vos agrada més i limiteu-vos a raonar si la proposta d'oficialitzar València a seques com a nom del territori és lògica o no i si podria ser viable; llavors, podríem fer com els catalans, que d'açò en saben a muntó, i redactar un manifest per a encetar una campanya: el nom ja el teniu dalt de tot.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici