GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Francesc Sanuy. Vinguin afaitats primer

Francesc Sanuy. Vinguin afaitats primer


A l'hora de fer retallades, per favor, traspassin els diners de les subvencions als governs autonòmics en proporció amb la dimensió del sector

 
Francesc Sanuy
 
 
 

En una data ben recent, tot referint-me a les acusacions que les autonomies eren les culpables de tots els mals, del malbaratament de recursos, del dèficit i de l'endeutament d'Espanya, vaig fer esment de la perplexitat que causa sentir aquestes simplificacions en boca d'un govern central que, ell solet, acumula un 75% del deute sobirà conjunt. I els fets demostren que els deliris de grandesa, la mentalitat de nou-ric i l'actitud de tirar la casa per la finestra han estat les característiques d'una administració central que presumia de manera infantil d'estar a punt de superar les principals potències europees i de tenir (sic) el sistema financer més sòlid del món. Es ara que se senten les veus crítiques contra el governador del Banc d'Espanya (conegut pel nom de MAFO) per les mancances de la seva gestió en el vessant de supervisor. En això no van servir de res les mesures automàtiques de provisions i reserves que havien d'actuar com a factors correctius anticíclics i que s'havien dictat per evitar la repetició d'episodis delictius com els de Mario Conde al capdavant del Banesto. El final de la historia ja el deuen recordar. Va consistir a intervenir l'entitat i que el governador L.A. Roig l'adjudiqués al Santander, on ara l'antic cap de l'autoritat monetària gaudeix d'una confortable poltrona de conseller.

També vaig lamentar que la queixa contra les despeses inútils i les duplicitats s'orientés fonamentalment apuntant amb el dit Catalunya i a les seves “ambaixades”. Primer, perquè totes les autonomies han obert centres de representació als països amb els quals mantenen relacions més estretes sense que ningú formulés cap objecció. I segon, perquè els serveis exteriors de l'Estat espanyol són manifestament millorables pel que fa a l'eficàcia i, quan es tracta de la promoció de Catalunya, no se'n pot esperar gran cosa més que la passivitat o la sorda labor de sapa. Citava exemples flagrants com ara que el govern central va incentivar amb promesa de subvencions la instal·lació de l'Eurodisney prevista més o menys a la zona que ara ocupa Port Aventura, però per a la qual el govern central retirava els diners promesos, en cas que no s'acceptés primer l'emplaçament proposat a Andalusia o, després, a Oliva - Pego - Alacant, una localització que discretament tenia d'intermediària Isabel Preysler, que llavors ja tenia els contractes adequats per exercir influències sense que haguessin transcendit. Estem parlant, doncs, d'un país que preferia l'automutilació per tal d'impedir que el resultat se l'apuntés Catalunya. I, naturalment, va ser Marne-la-Vallée, tocant a París, la que va sortir beneficiada d'una hostilitat visceral i d'una discriminació que, en realitat, hauria de ser il·legal. Es ben bé aquella maligna i perversa voluntat que en la violència masclista es resumeix en la frase mía o de la tumba fría.

Curiosament ara que les exportacions i el turisme, les dues activitats en què Catalunya és líder, són les úniques taules de salvació que ens queden, sembla que ningú es recordi de la captació de turisme. Els anys 80-82, en què Espanya i Europa estaven en crisi, van ser molt importants la captació d'inversions estrangeres (per exemple, centenars d'empreses japoneses) i les vendes a l'exterior que es van aconseguir gràcies a unes modestes oficines i unes despeses irrisòries comparades amb els brillantíssims resultats que van obtenir. En puc donar fe, perquè en aquestes accions del Copca, del Cidem i del sector turístic vaig tenir el privilegi de protagonitzar les primeres actuacions. De si, després, ha pogut detectar-se algun aspecte o cas aïllat de caràcter deplorable no en puc respondre. En turisme, hi hagué un escàndol quan ja feia 16 anys que jo havia plegat i no en conec detalls, però l'esquema era encertat i els primers beneficis van anar a les arques d'aquest estat que ens voldria convertir en una economia d'agricultura de secà i pastoral. També l'Alemanya derrotada la van fer federal amb la intenció de fer-los a tots pastors i resulta que amb la lleialtat constitucional cada land ha anat a la seva i, entre tots, han fet la reunificació i el primer país exportador del món, això sí, amb un frec a frec amb la Xina emergent.

Deu ser cosa d'aquestes fundacions neofalangistes, com la FAES, que ara impulsen, amb la crisi i la recessió com a excuses, la recentralització de l'Estat a base d'anorrear la petita porció d'autogovern que encara ha pogut sobreviure com a pura descentralització administrativa i una forta dosi d'asfíxia financera. Són la gent que van trobar execrable la Constitució i ara en són els grans defensors en la versió que, després del 23- F, amb la seva Loapa i, últimament, amb la relectura del Tribunal Constitucional, s'han convertit en paper mullat.

Fins al punt que ja no val la pena protestar per les declaracions ofensives i agressives del ministre Soria que s'ocupa del turisme. És a dir, del turisme que ja no és de la seva competència exclusiva (que pertoca a la Generalitat) i gosa criticar el propòsit de crear una taxa turística catalana. Se'l podria sentir i riure de veure'l pontificar sense potestat en la matèria i plantejant les formules d'altres territoris que no tenen pas un turisme millor o més important que el nostre. Ans al contrari, és un maestro Ciruela que no sabe leer y pone escuela. A més a més (vegin qui fa les duplicitats pernicioses), es queda un munt de diners que destina, posem per cas, a promoure Espanya com a destinació (o és unidad de destino en lo universal?) a base de campanyes de publicitat genèrica i estèril que fan propaganda del Real Madrid. També es pronuncia contra les subvencions catalanes a les aerolínies de baix cost. Que ja té nassos que el govern central, Aena, Iberia i tot el capitalisme Cibeles se'ns emportin els vols transoceànics i inverteixin cinc vegades més a Barajas que no pas al Prat. Ras i curt, ens deixen sense vols i, desprès ens critiquen si tractem de menjar-nos les molletes del seu fastuós banquet. Com diu la guaracha socialista de Carlos Puebla: “Eso está muy mal, primero hacen los enfermos y después el hospital.” Per tant, a l'hora de fer retallades, per favor, suprimeixin aquest departament i traspassin els diners de les subvencions als governs autonòmiques en proporció amb la dimensió del sector. I no intentin fer passar bou per bèstia grossa, que si vostès destinen les subvencions als amics residents a Madrid, s'ho emportaran tot els Díaz Ferran de la CEDE per a aventures com la d'Aerolíneas Argentinas i d'altres fiascos empresarials antagònics amb els criteris de foment de cada territori i de cada autoritat competent que sap quines han de ser les prioritats. Cosa que els buròcrates de la Villa y Corte ignoren, preocupats com estan únicament per remenar el diner dels contribuents a favors dels seus coneguts i saludats.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici