176: Aigües Rubinat-Llorach, aigua catalana arreu del món

A finals del segle XIX, Rubinat, un petit poble de la comarca de la Segarra, va ser protagonista d’una història avui gairebe oblidada. El seu nom es faria famós arreu del món, gràcies a l’aigua de les seves fonts.

Tot va començar l’any 1876, quan el doctor Pau LLorach, fundador de l’Institut Frenopàtic de les Corts, mentre passejava pels camins de Rubinat, va trobar un pastor que pasturava les seves ovelles i que li va comentar que estava preocupat perquè, cada cop que passava per allà, les ovelles agafaven unes importants descomposicions. Encuriosit, el doctor Llorach ho va voler investigar. Va examinar les plantes, el subsòl i va prendre una mostra de l’aigua que hi brollava i la va portar a analitzar a un laboratori de Barcelona. Els resultats van concloure que l’aigua tenia una composició òptima pel tractament de malalties de l’aparell digestiu, restrenyiment i diverses dermatosis.

Hi ha dos tipus d’aigua a Rubinat: les de la font Amarga, sulfatades fredes i les de Sant Romà que són sulfatades mixtes. L’aigua de Rubinat-Llorach prové de la font Amarga.

Pau LLorach va invertir tots els seus estalvis comprant els terreny i allí hi va fer construir una planta embotelladora, va crear la infraestructura per controlar i distribuir l’aigua. L’any 1878, dos anys després de la trobada amb el pastor, es va iniciar el negoci. L’aigua de Rubinat-Llorach es captava directament de l’interior de la font subterrània, d’aquesta forma quedava protegida de possibles microbis. Al pou, s’omplien les garrafes amb què s’emplenaven les ampolles. Seguidament, les ampolles s’etiquetaven, s’hi posava els taps de suro i es lacrava amb cera l’escut de Rubinat. La mercaderia arribava a Cervera i, d’allí, a Barcelona, des d’on es distribuïa arreu del món a través de les oficines internacionals de París.

A l’inici de l’explotació, any 1880, tenien uns guanys de 500 pessetes diàries, comparable amb els guanys que pugui obtenir actualment una multinacional d’algun sector capdavanter. Els seus reconeixements eren constants, tant en les exposicions de l’època com en les valoracions fetes per part de la classe mèdica. A Hondures i a Veneçuela, entre altres llocs del continent americà, es conserva documentació que mostra com els metges receptaven aquesta aigua. També va arribar als Estats Units on, actualment, es conserva una ampolla d’aigües de Rubinat al Museu Nacional d’Història d’Amèrica. hi ha constància documentada de persones que consumien les aigües la ciutat de Boston, l’any 1888.

La mort del doctor Llorach, la guerra civil i la competència d’altres marques d’aigua van fer que, a finals dels anys 40, la companyia es dissolgués. Avui, de tot plegat, només queden les ruïnes de la Torre del Francès.

Ester Ustrell

Llicenciada en Història

17/02/2012