GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Jordi Badia. Seny o rauxa, regió o independència

Jordi Badia. Seny o rauxa, regió o independència


Com que regionalització i independència són estacions als antípodes, vol dir que ens hem quedat sense camí del mig i som en una disjuntiva

 

Jordi Badia
 
 

L'autonomia està en punt mort. Vull dir, mort literalment. I ja no en sortirà. L'Estat de les autonomies, com a sistema d'organització política d'Espanya, ja no revifarà. De moment, continuarà en aquest estat de coma a què l'han induït mentre es gesta l'artefacte administratiu que l'ha de substituir. La incertesa és tan gran, que el ventall de possibilitats va des de la regionalització fins a la independència, sense passar pel federalisme, que mai no ha sortit de la via morta. Com que regionalització i independència són estacions als antípodes, vol dir que ens hem quedat sense camí del mig i som en una disjuntiva.

L'espanyolisme liderat pel PP i ben representat al PSOE i a altres formacions d'allà i d'aquí, pretenen una uniformització semblant a la que hi ha a França. Es tracta de folkloritzar el catalanisme. Voldrien un català institucional, reservat per a les ocasions solemnes, restringit a l'àmbit familiar, de sardanes a la plaça major, tortell i futbol els diumenges. Seria la seva Catalunya ideal, un país d'aplec i cap de setmana, que quan es vesteix de gala calça espardenyes de set betes. Em puc imaginar aquest espanyolisme permetent algun gest de reivindicació, que tirés a grotesc si fos possible, perquè no fos dit i per treure pressió a l'olla catalanista, no fos cas que rebentés.

Aquesta Catalunya no és possible i l'espanyolisme ho sap, però rebaixaran tant com puguin l'autonomia actual, la que està en estat vegetatiu, per acostar-se al seu ideal com més a prop millor. Totes les propostes que s'empesquen i que no paren de proclamar, com si volguessin vèncer per aixafament, des dels horaris comercials a l'assetjament contra el català en tots els territoris en què es parla, passant per la recentralització en justícia, educació i sanitat i el que convingui, van totes en aquest mateix sentit, i no dubten a escanyar financerament el país per obligar la Generalitat a cedir.

El catalanisme hegemònic, que deté CiU un altre cop des del govern, queda obligat a tibar en direcció contrària, perquè no hi ha cap resistència possible i per evitar un arrossegament definitiu.

Val la pena aturar-se un moment i repetir que, malgrat el que es considera, el tret més característic dels catalans no és pas el seny. El seny tan sols és un extrem, oposat a la rauxa o la rebentada de Jaume Vicens Vives. El que els catalans busquen és la mesura, el punt intermedi. La tendència al pactisme no neix del seny sinó de la mesura. La mesura serveix per desempallegar-se del seny, que és renúncia i rebaixament col·lectiu, sense arribar al tot o res. Traduït al context polític actual vol dir que el catalanisme, perduda la centralitat, aposta pel pacte fiscal i el sobiranisme, que és quedar-se a un pas de la independència.

Una i altra posició són contràries. Ara: de xoc de trens, no n'hi haurà. Sobretot perquè la locomotora espanyola passaria per damunt del tren de la bruixa català sense ni adonar-se'n, no en quedaria ni l'espantall amb què pretén fer por. El que hi ha són dues forces que tiben cadascuna en sentit oposat, que així no hi pot haver xoc i pot passar o bé que l'un arrossegui l'altre, o que la corda es trenqui i vagi tothom de cul per terra.

L'espanyolisme, avui liderat pel PP, s'equivocarà si continua convençut que els catalans gesticulen molt però que, en el moment de debò, el seny els fa pactar el que hi hagi. Estan convençuts que tenen els catalans ben apamats. Tanmateix, com que el seny avui equival a situar-se en un espai que va de l'autonomia a la regionalització, si la mesura del sobiranisme i el pacte fiscal no és possible, l'única sortida viable és la rauxa, o la rebentada, és a dir, la independència. La qual cosa, vist l'actual prestigi espanyol a Europa, tal com va explicar dimecres en aquestes mateixes pàgines l'historiador Xavier Díez, encara serà una solució afavorida per Alemanya per posar fi, una vegada per totes, al poder artificial d'Espanya, convertida en una nosa insofrible.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici