GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Vicent Sanchís. L

Vicent Sanchís. L'hora del patriotisme


Qui és el darrer responsable de l'excitació nacional dels catalans, TV3 i l'escola, o l'arrogància insuportable dels qui se'n senten amos?

 

 

Vicent Sanchis
 

Fins ahir mateix els anhels de la majoria dels catalans –majoria expressada a través dels seus representants– era menyspreada o humiliada una vegada i una altra. Un Estatut legitimat pel Parlament i revisat de cap a cap perquè no infringís la sacrosanta Constitució va ser escatat al Congrés dels Diputats i reduït a cendres per un Tribunal que feia cara de sant ofici. Una proposta de canvi de model fiscal que tenia també un suport parlamentari majoritari no va ser ni tan sols considerada pel president del govern espanyol.

Els dirigents del Partit Popular proclamen, una vegada i una altra, que l'onada sobiranista a Catalunya té dos orígens ben identificats: l'escola i TV3. Si tot això s'explica per un adoctrinament educatiu facilitat per la infame immersió, per què la majoria de la població d'entre 30 i 90 anys també s'ha radicalitzat? Si la quota de pantalla de Televisió de Catalunya mai és superior al 20 per cent i el 80 restant queda abduïda cada dia pels canals privats i públics espanyols, com s'explica que la plaga es propagui a través de la pantalla?

Tots els que ara s'alteren i s'escalden haurien de fer una mica d'exercici mental. Ni l'escola ni la televisió pública justifiquen l'èxit social de l'independentisme a Catalunya. Reduir-ho tot a aquesta explicació, a més de ser simplista, és brutalment injust. Perquè a Catalunya ni l'escola ni TV3 adoctrinen. És encara una de les grans diferències que la separen d'Espanya. La Generalitat pot haver copiat el model d'una administració pública impracticable i desmesurada, però no ho ha fet tot malament.

Potser una de les causes de la revolta de les classes mitjanes catalanes sigui, precisament, el menyspreu i la humiliació a què es veuen sotmeses. Una cosa és aguantar un dèficit públic insuportable i una altra de ben diferent és haver-se d'escoltar, a més, que tot és mentida o encara els insults i els exabruptes dels que en trauen profit. L'auge de l'independentisme a Catalunya marca la fi de la paciència, de la resignació i de la subordinació.

La supèrbia dels que se saben hegemònics per la majoria demogràfica o per la força és tal, que ni tan sols s'han parat a pensar un segon com serien les coses de diferents si haguessin canviat d'actitud a temps. Hi hauria el mateix grau de reivindicació sobiranista a Catalunya si el Partit Popular no hagués presentat el recurs contra l'Estatut d'Autonomia o si el Tribunal Constitucional hagués estat una instància imparcial i seriosa? Hauríem arribat on hem arribat si el president del govern espanyol hagués respost al de la Generalitat que s'estudiaria amb respecte la seva proposta de reforma del model fiscal? Qui és el darrer responsable de l'excitació nacional dels catalans, TV3 i l'escola, o l'arrogància insuportable dels qui se'n senten amos?

La incapacitat per a reflexionar, la insolvència a l'hora de reconèixer els propis errors i excessos, comporten una interpretació maniquea dels fets i alhora impossibiliten una reacció sensata per resoldre les diferències. Per això, els dirigents del PP i una part substancial d'allò que encara en podríem dir poders fàctics han tornat a recórrer a l'amenaça.

En els darrers dies han tornat a desfilar els pretesos arguments de sempre. Els mateixos que Espanya ha brandat cada vegada que ha sentit que “el problema català” prenia massa volada. Amb una actualització dels plantejaments. Ara Catalunya “no se'n pot anar” perquè ho prohibeix la Constitució, perquè la Unió Europea l'expulsaria i perquè tot això provocaria la ruïna dels catalans i mil calamitats més. També, d'una manera o una altra, s'han deixat sentir els sorolls de sabres corresponents.

El grau d'infantilisme dels pretesos arguments arriba a uns nivells insultants. Ahir mateix l'editorial del diari El Mundo –que ha arribat a suggerir una intervenció armada a Catalunya– negava que els casos català i escocès fossin homologables. Per justificar-se l'editorialista plantejava dues grans diferències. En primer lloc, que la unió entre Anglaterra i Escòcia en el segle XVII va ser “voluntària” i “pactada” per una qüestió “dinàstica”. Una manera molt curiosa d'interpretar una història molt més convulsa entre els dos regnes. L'acord, doncs, va ser entre “iguals” i, per tant, es pot suspendre també entre “iguals”. Òbviament aquest no és el cas de Catalunya, que va perdre els seus furs i privilegis per la força de les armes i per “just dret de conquesta”. Catalunya va deixar de ser considerada com a “igual” perquè va ser vençuda i ocupada en el mateix segle XVIII. La derrota, doncs, elimina el dret a ser tractada amb dignitat?

El segon pretès argument és que al Regne Unit no hi ha Constitució i que a Espanya, que sí que en té, aquesta sacralitza la integritat territorial del regne i proclama que la sobirania radica en “el poble espanyol”. És a dir, que, més que un marc legal que consagra drets i que respecta principis democràtics bàsics, la Constitució espanyola és un fre i un dogma, l'instrument que consagra l'hegemonia de la majoria nacional enfront de les minories que es pretén dissoldre i assimilar.

A Espanya ha sonat l'hora del patriotisme. I el patriotisme espanyol no ha canviat gens amb el pas del segles. Continua enganyant amb la distorsió de les realitats i intimidant els discrepants amb la imposició del credo nacional i l'amenaça del recurs a la força. A l'Europa del segle XXI aquest patriotisme ni s'entén ni s'accepta. Per això els qui hauran de sortir de la Unió si volen persistir en el seu estat primari són ells.

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici