GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial Febrer-Març 2014. La desapasionada realidad científica desmonta la mitología nacionalista

Editorial Febrer-Març 2014. La desapasionada realidad científica desmonta la mitología nacionalista


Paseo en doce capítulos por algunos de los episodios más significativos de nuestra historia hispánica común

 
El diari ABC, fent gala d'un profund sentit de l'humor, va obrir ahir, diumenge 12 de gener de 2014, una sèrie d'articles encaminats a mostrar la tendenciositat nacionalista de la historiografia catalana en contra de la veritat científica que mostra la vinculació natural dels catalans respecte a Espanya.
 
Des de la Fundació d'Estudis Històrics, que sabem identificar les bromes allà on sorgeixen, volem riure amb els nostres amics espanyols i, a tal efecte, comentarem els acudits corresponents.
 
La primera broma que hem pogut descobrir és aquesta: existeix una dicotomia entre historiografia nacionalista catalana i historiografia científica. La primera respon a interessos polítics d'emancipació nacional i la segona respon a la veritat. Aquesta broma fa l'acudit de convertir la historiografia nacionalista catalana en falsedat. La gràcia està en el fet que de la negació de la condició de veritat de la historiografia nacionalista catalana es dedueix la condició de veritat dels postulats científics que parlen d'una Catalunya espanyola i d'una nació espanyola unitària.
 
Resulta simpàtic observar que encara avui hi hagi historiadors partidaris d'una veritat científica en sentit aristotèlic, és a dir, basada en coneixements eterns i universals, contra la qual tota altra forma de veritat (és a dir, no eterna ni universal) esdevindrà falsedat o error. El Sr. Valero argumenta la veritat científica de la pertinença de Catalunya a Espanya basant-se precisament en arguments que destaquen la condició eterna i universal de la relació catalana amb la cosa espanyola. Així, entre altres capítols, retrotrau aquesta relació a l'època dels visigots ("el nacimiento en 415 en Barcelona de Hispania como primer proyecto hispánico independiente de Roma") i insisteix en la coneguda tesi dels reis catòlics com a pares de la "unidad que hace de España una de las naciones más antiguas de Europa". Al seu torn, nega universalitat i eternitat a la pretesa condició "permanent" de l'enfrontament entre Catalunya i Espanya, tot convertint aquest enfrontament en esdeveniments aïllats i anecdòtics.
 
Després de les aportacions de múltiples autors al segle XX en contra de la concepció de veritat en sentit aristotèlic, és a dir, com a conjunt d'enunciats amb caràcter etern i universal (i aquí ens remetem a noms com ara Feyerabend, Lakatos, Kuhn, Habermas, etc.), la ciència actual admet que la veritat de tot discurs científic es fonamenta en criteris sociològics, és a dir, en els interessos de la societat corresponent que genera aquell discurs. Aquesta forma de concebre la ciència és, al seu torn, una forma de pensar basada en criteris sociològics o, dit en altres termes, democràtics.
 
Pretendre la realitat d'una veritat científica en termes aristotèlics implica situar-se en un horitzó aristocràtic que nega validesa als interessos legítims de la societat. Qui decideix el que és etern i universal? Qui decideix el que és científic? El Sr. Valero, molt astutament, ha contestat aquesta qüestió recorrent al principi complementari de l'exigència de no contradicció i així assenyala historiadors catalans (Pierre Vidal, Vicenç Vives, etc.) que neguen el discurs d'altres historiadors catalans. Davant de la contradicció, la historiografia catalana, en el seu conjunt, resta invalidada en benefici del criteri espanyol. La negació implícita del criteri sociològic, en forma de negació de la validesa del discurs historiogràfic català (perquè en ell hi ha contradiccions), significa la negació de les pretensions nacionalistes d'aquells catalans que volen que Catalunya sigui un estat.
 
La broma està en el fet que el Sr. Valero ha fet servir aquesta estratègia per a justificar la realitat nacional i política dels espanyols. I és aquí on el Sr. Valero entra en contradicció, perquè si s'ajustés estrictament a l'exigència científica d'imparcialitat, no hauria de defensar, ni molt ni poc, els interessos nacionals dels espanyols. Un científic en el sentit clàssic del terme hauria de punxar els ratolins de la gàbia (catalans i espanyols) per saber com reaccionen, però no hauria de defensar que els ratolins han de viure junts perquè la gàbia ha estat sempre la mateixa. En tant que s'esforça per demostrar que els espanyols són un dels pobles més antics de la història, i que els catalans s'equivoquen perquè violen el principi científic d'eternitat, Valero traeix el principi d'imparcialitat entrant llavors a lluitar de forma decidida pels interessos sociològics que nega explícitament.
 
Potser es pensava que ens enganyaria? El Sr. Valero ens vol fer creure que ell és una mena d'extraterrestre o de divinitat aliè a la humanitat? No sap que nosaltres sabem que ell és tan ésser humà, i en conseqüència, nacionalista com qualsevol altre? Ser nacionalista no significa dir mentides. La ciència es construeix sobre criteris sociològics, és a dir, sobre interessos socials particulars, tots ells legítims. La veritat és democràcia. Negar la democràcia des de la perspectiva aristocràtica d'un observatori pretesament neutral (universal i etern), significa ja de per si un plantejament incoherent perquè tal observatori no existeix o, en tot cas, existeix només des dels interessos d'una societat determinada (aquella que ostenti el poder).
 
En conseqüència, no té sentit negar la validesa de la historiografia nacionalista catalana, com no tindria sentit negar aquí la validesa dels postulats del Sr. Valero, una altra historiografia també nacionalista però en aquest cas disfressada de cientificitat. L'exigència de reconeixement de veritat dels interessos del Sr. Valero m'obliga a rectificar les meves apreciacions i admetre que la seva concepció historiogràfica, per bé que contradiu la meva forma de pensar i no la comparteixo, també gaudeix de la condició de veritat, la veritat dels seus interessos, la veritat dels interessos de la societat que ell defensa. I això malgrat les contradiccions a les que m'he referit abans. Perquè potser existeix alguna forma de pensar perfecta, al marge de contradiccions? Les ciències socials no són ciències exactes i sempre incorreran en imperfeccions argumentatives. Aquesta és la raó per la qual les formes de pensar evolucionen al llarg de la història. Caldria advertir aquí, a més a més, per a evitar il·lusions metodològiques, que també les ciències exactes evolucionen al llarg de la història donada la impossibilitat de trobar un sistema axiomàtic capaç de demostrar totes les veritats matemàtiques i cap falsedat (a tal efecte ens remetem al pensament de Kurt Gödel).
 
Lluny de negar absolutament tot altre discurs, el que sí podem fer, si volem romandre en un esperit democràtic, és afirmar que totes les historiografies responen a interessos socials específics (nacionalistes, classistes, polítics o d'altra mena). La qüestió profunda és en realitat si volem respectar la forma de pensar dels altres i trobar llavors punts de coincidència per conviure junts o, pel contrari, punts de divergència per viure enfrontats. Si tan segur està el Sr. Valero de la voluntat catalana de pertinença a Espanya, per què no preguntem als catalans obertament si volen pertànyer a Espanya? Així, els historiadors, nacionalistes o no, catalans o no, podrien escriure articles amb un alt grau d'objectivitat. El Sr Valero estaria d'acord en aquest punt? o, per contra, preferiria imposar un criteri tirànic negant als catalans que es manifestin democràticament? Preguntem això perquè, molt em temo, el Sr. Valero ha escrit el seu article inspirat en la polèmica de la consulta catalana per la independència. Un esdeveniment social, un criteri sociològic ha impulsat el Sr. Valero a escriure el seu article.
 
 
 
 
 
 
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici