GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. ABC-48 Hitos de nuestra historia: El Guernica de Picasso (1937)

Carles Camp. ABC-48 Hitos de nuestra historia: El Guernica de Picasso (1937)


Novament, García de Cortázar utilitza el recurs de destacar com a fita la producció d’una determinada obra artística o intel·lectual per tal d’ocultar altres fets que els nacionalistes espanyols no volen ni recordar ni reconèixer.
 
En aquest cas:
 
“El cuadro encargado a Pablo Picasso hace 75 años [l’escrit és del 2012] para el pabellón de la España en guerra en la Exposición de París se convirtió en un alegato universal contra la guerra fraticida.”
 
El nostre historiador obvia el fet històric que, amb el seu quadre, Picasso va voler denunciar i condemnar el covard assassinat de més de tres-centes persones indefenses per l’aviació de Hitler que havia vingut a ajudar el seu col·lega ideològic. Cal recordar que en el capítol 47 intentava fer-nos empassar que cap potència havia intervingut directament en la Guerra d’Espanya i, ara, ell mateix cita, sense anomenar-lo, un dels crims efectuats pels amics de Franco.
 
El bombardeig de Gernika per la hitleriana Legió Còndor el 2 d’abril de 1937 va ser el més cruent, no va ser l’únic ni de bon tros. Els bombardejos efectuats per aquestes potències ‘no-interventores’ van ser terribles. L’objectiu era sempre, o gairebé, la població civil indefensa en ciutats o poblacions no estratègiques. La seva fi era atemorir i desmoralitzar els defensors del règim legítim de la República. Els dies 27 i 28 d’agost de 1936, Madrid va tenir el desgraciat honor de ser la primera ciutat del món bombardejada per l’aviació.
 
Aquest martiri va ser especialment dur a Catalunya, on els bombardejos criminals i assassins es van repetir amb una cruel i calculada freqüència. Lleida el 2 de novembre de 1937 i Granollers el 31 de maig de 1938, amb més de dos-cents morts en un sol bombardeig, van ser casos prou destacats. Però moltes altres poblacions catalanes van patir aquest flagell. Barcelona va patir els ‘no-existents’ avions de Mussolini Savoia SM-79, als quals es va afegir, com en d’altres poblacions costaneres, un vaixell de guerra italià.
 
L’ambaixador nordamericà Claude Bowers relatà que “les bombes eren llançades deliberadament al centre de la ciutat [de Barcelona], la part més concorreguda i habitada, on la gent estava menjant, passejant, descansant als seus llits. Quan acabaren aquests atacs, 900 homes, dones i nens estaven destrossats i convertits en cadàvers, i en molts casos havien volat a bocins, en altres els havia buidat les entranyes”.
 
Segons la premsa, fins al 31 d’octubre de 1938, havien mort a Catalunya 4.018 persones i 6.174 havien resultat ferides. Més de la meitat de les víctimes mortals eren de la capital catalana, en concret 2.500. La sanya dels feixistes va arribar a tal punt que es van dedicar també, el gener i febrer de 1939, a perseguir i a metrallar les columnes de refugiats que fugien cap a la frontera per intentar salvar la vida. El total d’assassinats a Catalunya va arribar a uns 5.000, la majoria dones i criatures.
 
És, d’altra banda, un gran acte de cinisme referir-se a la Guerra d’Espanya com a ‘guerra fraticida’. Un cop d’estat provocat per preservar els interessos d’una sola classe social i d’una ideologia contra el govern legítim de la República, contra la democràcia i contra tota la població considerada desafecta a aquesta ideologia és un crim directe, cruel, miserable i covard. És un crim contra la humanitat que vol amagar, amb aquest nom tan neutre, la destrucció, els crims, els patiments i la misèria causats a milions i milions de persones pels fexistes, que van endegar una guerra que només es pot descriure com malèvola i criminal, sense més qualificacions.
 
Continua García de Cortázar:
 
“Como prueba de la potencia civilitzadora del arte, su regreso fue también el símbolo cultural de la reconciliación de los españoles.
 
L’autor es refereix al fet que Picasso va deixar aquest quadre dipositat al Museum of Modern Art de Nova York amb el requisit que no fos entregat a Espanya fins que hi hagués democràcia. El quadre l’havia encarregat el legítim govern de la República Espanyola. El 1981, el quadre va ser entregat al govern espanyol pels dirigents de l’esmentat museu que creien que ja es complien les condicions que Picasso havia fixat. Aquí podem veure una altra mostra de cinisme de la historiografia oficial espanyola. La paraula ‘reconciliació’ s’entén com aquell acte en què persones o col·lectius que han estat enfrontats decideixen fer les paus.
 
És cert que a les zones republicanes es van cometre múltiples i execrables crims contra persones indefenses pel fet de ser clergues, catòlics practicants, empresaris, gent ‘de dretes’ o qualsevol altre col·lectiu que els anarquistes consideraven que havien de ‘eliminar’ per dur a terme la seva ‘revolució’. A Catalunya se’n calculen unes 4.000 víctimes.
 
La gran diferència, però, es que els crims comesos a la zona republicana van ser executats per gent incontrolada de forma totalment il·legítima i il·legal,i que el caos de la guerra -guerra provocada pels feixistes, no ho oblidem-, va fer molt difícil de combatre, d’aturar o de frenar. Els únics executats pel govern republicà van ser els militars rebels capturats després del cop d’estat allà on va fracassar.
 
En canvi, els crims comesos a la zona feixista van ser comesos per l’estat de la España Nacional, com ells s’autoanomenaven. Els crims van ser planificats i executats per una estructura d’estat sota el domini del , per a elles, govern legal i legítim del general Franco. Aquesta subtil i petita diferència la passen de llarg els historiadors nacionalistes espanyols.
No hi ha hagut cap acte de petició de perdó per ningú, ni s’ha jutjat ningú per tots aquells crims. No s’ha anul·lat el cínic simulacre de ‘judici’ contra el president Companys. Espanya ha rebut un munt de severes admonicions i advertències de l’ONU per negar-se a investigar els crims del franquisme comesos durant i després de la guerra. Es calcula que només a Catalunya Franco va fer assassinar unes 4.000 persones que, al no haver comès cap crim, creien innocentment que no els passaria res i per això no s’havien exiliat.
 
Cal recordar que, en aquests moments [juliol de 2015], mana a Espanya un partit polític, el Partido Popular, que s’ha negat a condemnar el franquisme.
 
Per a que hi hagi reconciliació ha d’haver-hi perdó mutu, perdó que s’ha de demanar i d’acceptar mútuament.
 
Els assassins del franquisme es van morint tranquil·lament al llit sense haver passat mai pels tribunals, i els seus fills i altres descendents ostenten càrrecs i prebendes en l’autoanomenada democràcia en el règim de la Tercera Restauració Borbònica, com si res no hagués passat.
 
Molta gent recorda encara aquells dies amb horror, horror que han percebut les següents generacions, que no poden ni volen oblidar aquest munt de crims que han quedat impunes. Però és clar, ja sabem qui va guanyar la guerra.
 
L’esmentada ‘reconciliació’ és només l’eufemisme emprat per no parlar ni treure a la llum els encara impunes crims del franquisme.
 
 
 
Carles Camp
24/07/2015


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici