GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Francesc Artal. Farga Catalana

Francesc Artal. Farga Catalana


La farga catalana era un procediment innovador en l’obtenció de ferro i acer dolç a partir de mena (òxid de ferro, limonita o oligist) i carbó vegetal. Segons Jordi Maluquer de Motes, ja a la segona meitat del s.XII, i més endavant als segles XV i XVI, al Pirineu Oriental, s’anà introduint la tècnica d’utilitzar l’energia de l’aigua dels rius per a manxar més intensament el carbó i, a la vegada, moure martells més grossos, amb el que era possible d’augmentar molt la producció. L’aportació que es va fer a Catalunya consistí a perfeccionar les tècniques d’obtenció de ferro per mitjà de les fargues, fins al punt que el procediment de la farga catalana, ja molt estès als segles XVII i XVIII, serà utilitzat per tot Europa i fins i tot a Amèrica del Nord.
 
El procediment partia d’una farga de forma de piràmide truncada, més ampla per la part de dalt. La paret vertical d’enfront, era la més resistent i per on entrava l’aire a pressió que activava la combustió a través de la tovera. La paret de més aprop era l’única que estava inclinada, per tal de facilitar l’extracció del masser, o massa incandescent i mal·leable que havia d’ésser
martellejada per un mall o martinet d’uns 500 kg de pes, per tal d’eliminar les escòries i d’anar donant forma als diferents tamanys de barres. També era una novetat la forma de posar el carbó i el mineral: es col·locaven en sentit vertical (i no horitzontal, com anteriorment, que es posaven de manera alternada una capa de mineral i una de carbó), amb l’objectiu que el mineral recolzés sobre la paret inclinada de sortida.
 
La gran innovació consistia a la utilització de l’aigua per a obtenir aire a pressió per a activar el foc (abans s’utilitzaven manxes manuals fetes amb pells d’aimals) i per a subministrar l’energia necessària –a través de la força adquirida en caure per un desnivell− per a fer colpejar el gros martell. L’aigua era canalitzara des d’una resclosa a la farga, i es feia caure barrejada amb aire per unes conduccions verticals d’uns 7m d’alçada (el sistema de la trompa), de forma que l’aire a pressió activava el foc arribant a la farga per la tovera; i, per un altre costat, la força de l’aigua feia girar una roda dentada que feia bascular un o dos martinets.
De fargues antigues se’n té notícia ja al s.IX al Prinineu, però fou al s.XIV quan començaren a expandir-se, fins al moment no més enllà del s. XVI que es començà a introduir el nou procediment revolucionari de la farga catalana, que acabà per imposar-se per tot Europa fins al s.XIX. Al s.XVI, amb aquest procediment era possible d’obtenir uns 100 kg de massa de ferro amb 240 kg de mineral i 350 kg de llenya.
 
El fet d’introduir un nou sistema que permetia d’obtenir ferro i acer en grans quantitats va contribuir, a partir sobretot del s.XVI, a fer créixer la metal·lúrgica de l’època: per exemple eines per a l’agricultura, estris per a fusters, claus, objectes per a les cases (panys, reixes, baranes), cobertes de rodes, ferradures, ganivets, armes (espases, punyals, ballestes, puntes de fletxes, i, més endavant, fusells, escopetes i pistoles –cal recordar la importància de Ripoll com a centre de producció d’armes, fins a finals del s.XVIII−), tant a Catalunya, com a la peninsula Ibèrica, i els països europeus i territoris del Nord d’Amèrica.
 
Francesc Artal
08/09/2015


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici