Josep Huguet. L'emperador

Fa 500 anys, el gener del 1516, amb la mort de Ferran es va extingir la dinastia catalana. I per primer cop un monarca, Carles, compartia alhora el domini sobre els regnes de Castella i d'Aragó. El regnat de Carles ha estat considerat una època de prosperitat per a Catalunya. Després de la Sentència Arbitral de Guadalupe, que va significar la fi de moltes càrregues feudals i l'accés de molts pagesos a una quasi propietat de la terra, s'inicià una important recuperació econòmica, no només basada en el canvi social agrari, sinó també en la necessitat de remuntar una demografia extenuada per la pesta del s. XIV i la guerra civil del s. XV. D'aquí la creixent presència d'immigrants occitans en tots els territoris catalans. Producte d'aquests canvis socials al camp, començaren les bandositats entre nobles. La millora econòmica també procedia del fet que malgrat el desplaçament progressiu del comerç cap a l'Atlàntic, aquest fet no era evident encara a la primera meitat del segle XVI. De fet, la consolidació de la presència de l'Imperi a la península Itàlica –que ja havia començat amb la conquesta de Sardenya, Sicília i Nàpols– féu de la Mediterrània occidental un autèntic llac català, amb un mercat interior protegit per on circulaven teixits del Principat i grans de Sicília, mentre a les drassanes barcelonines es construïen sense parar vaixells de guerra.

 

Només la geopolítica de l'Imperi, amb la necessitat d'absorbir Gènova per atacar França i assolir el domini del Milanesat, féu que Carles trenqués el monopoli català, oferint avantatges als genovesos. Aquest és un dels primers motius de fricció de la Generalitat amb la monarquia dels Àustries, com també les constants baralles a l'entorn de les prestacions econòmiques per a les campanyes militars, o les polèmiques al voltant de la interferència de la Inquisició castellana en els afers policials i de justícia propis de la Generalitat. La subtil o descarada substitució de les direccions dels convents catalans per monjos de procedència castellana també fou una altra font de conflictes.

 

La noblesa catalana tingué durant el regnat de Carles un paper molt rellevant en tots els afers mediterranis i internacionals. Famílies com els Requesens i els Cardona són clau en aquest període. Joan Margarit i de Requesens i Lluís de Cardona i Enríquez foren presidents de la Generalitat. Catalunya visqué també la florida dels pensaments renaixentistes i erasmistes a l'Estudi General de Barcelona. Hi havia en les primeries del segle, abans que la repressió fes estralls, nombrosos professors que simpatitzaven amb les Germanies o amb els il·luminats. El context afavoria l'opinió de la necessitat de reformar l'Església i els ordes religiosos, atès el nivell de corrupció i disbauxa en què havien caigut la jerarquia eclesiàstica i molts convents. D'aquest ambient reformista en formaven part: Jeroni Ardèvol, mestre de l'Estudi General; el doctor Safont, general de l'orde de la Mercè, protector d'erasmistes; Lluís de Castellaulí, dominic valencià que dóna suport als agermanats. Els erasmistes Vicenç Navarra, secretari de l'arquebisbe de Tarragona, Pere de Cardona, i Miquel Mai, vicari del bisbe de Barcelona, Joan de Cardona. Els germans Guillem i Dídac Caçador –el primer, bisbe de l'Alguer i el segon, ardiaca a Barcelona–. També formen part d'aquest ambient il·lustrat i devot un seguit de dames com les relacionades amb les cases de Requesens i Cardona; o com Isabel Roser, vídua d'un ric propietari que va ser clau en la protecció i finançament de la carrera eclesiàstica d'Ignasi de Loiola.

 

Catalunya va ser un oasi en l'època de l'emperador Carles, el primer i l'últim dels Àustries de mantenir una relació raonable amb les institucions catalanes i les seves constitucions. Perquè a la resta de la Península es conformava la monarquia castellana per mitjà d'una aliança entre les elits polítiques i les jerarquies religioses, a l'entorn del concepte ètnicament excloent de cristiano viejo. Des dels Reis Catòlics –amb l'expulsió dels jueus, la marginació i persecució dels moriscos, l'extermini i l'evangelització dels indígenes americans–, la monarquia va aparèixer com el braç armat del papa per perseguir ara, il·luministes, protestants i conversos. I per segellar el domini de la casta aristocràtica castellana sobre els territoris peninsulars, imposant-se primer a les seves burgesies urbanes i les classes populars. Cinc-cents anys després, però, a Catalunya encara resistim.