GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Andreu Mas.300 anys de repressió

Andreu Mas.300 anys de repressió


Avui dissabte 16 de gener fa tres segles de l'entrada en vigor del decret de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cathaluña. Aquell decret era en si mateix l'arma legal que legitimava les polítiques de repressió dels ciutadans i establia com a principal directriu l'anorreament de la identitat catalana, a partir de l'eliminació de totes les seves institucions i lleis i de la imposició de l'idioma castellà com a única llengua de relació a Catalunya.
 
El decret no s'ha derogat i, per tant, avui encara es pot considerar una llei vigent, una norma legal que estableix, en paraules de l'historiador Jaume Sobrequés, “la primera dictadura en la història de Catalunya”. Molts historiadors i economistes que defensen la causa de l'estat propi sustenten que el Decret de Nova Planta es va construir basant-se en el dret de conquesta i que, per tant, la legalitat vigent va ser abolida en virtut d'una victòria militar obtinguda, lògicament, per la força de les armes. Sostenen que la independència de Catalunya, si es produís ara, seria un acte legítim perquè no seria una secessió, sinó la restitució de la sobirania presa per Felip V.
 
Abona la tesi el mateix decret, que exposa en el seu punt primer: “Habiendo, con la asistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno en él, y a mi paternal dignidad, dar para en adelante, las más saludables providencias, para que sus moradores vivan en paz, sosiego y abundancia, enmendando en los malos, la opresión que se ha experimentado en las turbaciones, de los buenos.”
 
És, doncs, la victòria militar el que porta Castella a intentar destruir la identitat catalana, en el marc d'una operació de gran abast per aconseguir uniformitzar les lleis, els usos i costums del conjunt de territoris de la pell de brau sota la reial capa borbònica.
 
Els orígens de la llei
 
L'origen de la normativa que s'aplicarà a Catalunya es remunta, segons l'historiador Salvador Sanpere, a un document que Felip V adreça el 12 de març de 1715 al seu Consell de Ministres, tot recordant-los que Catalunya no disposava d'una llei que en regularitzés la vida. El regent encarrega als seus ministres que estudiïn un projecte per establir-hi un règim de govern.
 
En el si del consell ministerial es formen dos bàndols: un que advoca per constituir un govern de Catalunya a semblança del que ja existia però que estaria presidit pel capità general i amb majoria de ministres espanyols. Tanmateix aquest govern hauria d'establir les lleis de Castella i crear a Catalunya un tribut amb equivalència als que ja hi havia establerts en tot el territori espanyol. Aquesta era la posició moderada, que advertia que molts catalans estaven contrariats per haver perdut els seus privilegis i per la imposició com a idioma d'ús de la llengua castellana.
 
La truita es va tombar de la banda dels falcons, partidaris d'un tribunal amb lleis inflexibles i revestit d'àmplies facultats “per arribar a assimilar Catalunya a Castella”.
 
El nou règim gira a l'entorn de la Reial Audiència, que fa les funcions de tribunal de justícia de tota mena de delictes i és l'eina repressiva que persegueix els sospitosos de ser austriacistes o desafectes a Felip V.
 
A més a més de la Reial Audiència, els altres pilars del nou ordre són el governador i capità general; la Superintendència i el Reial Cadastre; els corregiments i els corregidors. D'un cop de ploma s'esborra tota la legalitat catalana, s'aboleixen definitivament les Constitucions i es clou la Diputació del General i qualsevol institució que representés el fet diferencial català. Es tanquen les universitats i per exprés desig reial l'activitat docent de caire universitari es trasllada a Cervera, un municipi lluny de les grans masses de població. Amb igual afany, s'apliquen mesures legislatives de control de la cultura en totes les seves vessants.
 
L'espoli fiscal
 
El règim borbònic es proposa doblegar la voluntat catalana i esborrar-ne els trets identitaris a partir de tres eixos: l'institucional, el cultural i lingüístic i l'econòmic.
 
Les institucions han estat substituïdes (ara el poble ja no serà font de poder ni de manera directa ni indirecta, la llei emana del monarca, que és qui té la potestat exclusiva d'atorgar i de suprimir normes) i les persones que ara ocupen l'administració han rebut instruccions molt concretes de fer servir només la llengua castellana. Una estratègia que ha funcionat amb èxit al País Valencià, on es promulga un decret molt similar uns anys abans i s'assoleix amb èxit la substitució del català pel castellà com a llengua d'ús comú i institucional.
 
La Superintendència serà l'organització encarregada de drenar els recursos econòmics de Catalunya cap a Castella per alimentar les arques del monarca a partir de la implantació del decret. Amb anterioritat a la norma, tan bon punt es conqueria un territori se sotmetia la població a taxes abusives, a les quals se sumaran els nous impostos.
 
L'impost del Reial Cadastre serà l'eina que permetrà l'espoli. L'impost es divideix en dos: el conegut com a reial grava les propietats immobles i les rendes que genera; mentre que el personal grava les rendes del treball i els beneficis del comerç i la indústria. Les aportacions econòmiques dels catalans serviran, entre d'altres coses, per finançar la despesa de l'ocupació.
 
L'ordenació territorial
 
Històricament, el paper dels municipis a Catalunya ha estat i va ser molt important. L'article 30 suprimeix la divisió territorial de Catalunya en vegueries i la substitueix per dotze regions que passen a anomenar-se corregiments. Els corregidors substitueixen els veguers i la seva principal ocupació ja no són els afers administratius de caire local, sinó el control de la població i l'execució de la repressió en l'àmbit local. En consonància amb el que es fa en altres àmbits, els corregidors es converteixen en promotors de la llengua castellana i tenen l'obligació de perseguir tothom que parli en català per bé que ho han de fer fent servir “las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”. La frase desmenteix el que anys després dirà un altre Borbó, que el castellà mai ha estat llengua d'imposició...
 
Pel que fa a la ciutat de Barcelona, on s'ha desmuntat completament l'administració municipal, s'adjunta la vila a una vegueria que va de Montgat a Castelldefels. La capital catalana disposa de 24 regidors, mentre que a les poblacions que són cap de corregiment hi ha un bayle i vint regidors, tots de designació reial. Es prohibeix als regidors reunir-se en absència del corregidor o del bayle. La prohibició de reunió sense la presència d'una autoritat governativa s'estén als gremis d'artesans, mercaders i a “qualesquiera otros”.
 
Malgrat tot, Catalunya en surt més ben parada que el Regne de València. Manté la integritat territorial –hi ha qui afirma que la divisió posterior en províncies és més agressiva que el Decret de Nova Planta–; es permet la subsistència de dues institucions: el Consolat de Mar i el Col·legi de Notaris, per bé que ambdues sota control borbònic; i se salva de la crema el dret civil català.
 
Malgrat tot, el decret comporta la defunció de tots els drets propis de Catalunya. Només l'ànim de resistència dels catalans ha permès que la nostra consciència de nació hagi romàs intacta.
 
ElPuntAvui 16/01/2016


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici