GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Francesc Roca. Naturals i forasters (1620)

Francesc Roca. Naturals i forasters (1620)


Al 1620, Francesc Soler, professor de la Universitat de Perpinyà, en un llibre editat a Barcelona, es feia una pregunta: “Quina ciutat del món hi ha que no haja forasters?” La resposta era “ninguna, i a Catalunya mai ni han faltat”. Especificant, afegia: “si es volgués individuar, cases molt principals de Catalunya se trobaria que son de Alemanys, Florentins, Genovesos, Luquesos i Pisans... sols de Francesos n'hi ha milenaris, i no hi ha part de Catalunya que no hi haja”.
 
El llibre de Soler es titulava: Memorial en favor dels mercaders forasters (Barcelona, 1620). El detonant era la decisió del govern municipal de Barcelona d'augmentar la pressió fiscal sobre els negocis dels estrangers. Soler en discrepava. Els exemples de ciutats dinàmiques (com Liorna, Sevilla, Lisboa, Marsella, Nàpols i Palerm) eren de ciutats amb una forta presència de comerciants forans. En canvi, i seguint un text de Jaume Rebullosa, ens deia: “el Regne de la Xina no consent ningú foraster”.
 
Segons Soler, les activitats comercials de nacionals i estrangers eren perfectament compatibles. De forma que “la República més abastida, provehida i plena serà aquella en la que los naturals i los forasters aportaran provisions. Ni los uns impedeixen als altres les negociacions, ni los forasters llevaran lo pa de la mà de los naturals” . Com que el tema no és fàcil, hi havia –i, segueix- altres argumentacions. Per exemple, Jaume Damians publicà: Contra l'entrada de robes de llana i de seda estrangeres (Barcelona, 1630). Damians utilitzà tot tipus de raons. D'entrada, el fet que la matèria primera utilitzada era produïda aquí, exportada, transformada en roba a l'estranger i, després, adquirida als comerciants estrangers. Així, segons Damians, “donam diners (uns 900.000 escuts) per a enriquir-los, i fer-nos la guerra, que és pitjor”. Així, la indústria pròpia genera ingressos a l'estat propi: “redundarà als drets del General (la Generalitat) i de la Ciutat (el Consell de Cent)”. La idea de fons és molt clara: “per enriquir una Ciutat o Regne no hi ha cosa més important que la indústria de moltes fàbriques i arts”. La recomanació no podia ésser altra que, des de la Generalitat, es “privàs la entrada de tantes sortes de robes de llana i seda”. Aquesta mesura no seria excepcional, car “altres Regnes han fet la privació”. De fet, sabem que Anglaterra, que havia iniciat la seva indústria llanera gràcies a la tecnologia importada de Flandes, era molt prohibicionista.
 
Damians era clarament partidari d'exportar. Què podia exportar l'economia catalana de 1630? La resposta era: “draps, flassades, ferros, ametlles, avellanes, peix salat, o blat”. És a dir: una certa varietat de productes que no són tan diferents del que s'exporta al segle XXI: confecció (draps), automòbils (ferros), productes agroalimentaris (ametlles, avellanes), conserves (salats). Uns anys més tard, Esteve de Corbera, a la seva enciclopèdia Cataluña ilustrada (Nàpols, 1678), insistia: “si se ordenase que no pudiera sacarse el hierro y la lana u otras cosas semejantes, sino labradas y aprovechadas, ni los extranjeros se enriquecerian con ellas ni la gente pobre y ordinaria padecerian tantas incomodidades”. I, afegia a les exportacions: el vi, l'oli, la mel (anava a Roma), sal (“se la llevan por mar”), rodes de molí, vidres, guants (fabricats a Lleida). La base de tot era la indústria: “los artificios enriquecen las Provincias, porque con ellos entra dinero de fuera, que es el nervio de todo”.
 
La tesi d'Oriol Junqueras
 
El febrer de 2002, el professor Oriol Junqueras va presentar la seva tesi doctoral a la UAB. El títol: Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l'alta edat moderna (1520-1630). Fins a Junqueras, els que havien anat més enrere estudiant el pensament econòmic català havien estat Ernest Lluch i Lluís Argemí. Però, el Llibre de Consolat de Mar, editat, ampliat, traduït, des de 1483-1502, havia generat un bon nombre d'estudis. Per exemple, Joan Agell diria, a una conferència de 1963, que havia estat la gran contribució catalana “al tresor comú de la civilització humana”.
 
 
L’econòmic 08/05/2016


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici