GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp.La tradició autodestructiva del catalanisme polític

Carles Camp.La tradició autodestructiva del catalanisme polític


Aquests dies de juliol de 2016, els independentistes catalans contemplen estupefactes i astorats com un dels partits compromesos explícitament en aconseguir la independència de Catalunya, les CUP, han blocat la proposta de pressupostos presentada per l’altra gran coalició independentista que actualment forma el govern de la Generalitat (Junts pel Sí).
 
Aquesta inexplicable decisió ha donat aigua, aire, pa, carn i vi als nacionalistes espanyols al comprovar com l’esperit caïnita ressorgeix entre les diferents faccions catalanistes, independentistes en aquest cas. Les CUP estan actuant com si el seu gran rival polític no fossin els nacionalistes espanyols, sinó Convergència Democràtica de Catalunya ( CDC ).
 
Ja havien aconseguit allò que el Gobierno de España, el joc brut de l’estat espanyol i els seus tribunals parcials, obedients i submisos no havien aconseguit: assassinar políticament el president Artur Mas. I ara tot sembla indicar que segueixen fent-li la feina bruta al nacionalisme espanyol de carregar-se el procés independentista tot destruint-lo des de dins.
 
De tot això, ja hi ha un precedent, ocorregut fa 110 anys: la destrucció des de dins de Solidaritat Catalana. A grans trets, la cosa va anar així:
 
El 25 novembre de 1905 quan, arran d’un acudit publicat pel setmanari satíric Cu-Cut on es satiritzava la més que evident ineficiència de l’exèrcit espanyol, uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona van destrossar la redacció d’aquell setmanari i la del diari La Veu de Catalunya, amb el consentiment de les autoritats civils i militars espanyoles a Barcelona.
 
El gobierno de España i les Cortes Generales del Reino no tan sols no van condemnar aquests actes vandàlics, sinó que polítics i exèrcit espanyols van felicitar els herois de tan coratjós acte, potser perquè va ser l’única victòria que el gloriós exèrcit espanyol havia tingut en segles. No satisfetes amb això, les Cortes van redactar la Ley de Jurisdicciones, que atorgava a l’exèrcit la facultat de jutjar i executar qui insultés la sagrada madre patria o al glorioso ejército espanyol. L’exèrcit esdevenia, així, jutge i part. A la pràctica, aquesta llei va atorgar als militars la tutela del govern. Una tutela que ha estat efectiva, des d’aleshores fins ara, amb l´únic parèntesi del període 1931-1936.
 
Tot plegat, va fer créixer la indignació dels catalans fins a límits no vistos des de feia molt de temps, potser des de 1714. El catalanisme va pujar enormement en aquells dies. Els actes catalanistes rebien l’agressió física dels lerrouxistes, amb navalles i pistoles, consentits i armats pel govern civil, incloent-hi l'intent d'assassinat de Francesc Cambó. Ni la policia ni el govern civil van investigar ni aquest ni cap altre acte de violència. Les protestes, queixes i reivindicacions dels diputats catalans a Madrid eren sistemàticament desoïdes i menystingudes.
 
Com a conseqüència de tot això, la cohesió del catalanisme era cada cop més gran. La gran manifestació catalanista al Parc de la Ciutadella de Barcelona, que va aplegar unes 200.000 persones, potser va ser la manifestació més gran mai vista fins llavors a tota Europa. A Madrid no entenien res, fins el punt que Moret, president del Gobierno de España li va dir a un diputat català que el problema de Cataluña se arregla con seis fusilamientos.
 
A les eleccions a Cortes del 1907, totes les forces catalanistes van presentar-s’hi sota una sola candidatura nacionalista catalana, anomenada Solidaritat Catalana que aplegava la Lliga Regionalista, socialistes, republicans, carlins, etc. El resultat va ser aclaparador: Solidaritat va obtenir 42 dels 44 diputats possibles de Catalunya. En els ambients del poder de la Villa y Corte hi va haver un autèntic terrabastall davant d’aquests resultats.
 
Va passar a presidir el gobierno Antonio Maura per mirar de gestionar aquell tsunami vingut des de Catalunya al cor i ànima del poder espanyol. El terratrèmol polític fou de dimensions mai vistes. El sistema caciquil (corrupció i manipulació sistemàtica de les eleccions de forma fraudulenta per garantir l’aparença d’alternança política a Madrid amb llistes de votants falses i candidats fantasma inclosos) es veia tocat de mort, almenys a Catalunya. La Ley de Jurisdicciones començava a trontollar i es proposaven reformar-la per deixar-la en no-res, malgrat les protestes dels militars. Es va començar a parlar seriosament d’una reforma legal que permetés a Catalunya (les províncies del Principat) desenvolupar alguna legislació que facilités i promocionés el seu desenvolupament econòmic i cultural. En poques paraules: l’assoliment de tots els objectius reivindicats pel catalanisme polític d’aquell temps era a tocar. Tot anava sobre rodes.
 
Però, de sobte, tot es va espatllar. Una de les principals forces de l’esquerra de Solidaritat, el Centre Nacional Republicà (CNR) va decidir atacar la Lliga Regionalista i, més concretament als seus líders, bàsicament Cambó i Prat de la Riba. En comptes d’intentar eixamplar la seva base de votants per on era més lògic, la classe obrera que seguia Lerroux, van decidir que els seu gran enemic polític eren les dretes de Solidaritat.
 
Van atacar els seus líders, especialment els seu cap visible, Cambó, de forma despietada, deixant-lo sol a les Cortes. Es van dedicar a inventar-se declaracions seves, publicar-les en els seus diaris i, a partir d’aquí, fer-ne una crítica ferotge i despietada (això ara mateix ens sona a música coneguda). El desconcert dins Solidaritat va ser enorme. Els diputats que no eren de la CNR van quedar estupefactes, desconcertats i absolutament desorientats. Cambó es va quedar sol  defensant els projectes del catalanisme a les Cortes i el CNR va tenir, a sobre, el cinisme de criticar-lo per un suposat afany de protagonisme.
 
Ningú es va explicar llavors, com ara, per què el nacionalisme català d’esquerra gasta tantes i tantes energies en intentar destrossar el nacionalisme català de dretes abans d’assolir els objectius fixats. Les raons d’un comportament estúpid, egoista, suïcida, fratricida i caïnita, necessiten, al meu entendre, una resposta de professionals de les patologies de la ment humana.
 
A Madrid, van respirar tranquils al veure com Solidaritat Catalana s’esmicolava des de dins. La resposta òbvia dels diputats espanyols va ser: si no us enteneu entre vosaltres com podeu proposar res seriosament?
 
El resultat de l’actitud i de l’estratègia suïcida de CNR ja és conegut: la Ley de Jurisdicciones va tirar endavant tal com estava, els cacics van continuar fent la seva feina un temps més, els lerrouxistes es van refer de la patacada electoral amb escreix i van tornar a ser determinants a la política catalana i la Mancomunitat va trigar vuit anys més a arribar, el 1914, i amb menys atribucions de què donaven a entreveure les expectatives que hi havia el 1906.
 
Aquest precedent és un avís del que podria passar si els independentistes d’esquerra s’equivoquen de rival polític i viceversa. Tots plegats haurien de deixar de banda les seves rivalitats fins que s’assoleixi l’objectiu comú: que Catalunya sigui una república independent.
 
 
 
Carles Camp
01/07/2016
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici