GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Pelai Pagès. Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català»

Pelai Pagès. Andreu Nin: «La qüestió nacional a Espanya. El problema català»


Quan el mes de gener de 1926 Nin fou detingut a París, se li va ocupar un article sobre la qüestió nacional que ‘Álvarez’, el confident de la policia espanyola a la capital francesa va transcriure en diferents trameses, va enviar a la Direcció General de Seguretat, transcrit a màquina, els dies 19 i 26 de gener i 2 de febrer de 1926. En la primera tramesa deixava ben clar “Copia de un Trabajo sobre Cataluña hecho por Andrés Nin el cual se ha encontrado en el momento de su detención en París el 13-1-26”. Presumiblement es tractava d’un article pensat per al públic rus. Pel seu indubtable interès n’hem transcrit els paràgrafs més interessants, convenientment traduïts al català.
 
“La qüestió Nacional a Espanya, pot ser comparada, per la seva importància, a la de Polònia sota el règim tsarista, i a la d’Irlanda per l’Anglaterra actual. El moviment Nacional abasta Biscaia i Catalunya, els dos centres industrials del país i s’inicia ja a Galícia, regió camperola del Nord limitant amb Portugal. No ens ocuparem avui més que de la important, o sigui del problema de Catalunya, deixant per a una altra ocasió l’examen de la qüestió de Biscaia, que ocupa el segon lloc.
 
La monarquia absoluta a Espanya
(…)
La Monarquia absoluta, trobant a Espanya una matèria que, per la seva naturalesa mateixa, s’oposava a la centralització, va fer tot el que estava al seu abast per impedir el creixement dels interessos socials, determinant amb ells la divisió nacional i la pluralitat de relacions industrials, d’aquesta manera, destruïa l’única base sobre la qual podia estar fundant un sistema uniforme de direcció (govern) i una legislació general.
Heus aquí per què la monarquia absoluta a Espanya pot ser classificada gairebé en el mateix grau que el despotisme asiàtic que, comparat amb els altres governs absoluts d’Europa amb els quals aquella no té més que semblances molt limitades, Espanya és exactament com Turquia, un conglomerat de províncies mal governades amb un Sobirà nominal al capdavant.
 
Formació Històrica de la Nació Catalana
(…)
La reconquesta va ser iniciada a les muntanyes pirinenques de Montgruny; però no va ser completada fins a l’ajuda dels francs que van envair Catalunya cap a la fi del segle VIII, en van expulsar els musulmans, van fundar la Marca Hispànica i van designar els Comtes encarregats de governar els diversos Comtats que componien aquesta última. Aquests Comtats són l’origen històric de l’Estat català de l’Edat Mitjana. Cap a la fi del segle X els Comtats catalans, emancipats dels emperadors francs, arriben a ser independents, i el Comtat de Barcelona obté l’hegemonia i arriba al seu torn a Principat de Catalunya.
 
L’any 1150 Catalunya i Aragó s’unien per constituir la Confederació Catalano-aragonesa, en el si de la qual els dos països conserven la seva autonomia. No obstant això, l’hegemonia era exercida per Catalunya, els Comtes-Reis van arribar a ser els caps de la Confederació. Els alts càrrecs dirigents de l’Estat estaven gairebé exclusivament ocupats per catalans. El desenvolupament del comerç i de la marina fan de Catalunya una potència marítima. La seva potència s’estén, com a conseqüència dels matrimonis reials i de les conquestes, pel Migdia de la Gàl·lia, les illes Balears, València, Múrcia, el nord d’Àfrica, les terres italianes, gregues i otomanes.
Catalunya lluita durant més d’un segle contra el papa i França per obtenir la preponderància a la Mediterrània de la qual arriba a ser la primera potència. Per la seva situació geogràfica privilegiada, per la importància del seu comerç, pel desenvolupament de les seves comunicacions, Catalunya era, durant aquest període, un empori de riquesa i de cultura. Catalunya i Itàlia, ha dit un escriptor català contemporani, Eugeni d’Ors, van ser les dues primeres Nacions sorgides del caos de l’Edat Mitjana. Durant aquest període, el terme geogràfic d’Espanya no era emprat més que per designar les terres meridionals i centrals de la Península.
 
Quina era la Constitució política i social de la Catalunya de l’Edat Mitjana? Sota les formes del règim feudal regnant a Catalunya, com en altres parts, apareixien ja visiblement els gèrmens de la societat burgesa. Mentre que el servilisme dominava al camp, a les ciutats florien les llibertats municipals. El règim local de Barcelona constituïa sota aquest aspecte un veritable model. El Consell dels Cent, òrgan municipal compost de cent consellers, va fer de la capital catalana una veritable República municipal. Els Reis es veien obligats a respectar els privilegis de les Ciutats; la falta dels quals privilegis ocasionava conflictes, de vegades molt seriosos. Aquests conflictes arriben a ser més freqüents després de l’adveniment de la dinastia castellana, les tendències absolutistes furtaven l’aproximació dels catalans a les seves llibertats municipals.
(…)
Les llibertats civils eren molt àmplies. El domicili inviolable. Es podia circular lliurement sense cap passaport. El servei militar era obligatori només a l’interior del país. La tinença d’armes era lliure. Les tendències a la teocràcia no existien. Catalunya va ser més aviat un país tolerant des del punt de vista religiós. Els jueus, que exercien un gran paper en l’activitat comercial del país, eren protegits, mentre que a Castella només eren objecte de terribles persecucions. La Inquisició, importada de Castella, va ser sempre antipàtica als catalans; els inquisidors eren exclusivament castellans.
(…)
La llengua catalana
(…)
El màximum de desenvolupament de la literatura catalana s’aconsegueix en l’Edat Mitjana. La llengua catalana va venir a ser instrument científic en el moment en què en els altres països no es feia servir més que el llatí i va ser coneguda pels escriptors i els savis de l’Europa llatina i occidental. Els noms més brillants d’aquesta època són els filòsofs Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Arnau de Vilanova, Anselm Turmeda, els historiadors Ramon Muntaner i Bernat Desclot, el novel·lista Joan Martorell, els literats Bernat Metge i Antoni Canals, els poetes Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Roís de Corella. Els escriptors i els savis catalans eren figures plenament europees; la seva producció era traduïda a les altres llengües.
 
La decadència del català com a llengua literària és paral·lela a la castellanització del país. Els escriptors catalans, des de l’adveniment de Felip V, no empren més que la llengua oficial; el català és bandejat de totes les institucions públiques. Però, tot i l’obra tenaç d’assimilació, la llengua catalana és sempre, encara en el període de submissió absoluta i d’abjecció, l’única llengua parlada en els països.
 
Catalunya contemporània
 
La Catalunya actual es troba situada a l’est d’Espanya. Limita, al Nord amb França, a l’Est amb la Mediterrània, a l’Oest amb la Regió d’Aragó i al Sud amb la Regió Valenciana. La seva extensió és de 32.194 quilòmetres quadrats i la seva població, després del cens de 1920, és de 2.344.719 habitants, dels quals prop d’un milió corresponen a Barcelona, la capital. La població relativa de Catalunya és de 72,19 habitants per quilòmetre quadrat, mentre que la d’Espanya no és més que de 3,87. La de la província de Barcelona és de 156.
Aquestes dades es refereixen exclusivament al que es diu estrictament Catalunya, és a dir, a les províncies de Barcelona, ​​Tarragona, Lleida i Girona. Però les regions compreses sota la denominació de terres catalanes, lligades per la comunitat de llengua, la tradició històrica i les relacions econòmiques, i que, sens dubte, entrarien a formar part d’una Catalunya autònoma i independent, aquestes terres són molt més vastes: parlem de la “Catalunya estricta”, de les Illes Balears, de la “República d’Andorra” i de la “Regió Valenciana”. Totes juntes sumaven més de 4 milions d’habitants.
 
Origen i desenvolupament del moviment nacional de Catalunya. Les causes de l’antagonisme entre Catalunya i Espanya
(…)
Una gran part dels ingressos de l’Estat són arrencats a Catalunya. L’import dels impostos de tot l’Estat espanyol durant l’any econòmic 1922-1923 va ser de 2.348.250.242 pessetes. Les terres catalanes hi figuren per 739.043.755 pessetes, o sigui el 31,4%; Catalunya estrictament 549.846.539, o sigui el 23,4% (…) Aquesta sola província paga una contribució igual a la de 28 províncies espanyoles.  (…) Les quantitats concedides a Catalunya pels ministeris de treballs públics, d’instrucció pública, d’agricultura, etc. no arriben als 150.000.000 i això vol dir que Catalunya dóna prop de 400.000.000 de benefici a Espanya. Els nacionalistes catalans es basen en aquestes xifres per afirmar que Catalunya té recursos suficients per viure per si sola.
(…)
Els partits catalans
(…)
El desig de destruir les potents organitzacions sindicals obreres condueix la burgesia catalana, el setembre de 1923, a donar suport al cop d’Estat del general Primo de Rivera. Però aquest, representant típicament la vella Espanya absolutista, no va trigar a seguir la política tradicionalista espanyola. El moviment Nacional Català és prohibit; la Mancomunitat, dissolta; els consellers elegits per sufragi universal són reemplaçats per consellers designats per decret; totes les institucions de cultura són destruïdes. Alhora, el Directori Militar afavoreix la penetració del capitalisme estranger a Espanya i concerta amb Alemanya un tractat de comerç que lesiona greument els interessos de la indústria catalana. Això inclina la burgesia de Catalunya a separar-se del Directori (…)
 
Tot això determina un progrés considerable de les idees separatistes. Dos nous partits, l’Acció Catalana i l’Estat Català han ingressat a les seves files així com la petita burgesia i una bona part de la classe obrera. L’un i l’altre partit es proclamen contra tota solució autonomista del problema català i per la separació pura i simple. L’Acció Catalana, constituïda davant el cop d’Estat de Primo de Rivera, va néixer amb una gran empenta, però el seu poc coratge des de l’establiment de la dictadura militar ha disminuït considerablement el seu prestigi. L’Estat Català, per contra, dirigit per Francesc Macià, que gaudeix d’un gran prestigi pel seu valor i la seva honradesa, ha arribat a ser la força política més important de Catalunya. Els membres són perseguits despietadament pel Govern. Cinc estudiants membres d’aquest partit acusats d’haver participat en una temptativa d’atemptat terrorista contra el rei passaran en breu per un consell de guerra i es demana per a ells la pena de mort. Aquest partit proclama obertament la decisió d’obtenir la independència catalana per mitjà de la insurrecció armada. Algunes paraules encara sobre els altres partits. El Partit Republicà no té gota de força. Els millors elements s’han passat al moviment nacional. El Partit Socialista no ha tingut mai gens de força a Catalunya. El Partit Comunista és encara numèricament poc important; però la simpatia pel comunisme és cada dia més gran entre la massa obrera. Cal fer observar que l’actitud netament leninista, adoptada pel partit cara a cara del moviment nacional, genera les simpaties de la petita burgesia.
 
Aquesta simpatia no és simplement platònica, es tradueix en una aliança política. El Partit Comunista Espanyol, les organitzacions sindicals revolucionàries i els partits separatistes catalans i bascos han constituït un front únic per a la lluita contra l’Estat espanyol actual. Aquesta aliança és la millor garantia d’una solució justa al problema nacional. Separades de l’esfera d’influència de la gran burgesia, les masses populars de Catalunya acabaran comprenent que només una república soviètica federativa pot trobar la solució plenament satisfactòria a la qüestió nacional”.
 
 
Eltemps
7/02/2017


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici