22 : Benet Garret (Barcelona, 1450-Nàpols, 1514)

La nostra història està farcida de guerres. Totes les guerres duen associat un fenòmen gairebé tan dramàtic i, sempre, terrible: l’emigració i l’exili. Aquest fenòmen, d’una importància enorme per la seva repercussió en la història i la supervivència de la nostra nació, ha estat profusament tractat en alguns casos, com el de la Guerra de Successió o el de la Guerra d’Espanya (1936-1939). En d’altres, però, com el de la Guerra de Separació (1640-1652) o el de la Guerra Civil (1462-1472) ha estat molt poc o gens estudiat.  

En aquest darrer cas, el de la guerra que va enfrontar Joan II a les institucions de la terra, també molta gent va haver de marxar, de grat o per força, sobretot cap a València i cap a Nàpols, on regnava Ferran I, el fill d’Alfons el Magnànim. Entre els que van marxar cap a Nàpols, destaca un nom que esdevindria un referent de la literatura en llengua italiana. Ens referim a Benet Garret, nascut a Barcelona el 1450 i que passarà a la història pel seu nom italianitzat: Benedetto “il Cariteo”.   

A Nàpols, Garret, s’incorpora a l’aparell burocràtic de la cort catalanoaragonesa de Ferran I on anirà escalant posicions fins a convertir-se en el secretari de Ferran II. La invasió francesa de Carles VIII, l’any 1501, provoca un nou exili de Garret, aquest cop a Roma. No tornarà a Nàpols fins a la reconquesta de Ferran el Catòlic, el 1504. El virrei del Catòlic, Gonzalo Fernández de Còrdova, el nomena governador del comtat de Nola. Garret ja no es mourà de Nàpols fins a la seva mort, l’any 1514.   

Garret, il Cariteo, tanmateix, no ha passat a la història per la seva carrera política, sinó per la seva petjada com a humanista i poeta. La seva obra més famosa és un cançoner amorós i polític Endimione (1506, ampliat el 1509), considerat una obra important de la literatura italiana del quattrocento i exemple de petrarquisme, en la qual no hi manquen referències nostàlgiques a la seva Barcelona natal. En vida, l’obra de Garret va tenir difusió immediata gràcies a la tipografia veneciana i napolitana de l’època. 

Armand Sanmamed