26 : Josep de Margarit i de Biure (1602-1685)

Militar català, heroi de la Guerra de Separació.  

Per part de pare era l’hereu del patrimoni dels Margarit, senyors de Castell Empordà i, per tant, parent de personatges com Joan Margarit i Pau, bisbe de Girona i cardenal, partidari del bàndol reialista durant la Guerra Civil de 1462-1472, que va salvar l’infant Ferran i la seva mare Joana Enríquez assetjats a la Força de Girona; o de Pere de Margarit i de Bertran, cap militar de la segona expedició de Colom a Amèrica i que, sembla, va donar nom a l’illa antillana Margarita.  

D’abans de la guerra cal destacar dos episodis significatius de Margarit: el primer el protagonitza Dalmau de Queralt que, quan va rebre la proposta de ser nomenat virrei, va demanar el parer de Margarit –fet que denota que gaudia d’un gran prestigi- que li va aconsellar que no aceptes el càrrec. Com és ben sabut, el comte de Santa Coloma no li va fer cas; el segon té lloc el 1639 quan Margarit, com altres nobles, es va negar a cooperar en les lleves a Itàlia. Margarit es negava a lluitar per una monarquia que havia humiliat la classe dirigent catalana. En canvi, Margarit va respondre immediatament a la crida de la Generalitat per lluitar conta Felip III (IV de Castella).  

Margarit ha estat un dels més grans caps militars de la història de Catalunya. Va participar en la defensa del Camp de Tarragona, va participar en la victòria de Montjuïc, va entrar a Valls, va derrotar l’exèrcit castellà a la batalla de Constantí, a les batalles del Catllar, Montmeló, la Granada i Hostalric i va reconquerir la Vall d’Aran el 1643. El seu prestigi militar -però també polític i personal- va fer que el rei Lluís XIII el nomenés governador de Catalunya. Després de la rendició de Barcelona, el 1652, va passar a Perpinyà, des d’on va intentar la reconquesta de la Catalunya ocupada pels castellans, en diverses ocasions. Cada primavera, entre 1652 i 1659, juntament amb altres generals, va encapçalar diverses incursions, fins que la firma del Tractat dels Pirineus (1659) el va fer adonar que França havia abandonat els catalans definitivament.  

Margarit va lluitar per defensar la integritat i la identitat catalana dels rossellonesos i va utilitzar el seu prestigi per frenar la francesització dels Comtats , durant els primers anys de l’ocupació francesa. Va morir al castell de Sant Martí de Toques, prop de Salses, el 17 de juliol de 1685.

Armand Sanmamed