29 : El comtat de Roses

Aquest Comtat fou eregit pel Rei Ferran II a Girona, l’1 de setembre de 1497. Però no fou a l’Empordà on aquest Comtat existí, tal i com sembla que seria lògic, sinó que aquest era un Comtat a les Índies, més concretament a les Antilles, l’únic lloc explorat i dominat per aquelles dates. Cal destacar que aquest document el signa el Rei Ferran tot sol, sense la signatura de la Reina Isabel de Castella, teòrica sobirana de les terres americanes recentment descobertes, segons la historiografia oficial. Primera incongruència.

  I el més curiós és que el beneficiat per la concessió d’aquest novament creat Comtat fou un estranger: l’Ambaixador de la República de Venècia anomenat Francesco Capello [1]. Això és senzillament impossible que es concedeixi, llavors com ara sinó més, un títol nobiliari a un estranger. Segona incongruència.

  Resulta, però, que com per casualitat, en aquells temps l’Ambaixador dels Catalans a Venècia es deia Mateu Capell ( Matheu Capel ) [2].

  És obvi que es tracta d’una casualitat massa grossa com per que ens la poguem empassar tan fàcilment: que l’Ambaixador de Catalunya a Venècia es digui CAPELL al mateix temps que l’Ambaixador de Venècia a Catalunya es diu CAPELLO. Tercera incongruència.

  La conclusió és que el Comtat de Roses fou donat a un català anomenat Capell, probable parent directe del que fou Ambaixador a Venècia, sinó el mateix. Es tracta d’un altre intent de descatalanitzar la Descoberta i la Conquesta d’Amèrica, mirant de convertir, com sempre, els catalans en castellans o italians.

  Val a dir que d’aquest Comtat de Roses no n’he trobat cap notícia posterior. Era un Comtat amb el nom segurament massa català i va caldre esborrar-lo.

  Un altre misteri que queda pendent de resoldre.

Nota:

  [1] Documentos sobre Relaciones Internacionales de los Reyes Católicos, edició preparada per l’Antonio de la Torre, Volum V 1495-1497, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Patronato “Marcelino Menéndez y Pelayo”, Biblioteca “Reyes Católicos”, Documentos y Textos, Número XII, Barcelona, 1965, p.321-323.

  [2] Nota (1), pp. 503-504.

Carles Camp