54: El "Mons Iovis" (Montjuïc) i altres consideracions sobre els ibers

De Mons Iovis (Montjuïc) el tenim documentat en el “Chorographia Liber secundus” de Pomponius Mela: “...parva flumina Baetulo iuxta Iovis montem, Rubricatum in Barcinonis litore,…”, malgrat no s’hagi trobat cap resta d’un possible monument. Cal entendre que el nom ibèric de Bàrkeno “Barcelona” els sonava als romans molt a prop del déu púnic Barqa equivalent al Júpiter romà. No fóra estrany que a la “muntanya de Bàrkeno” la romanitzessin amb el nom romà: Mons Iovis. Els romans, com se sap, eren enemics dels púnics, dels cartaginesos. Kart Hadtha n’era la capital situada al costat de l’actual Tunis.

  La primera notícia que es tenen dels ibers està en la denominació geogràfica que van fer els grecs de la Península: Ibèria-Hipèria “més enlla”. Ho diu Estrabó: “Ibèria o sigui Occident” (Llibre III de la seva Geographia). Així, doncs, tot el que hi havia a Ibèria era “iber”. Els primers rius “ibers” van ser el Tinto i l’Odiel a Huelva, eren naturalment els més ibers, més occidentals, encara que el riu iber més conegut va ser l’Ebre (Hiberus). Iber, en principi, era un adjectiu que atansava a tots els naturals de la Península. Desprès de diverses onades d’invasions celtes el nom d’ “iber” el van aplicar a aquells que mantenien la llengua original, no celta, ni la dels colons (púnics, grecs o romans). L’espai geogràfic reduït d’aquests “ibers” era l’Andalusia occidental, tot el llevant peninsular, la vall de l’Ebre acabant a Saragossa i, fins que no van passar a mans dels gals, arribava a Narbona. Els d’Aquitània, que no eren celtes, s’entenien amb els ibers perquè parlaven la mateixa llengua (Estrabó). Els ibers de la banda peninsular del Pirineu eren els baskuns.

  Els mites de l’Odissea, Ulisses i Heracles, ja parlen dels reis tartessos Argantoni, Gàrgoris, Habis i Gerió, i d’una possible ciutat de Tarsis, una mesopotàmia ibèrica, nom grec que vol dir entre rius, entre el Guadalquivir i el Guadiana. En basc ‘tarte’ és “entre” i ‘istil’ “pantà, bassa”, ‘its-aso’ “mar” (literalment “bassa llunyana”, ‘asao’ “lluny”). ‘Is(til)tarte’ “Entre basses”.

  La Península Ibèrica ja estava habitada des de l’edat de pedra. Se saben d’invasions orientals i africanes com la de la cultura de l’Argar de l’edat de bronze. Possible antecedent de la cultura ibèrica.

  Les aportacions ibèriques al món grec d’aleshores són els al·ludits mites dels tartessos, les mines de tot tipus, or, argent, plom, coure, estany, ferro... El nom de Tarsis surt a la Bíblia.

Antoni Jaquemot