55: El tresor de Montserrat

 En Gustau Adzerias ens dona una explicació a l’ article de 4.9.2006 sobre Montserrat i la guerra del francès, sobre la pèrdua del tresor de Montserrat. Però llegint la Historia de Montserrat del Pare Anselm Albareda, hi trobo la següent versió sobre el tresor i com es va perdre.

  L’immens tresor de Montserrat és fruit de les donacions de reis, prínceps i personatges poderosos, que van fer a Montserrat al llarg de la seva Història.

  El Prof. Albareda ens diu “El tresor del monestir es guardava a la sagristía en nou grans armaris. El primer contenia els reliquiaris… Ells tots sols representaven un bell tresor”.

  Del segon armari un monjo de Montserrat diu: “Aquest armari, distribuït en Quatre divisions, conté una suma de preciositats inexplicables. Hi ha tants anells, rosaris, pectorals i joiells de totes menes, d’or i d’argent, rics pels metalls, pel treball artístic, i encara més per la quantitat, diversitat i valor de llur pedreria, que no hi ha manera de descriure’ls tots”.

  En la divisió tercera, setanta joies precioses. En la divisió quarta, quatre-cents quaranta anells, quasi tos d’or amb pedres fines, vint-i-set pectorals...

  El tercer armari, tot ell curull de rosaris, cadenes, de penjolls de joies... un magnífic portapau lliurat personal ment per l’emperadriu Elisabet. L’Armari següent contenia preferentment objectes de cristall de roca.

  L’armari sisè contenia les joies de mes preu del santuari. Un enlluernament d’or i de pedres precioses. Destacava la Corona bella de la Mare de Deu, obsequi dels devots d’Amèrica. Era tota d’or, guarnida amb dues mil cinc-centes maragdes. Felip IV la qualificà d’incomparable. La Corona rica treballada durant mes de vint anys per un monjo de Montserrat pesava una arroba i mitja d’or i pedres fines. Hi havia a més altres corones, calzes, copons i altres objectes d’or i perles, robins, diamant. Totes aquestes joies s’han perdut per sempre, foren lliurades a les autoritats per subvenir les despeses de la guerra de la Independència, llevat de les dues corones esmentades, una custodia un calze i unes canadelles, que és salvaren a Mallorca, però després caigueren en mans del “Crédito público de Barcelona”. El Prof. Albareda diu: “ Montserrat donà tot el que tenia, i després es desfeu del tresor del temple, que l’abat Domènec Filgueira –massa precipitadament i sense el parer de la comunitat- lliurà a les autoritats, sempre insatisfetes, en diferents represes”.

  En l’Arxiu es conserven tres rebuts signats pel Marqués de Palacio, el Marqués de Compigni i Enric O’Donell que sumaven el tresor montserratí, llevat de les poques joies que es van salvar. “Res no fou perdonat, el setial d’argent de la santa imatge, que pesava onze arroves; les portes massisses, també d’argent del cambril, les famoses setanta-quatre llànties, els frontals de l’altar major, fins els preadíssims reliquiaris, tot fou lliurat per subvenir a les despeses de la gerra de la Independència”.

  Els monjos es van quedar a Montserrat mentre va durar la guerra i es refugiaven a les ermites o a dalt de la muntanya quan venien els francesos. A la primera vegada que hi van anar van respectar el santuari, a la segona el van incendiar, i a la tercera el van enderrocar a cops de mall i amb l’ús de la pólvora.

  Aquest text és extret de la setena edició, octubre del 2005, de la Historia de Montserrat del Pare Anselm M. Albareda, pag. 91 i 92 i pag. 153 a 156.

Miquel Castellvell