59: El nom d'una avinguda de Jerusalem

La ciutat de Jerusalem, capital de l’Estat d’Israel, Ciutat Tres Vegades Santa i centre espiritual de les tres grans religions monoteistes del món, amb milers de milions de creients escampats per tot el món, té una de les seves principals avingudes amb el nom d’un català, segons explica en Vicenç Villatoro en el seu llibre Els jueus i Catalunya (*).

  Es tracta de l’Avinguda Ramban, que va des del centre històric de la ciutat al parc on hi ha el Parlament, el Museu d’Israel i el Museu el Llibre.

  I Ramban és l’acròstic de Rabí Moisès ben Nahman, és a dir, Mahnàmides, i per a nosaltres els catalans conegut com Bonastruc de Porta, que fou un jueu gironí (1195-1270).

  Es lamenta en Vicenç Villatoro: “ no tinc la sensació que el conjunt dels catalans sàpiguen de la importància d’aquest personatge, de la seva centralitat en el món del judaisme, i fins i tot de la seva existència ”; i continua dient: “ fins i tot els que ho saben ¿ fins quin punt insereixen Nahnàmides en la pròpia història, consideren part de la pròpia història un jueu gironí que parlava català i que escrivia en hebreu com altres catalans cristians escrivien en llatí ? ”

  Aquest home fou un dels grans mestres de la Càbala, que podríem definir com una filosofia-teologia mística que intenta racionalitzar la fe judaica i de construir-la i explicar-la a la llum de la raó. Catalunya fou un dels grans centres de desenvolupament d’aquesta escola de pensament, i Nahnàmides en fou el més destacat. La gran importància que té per a la religió hebrea aquest home és el que ha motivat que Israel li dediqui una de les principals avingudes de la seva capital política i espiritual.

  El 1263 Jaume I i la seva Cort organitzen un debat de controvèrsia religiosa feta en públic. El representant dels jueus fou Nahnàmides. Acabat el debat li demanen que posi els seus arguments per escrit, cosa que fa. L’escrit és acusat de blasfem contra l’església catòlica, el llibre és cremat i Nahnàmides obligat a exiliar-se, primer per dos anys, i després per vida.

  És el primer cas, que jo sàpiga d’una persona concreta amb nom i cognoms que és obligada d’exiliar-se del nostre país per una qüestió ideològica, religiosa en aquest cas. Desgraciadament en seguiran molts més al llarg dels segles.

  Hem de valorar aquest home, aquest català de religió hebrea, un dels grans savis que hi ha hagut a Europa, un dels més grans del seu segle i de la seva creença. Era un home recte i valent, d’extraordinària intel·ligència i capacitat intel·lectual, defensor de les seva religió i dels seus correligionaris, un home del que els catalans ens n’hem de sentir orgullosos, i no tenir-lo oblidat com el tenim.

(*)
Vicenç Villatoro
Els jueus i Catalunya
Editorial Barcanova
Barcelona, 2005
p. 13, 62-65,194

Carles Camp