63: Diego Clemencín i els préstecs lingüístics de Cervantes a El Quixot

L’erudit d’origen murcià Diego Clemencín (1765–1834) fou qui ens llegà el primer estudi en profunditat d’El Quixot. Ho féu comentant l’obra capítol per capítol, quasi bé paràgraf per paràgraf, amb la pretensió de comprendre el llenguatge i les referències històriques emprades per Cervantes. No era un individu qualsevol: fou preceptor i bibliotecari dels Ducs d’Osuna, membre de les acadèmies espanyoles de la Llengua, la Història i les Belles arts, president de les Corts i ministre d’Ultramar i de Governació en temps de Ferran VII; i, malgrat la seva inplicació amb el regnat d’aquest, segueix sent considerat un intel·lectual liberal.

 La tasca de Diego Clemencín es concretà en les anomenades Notas de Clemencín al Quijote, obra d’extensió monumental a la qual ens podem endinsar amb més facilitat a través del modern Índice de las notas de D. Diego Clemencín en su edición de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Gràcies a aquest podem llegir algunes reflexions de l’autor que ens resulten molt suggerents si tenim en compte les hipòtesis amb les quals hom pretén provar una versió alternativa a allò que fins ara s’ha dit sobre Cervantes i la seva obra. Aquí us n’ofereixo una sobre la llengua d’El Quixot:

Lengua (La) Castellana. (p.318)
Cervantes enriqueció la lengua castellana con un gran número de voces nuevas ó poco comunes antes de él, la mayor parte felices, significativas y armoniosas, y que el uso ha adoptado con predilección desde entonces. V, 358.

Pel que sembla, doncs, Cervantes no és que reculli paraules d’ús comú, si no que sembla que o bé en recupera per a la literatura de poc comunes o, en la major part dels casos, n’introdueix de noves. Arran d’això sembla que començaren a usar-se i, entenc que per lògica, a incloure’s en els diccionaris. Moltes paraules que ens sonen ben estranyes en El Quixot, però que trobem en el diccionari de la RAE malgrat no haguem sentit mai anomenar en castellà, pot ser que tinguin el seu origen, precisament, en el mateix Quixot? Cervantes se les inventa de cap i de nou com a neologismes? O de quina llengua provenen?

En la mateixa entrada: Nuevas voces introducidas y adoptadas de otras lenguas, la latina, la toscana, etc. IV, 244, 424.

Segons l’autor sí que són paraules agafades en prèstec. Caldria un estudi seriós que fins ara desconec que s’hagi fet per saber d’on manlleva Cervantes totes aquestes paraules; del llatí, del toscà... i de quines més?

Referències:

BRADFORD, Carlos F. Índice de las notas de D. Diego Clemencín en su edición de El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Biblioteca Nueva, Madrid, 2005 (edició facsímil de l’original de 1885).

CLEMENCÍN, Diego. Notas de Clemencín al Quijote. Aguado, Madrid, 1833-1839.

Ramon Freixes i Sala