70: La destrucció del castell d'Arbeca

Dues explicacions des de el catalanisme per a la destrucció d’un monument insigne.

  Als volts del canvi de mil·lenni, es van fent uns canvis substancials en les explicacions dels fets que conformen el nostre present, al final l’explicació donada pels historiadors, sobre els fets passats, però que determinen el nostre present i el nostre futur, serà una matèria d’estudi tant important com els fets que la història explica, al menys en el cas català. Vegeu, sinó, dues explicacions, sobre el mateix fet, (la destrucció de l’insigne castell - palau de l’Arbeca, residència principal dels ducs de Cardona) en la que hom pot veure l’evolució de les explicacions donades per la historia, amb unes divergències en les atribucions de responsabilitats, cronologia, causes i motivacions, que al ser generals i sistemàtiques en tot el que fa referència a Catalunya, mereixen ser estudiades per a trobar com s’han produït.

  Les dues fonts o estudis sobre aquest edifici desaparegut, que devia ser tant importat com els propers Poblet, Santes Creus o Scala Dei, són gens sospitoses de Castellanisme, anticatalanisme o de manca de serietat.

  Veiem que en diu l’any 1.981 la Gran geografia comarcal de Catalunya, una magna obra de l’enciclopèdia catalana: al volum nº 10. comarca de les Garrigues, pag.238, segona columna podem llegir:

  Es mantingué al palau fins a la guerra dels segadors. Fa referència al seu riquíssim arxiu, quan fou traslladat a Lucena (formà un dels nuclis de l’actual Arxiu Medinaceli de la Casa de los Pilatos de Sevilla). Amb aquesta guerra s’inicià l’abandonament del castell per part de la família ducal, sobretot quan el títol passà a la segona meitat del segle als duc de Medinaceli...

  Durant la guerra dels segadors el castell fou fortificat i ben guarnit de tropa pel mariscal La Motte..., però en1.646 la vila, el castell i les fortificacions foren ocupats per les tropes castellanes del marquès de Leganés. Però aviat el príncep de Condé recuperà i tornà a reforçar la vila i el 1.650 hi hagué un intent des de les Borges Blanques per part d’un escamot d’homes d’apoderar-se del castell, però el governador Francès feu afusellar 12 borgencs que havia fet presoners i els cadàvers foren llençats als fossars. Sembla que en la guerra de successió el castell encara tingué un paper important.

  ... i continua al 1.787, També parla Zamora de la pedrera d’Arbeca i, en canvi no parla del castell, el qual tingué encara guarnició en la guerra del Francès i en la primera guerra Carlina.

  ... el capitost carlí.... feu cremar les portes de la vila i castell. El castell havia iniciat la irreparable decadència, però Madoz escriu encara el 1.845 ”el soberbio castillo feudal própio del señor duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado; y se fortificó durante la última guerra civil”. El 1.851 fou feta en subhasta la venda del castell...s’anà arruïnant i a la fi de segle es vengué la seva pedra per a refermar el pis de la carretera...

  Si consultem la Web de la fundació de Castells culturals de Catalunya, marcant Arbeca i clicant el botó castell, hi podem llegir:

  ... descripció del contingut més important: “366 quadres importants, 175 tapissos, 1.800 m2 de catifes, 60 bufets, 31 escriptoris, nombrosos objectes d’or o plata, els cortinatges brodats d’or fi omplien la major part de les estances.

  Guerra dels segadors, l’Arbeca fou declarada plaça forta i tement la guerra a Catalunya el duc va voler salvar tot el que de valor hi havia al castell i començà pel seu grandiós arxiu, traslladat tot a Lucena (Córdoba), els tapissos i mobles principals, no pogué fer el mateix amb tots els quadres, els quals posà a subhasta, se’n vengueren 208...

  La guerra contra Felip V. Aquesta fou fatal pel nostre castell, ja que una vegada acabada la repressió fou brutal.

  Tots els castells que d’una manera o altra s’havien aixecat contra Felip V foren manat ésser enderrocats, i el d’Arbeca fou un d’ells. Es col·locaren 6 mines o” fornillos” que feren volar tot el castell. L’església parroquial que estava a dins, quedà totalment arrasada.

  ...

  El 1.786 s’acabà de fer el molí nou, construït tot amb pedra del castell ( per fer-se una idea de la quantitat de pedra extreta cal dir que hi havia tres parets de 80 metres de llarg per uns 5 o 6 metres d’alt per 70 cm. De gruix).

  Bona part de la pedra de l’església parroquial i un bon nombre de cases de pedra del poble també.

  Al final del segle XVIII entre un 60 o 70 % del castell havia desaparegut, a finals del s. XIX es construïren els dipòsits de l’aigua aprofitant un tros de la muralla, .. i el 1.945 es desmunta el que quedava de la torre de les dames i un tros que encara hi havia de la torre de l’homenatge”.

  Us heu fixat com una història explicada per patriotes catalans el 1.981 no explica que la destrucció del millor castell del país és una represàlia més de Felip V? Com s’explica això?, Cal ajuntar-la a les altres demolicions - represàlia com la del Born – Ciutadella, Manresa, Lleida, i potser encara caldrà afegir-ne més. Fins ara l’explicació era per causa de les guerres Carlines, que potser és vàlida per a altres castells de la zona com el de l’Albi.

  I aquest és el mal de tota la memòria de la nostra pàtria, fins hi tot els més abrandats defensors rebaixen les ofenses, els mals records, qui i com es va aconseguir que quan hom parlés del castell de l’Arbeca no s’expliqués la malifeta de Felip V?, evidentment aquest retrobar la veritat , en aquest cas no és pas obra d’histocat, però confirma el que denuncia, que ens han substituït els nostres records nacionals per uns fets castellanistes endolcits i uns fets catalans disminuïts.

  El que també causa sorpresa és la evacuació, o digueu-li com vulgueu per causa de la imminent guerra dels segadors, enviant-se les peces a l’altre bàndol. Cal cridar l’atenció per que han de ser peces molt valuoses, i per un arxiu públic molt més important que els tant publicitats, però menys importants papers de Salamanca.

  Sobretot crida l’atenció que també hi ha un altre aspecte descuidat de la nostra història, és el procés d’absorció de la nostra noblesa per part d’una altra estrangera, la castellana, promogut per la corona castellanista, que autoritzava els casaments dels nobles, si tenim en compte el paper que jugava aquest estament, com a defensors del país, tenim dret a desconfiar de les intencions reials, només cal passejar per les Garrigues per a copsar-ho. I no val l’excusa més moderna i política de que som republicans, que en el fons és una altra trampa castellanista per a mantenir-nos desorientats renunciant a l’estudi dels fets més importats i esclaridors.

Lluís M. Mandado i Rossell