75: El llibre del consolat de mar

 El Llibre del Consolat de Mar és una obra típicament catalana ( els usos de Pisa que li són anteriors són un recull de procediments ). La seva redacció primitiva data del 1258 i fou anomenada primerament “ Ordinació de la Ribera de Barcelona ”. Recopilació dels usos de la costa mediterrània, reflectia els costums locals.

  El Consolat tractava dels vaixells, però també del problema de les mercaderies en cas de mal temps, caigudes al mar, reglamentació de les avaries ( permisos de navegar ), i sobretot de les avaries comunes, regles concernent a l’abordatge, els drets del ‘notxer’ ( pilot ) o capità. La primera edició fou del 1484, la seva primera traducció a Roma el 1519; Venècia la va prendre, el segle XVI, com a base de la seva legislació.

  La primera traducció al castellà data del 1639. A Marsella l’advocat Messoni el va traduir al francès de l’italià el 1667. Igualment Colbert, primer ministre de Lluís XIV, s’hi va inspirar molt en fer les seves Ordenances, i no fou fins 1807, amb el Codi de Comerç emès per Napoleó, que es va acabar a França la influència de les lleis del Consolat de Mar.

  La millor traducció al francès va ser la d’en Pardessus, juricònsult francès a la seva cèlebre obra: “ Droit maritime anterieur au XVIIIè siècle ”, traducció feta amb l’ajuda d’un català exiliat a França, anomenat Vallosera.

  La traducció holandesa data del segle XVII i el 1874 els anglesos feren una traducció magnífica, ja que la traducció anglesa figurava al costat del text català.

  En el món anglosaxó fou on les lleis del Consolat estigueren en vigor durant més temps. Ben entrat el segle XIX als Estats Units, en els judicis en que la causa era un tema marítim, els advocats feien servir articles d’aquesta Llei per a defensar els interessos dels seus clients.

  L’adopció per gairebé tot el món occidental del nostre codi marítim reflexa ben a les clares la potència de la nostra marina a finals de l’Edat Mitjana i a principis de l’Era Moderna, la seva supremacia i la seva major consolidació i experiència davant de les demés marines europees.

  El valor i la importància del comerç imposaren una organització jurídica que fou la missió del Consolat. Importa poc si els catalans ens vàrem inspirar en algunes costums d’altres països, italians sobretot. L’important és que vàrem assimilar de la millor manera els mitjans que podíem disposar i que ens organitzàrem en conseqüència. Fórem de ben cert en fer la base de nombroses reglamentacions que varen afavorir els negocis i els quefers humans.

  Hi havia hagut, certament, abans del Consolat del Mar, escrits antics, notablement la “ de lege rhodia de jactu ” que descrivia els afers del mar, però el llibre del Consolat va més lluny ja que precisa les regles de l’avaria comú, com es dóna el “ préstec de la grossa ”, fa un esborrany de la idea de l’assegurança, una concepció nova que el “ nauticum faenus ” no havia previst.

  És també cert que les obres dels emperadors bizantins, els “basilics”, llibre consagrat al comerç de la part oriental del Mediterrani, foren anteriors al Consolat, però aquesta obra era manifestament desconeguda pels catalans.

  En aquest període, l’única jurisprudència marítima i comercial que podia ser coneguda es remuntava als “ registres d’Oleron ” la influència del qual s’estengué a les vores del Bàltic i mai del Mediterrani. Els conceptes declaratius de Damme, a Flandes, i les lleis de Wisby en són les seves adaptacions.

  El llibre del Consolat de Mar es va inspirar en les costums i no va ser, de cap de les maneres, un estatut redactat de qualsevol manera per tecnòcrates absents o ignorants de les realitats quotidianes.

  La costum no s’imposa, ni força una llei imposada per una autoritat superior, sinó que procedeix d’una voluntat fonamentada en el respecte de la regla seguida que implica una submissió total per part dels qui l’han acceptada.

  “ Tot el règim català té un fonament democràtic. És el que va fer la seva força. Des dels usatges del segle X, totes les seves institucions feren una selecció de reglaments sortits del costum, dignes de ser preservats i enfortits per la llei escrita. L’esperit català, des de la seva constitució, va tenir en compte els interessos de totes les classes socials. Tots els èxits, en tots els dominis, compleixen aquesta veritat. ”

  Aquest asseveració, estreta d’un article del “ Literari supplement ” del “ Times ” de Londres, aporta amb la seva objectivitat, una resposta a les raons que permeten classificar l’odissea catalana en el Mediterrani entre les més belles conquestes del comerç internacional de tots els temps i de tots els països.

Pere Rosas