79: “Traición, traición!” va ser el crit del rei Ferran mentre sagnava amb abundància pel coll…

El 7 de desembre de 1492 el rei Ferran II de Catalunya i Aragó va estar a punt de caure mort quan a les escales de l’exterior del Saló del Tinell va ser encalçat pel cop directe d’una espasa de tres pams empunyada per un personatge que se’ns ha fet conèixer amb el nom de Joan de Canyamars i sota la condició de pagès. El cronista castellà, Andrés Bernáldez, testimoni ocular dels fets, ens reporta que d’aquella agressió en resultà un tall al coll del monarca, des de l’alçada d’una orella fins a l’espatlla del mateix costat. Sembla que en sofrir-lo, Ferran alçà els braços per protegir-se d’un segon cop i, mentre ho feia, exclamà a crits “traición, traición!”. A partir d’aquí, un cortesà i dos mossos s’hi interposaren i clavaren tres punyalades a l’agressor. El rei, amb les mans taponant-se la ferida oberta, els exigí que no el matesin. Després dels fets, Ferran es debatria durant una setmana entre la vida i la mort.

En les hores immediatament posteriors a l’intent de regicidi, la comitiva castellana encapçalada per la reina Isabel temé una conspiració a la contra, la que les pròpies paraules de Ferran semblen apuntar. És per això que, juntament amb el príncep Joan, es preparà per embarcar immediatament en cas que la tesi es confirmés. Als seus ulls, podria ser ben bé una revolta amb els arguments de fons de la Guerra Civil de 1462-1472 que havia enfrontat les institucions catalanes amb el pare de Ferran, el rei Joan II, amb el conjunt de la dinastia Trastàmara, sumada a una sublevació contra les reformes forçades introduïdes per Ferran en aquestes mateixes institucions durant tota la dècada anterior així com un clam contra la Inquisició castellana portada pel mateix rei als territoris catalano-aragonesos. És en aquest sentit que en aquells moments floriren les especulacions sobre la identitat i motivacions reals del tal Joan de Canyamars i les seves possibles connexions conspiratives. En queda constància, de la temença i de l’acte preventiu d’Isabel, en el relat de Pere Màrtir d’Angleria, així com en una carta de la mateixa reina del dia 30 de desembre del mateix any, on, tot i així, expressa poder descartar la idea del complot. De la mateixa manera, en els dies posteriors, mentre la cort castellana debatia el fet, les institucions catalanes s’apressaven a desmarcar-se enèrgicament de qualsevol participació en el regicidi.

En tot cas, malgrat que, curiosament, no apareixen gaires relats sobre els fets, i menys encara, en els textos de les institucions catalanes, podem donar per certes diverses coses. Primerament, que Ferran, passada una primera setmana de repòs al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, es recuperà satisfactòriament; en segon lloc, que Isabel, el seu fill i els funcionaris castellans que acompanyaven els monarques, finalment no embarcaren per a fugir del país; i, tercerament, que Joan de Canyamars fou titllat de boig i que la justícia resolgué que actuà en solitari (de fet, Joan de Canyamars, en la seva cruenta i perfectament relatada execució, no desvelà cap motiu ni cap possible o possibles instigadors de la seva actuació). Aparentment, segons recullen els pocs textos que tenim, l’esdeveniment es donà per acabat, amb la idea que l’agressor era un pagès de remença que actuà solitàriament i de forma embogida pel rencor que mantenia envers Ferran pel tancament, al seu entendre insatisfactori, de la qüestió remença en la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486 i que, com a molt, si era certa, aquesta era la seva única motivació.

Malgrat això, resten molts dubtes sobre els fets; dubtes que condueixen a sospites. En primer lloc, cal tenir en compte que feia dotze anys que el rei Ferran, rei dels catalans i del conjunt de territoris de la Corona d’Aragó, no visitava Barcelona. Que durant aquest període havia actuat amb duresa per imposar les seves tesis en molts aspectes de la vida pública del Principat, començant per fer jugar al seu favor l’enfrontament entre els partits barcelonins de la Biga i la Busca en el control del Consell de Cent, actuació gràcies a la qual Ferran havia aconseguit dominar l’elecció dels consellers. No cal oblidar, tampoc, la introducció forçada de la Inquisició castellana que tantes arbitrarietats havia comès ja fora de l’estricte àmbit religiós –entre d’altres, requises de béns sota falses acusacions d’heretgia respecte propietaris barcelonins, a més de constants vulneracions de les constitucions del país-. A les alçades de 1492 era, doncs, una institució odiada, la presència de la qual es devia al rei Ferran. I per altra banda no era res de nou pensar en el fantasma de la Guerra Civil Catalana –en la qual un jove Ferran s’havia vist assetjat més d’una vegada per l’exèrcit de la Generalitat-, que s’havia tancat amb un pacte fràgil el 1472. La lluita entre famílies nobiliàries partidàries dels Trastàmara i la noblesa perjudicada -i sovint arraconada o havent de suportar que les hereves fossin induïdes a casar-se amb partidaris de Ferran.

Finalment, de forma molt principal i no prou valorada, al 7 de desembre de 1492, hi havia, ves per on, unes caravel·les comandades per l’almirall Cristòfor Colom que havien fondejat en el Nou Món i que havien d’arribar a Barcelona pocs mesos després. Si, com pensem, l’empresa havia estat catalana, la vinguda del rei després de dotze anys podia haver estat, senzillament, per intentar dominar els moviments que s’havien produït al país i potser també, controlar l’actuació del lloctinent de Catalunya, el seu cosí Enric, anomenat l’Infant Fortuna, qui seria rellevat en el càrrec pocs mesos després. Volia dir, doncs, que la visita de Ferran es degués a un estat de coses perillós pels seus interessos, començant pels rèdits que pogués donar l’empresa al Nou Món? I si Colom fos d’una família antitrastàmara -com, entre d’altres, el professor nordamericà Charles Merryll afirma-, podria ser que Ferran temés que hom intentés reprendre novament la causa urgellista derivada del mal resolt Compromís de Casp? L’assassinat de Ferran no seria un intent de deixar via lliure a una Catalunya i una Corona d’Aragó convertides en la confederació estatal més potent del món? Volia Colom i la noblesa afina tenir de nou un rei que defensés la terra i els interessos de la seva antiga noblesa i classe comercial? En resum, va passar pel cap de Ferran el 7 de desembre de 1492 la imatge d’una “traïció” política definitiva sobre ell i la seva dinastia?

Bibliografia recomanada:

GUAL VILÀ, Valentí, “Matar lo rei”, Barcelona: Rafael Dalmau, 2004.

BELENGUER CEBRIÀ, E., “Ferran el Catòlic. Un monarca decisiu davant la cruïlla de la seva època”. Barcelona: Ed. 62, 1999.

Ramon Freixes