Armand Sanmamed. Les Canàries, un protectorat català durant el segle XIV (part 3)

Part 3
El bisbat de Telde

Tornem ara on havíem començat. Recordem que el nom del bisbat del Telde havia quedat, després del segle XV, com a única reminiscència de la fascinant aventura dels marins i comerciants catalans i mallorqins a l’Atlàntic sud en una època que prefigurava la gran època dels grans viatges europeus del segle XV a l’Àfrica i Amèrica. Una aventura, els ecos de la qual es perdrien en la boira del temps durant segles, injustament silenciats per la conquesta castellana de les Canàries del segle XV, única que sembla merèixer el premi de la posteritat historiogràfica, tot i que els castellans, quan ocupen les illes, troben vestigis de la presència catalana i els primers cronistes, com en el cas del franciscà Pierre Boutier, capellà de l’expedició de Jean de Bethencourt-Gadfier de Lasalle (1402), en fan esment.
Hem vist que l’any 1351, el papa Climent VI, mitjançant la butlla Coelestis rex regum (7 de novembre) erigeix en diòcesi les illes Afortunades i nomena primer bisbe el carmelita fra Bernat. El bisbat rebrà el nom de la ciutat indígena de Telde a l’illa de Gran Canària on els primers missioners s’instal·larien. El bisbat va quedar sota la dependència directa de la Santa Seu. La butlla de creació assenyalava com a àmbit territorial del bisbat la totalitat de l’arxipèlag. La diòcesi perviuria per espai de més de 50 anys.

Coneixem 4 bisbes de Telde:
1. Bernat (1351). Entre 1352 i 1366 ens trobem amb un buit documental. Sabem que Bernat és traslladat a Sardenya i que fins el 1361 no hi hauria nou bisbe
2. Bertomeu (1361). Sembla que la seu és vacant entre 1362 i 1369
3. Bonanat Tarí (1369)
4. Jaume olzina (1392). Sembla que residiria entre 1392 i 1393.

El bisbat és un bisbat de caire missional, és a dir, un tipus de bisbat propi de països infidels. Al segle XIV també eren bisbats missionals els erigits en països que havien estat cristians i que havien caigut en mans de l’islam (per exemple, la diòcesi del Marroc, que es remunta al segle XIII). Com hem dit, els bisbats missionals estaven sota la sujecció directa dels pontífexs i, en aquest cas, el fet que la butlla Coelistis no declari el bisbat de la Fortuna sufragani de cap altre, així ho confirma.

Tanmateix, la influència catalana en aquest bisbat és força clara a partir de la documentació que disposem. La implicació dels catalans i malllorquins en les empreses missionals canàries es palesa i el suport del rei és inqüestionable. Ho hem vist el 1352 i ho veurem en la implicació decisiva dels bisbes de Barcelona, Guillem de Torrelles, i de Tortosa, Jaume d’Aragó en l’elecció dels bisbes i en les empreses evangelitzadores a partir de 1362 quan sembla que queda vacant la diocesi del Telde. Per cert, cal dir que en aquesta ocasió, com en altres, catalans i mallorquins volen escampar el missatge dels evangelis mitjançant la llengua dels indígenes que haurien après els missioners o amb la col·laboració d’intèrprets indígenes cristianitzats que havien après català a Mallorca.

L’historiador canari Antonio Rumeu de Armas es pregunta si el mateix Pere III no hauria recomanat, de manera personal, la creació d’aquesta diòcesi. No seria estrany pensar-ho perquè ja ho havia fet en una ocasió com a mínim, el 1347, quan sol·licita a Climent VI l’erecció d’un bisbat similar al de Marroc, el de Bugia i proposa com a bisbe Arnau Batlle. Pere III i Joan I van promocionar una política evangelitzadora de les illes que hauria servit de cobertura a un projecte més ambiciós d’establiment d’una zona d’influència comercial i política en aquella zona de l’Atlàntic.

En opinió de Rumeu de Armas, per poder dur a terme una activitat misssional duradora, calia una ordre règia expressa o un compromís tàcit entre navegants i mariners, circumscrits a l’àrea política de la Corona d’Aragó, de mantenir un inalterable estat de pau a l’illa. Seria absurd pensar que un assaig d’acció missional concebut sobre la base d’una acció pacífica, sense altra arma de conquesta que la creu redemptora i prescrivint la força i la violència, es pugués cohonestar amb els crims terribles i les rapinyes que les ràzzies piràtiques causaven a la vista i la consideració dels indígenes.

Armand Sanmamed