Armand Sanmamed. Les Canàries, un protectorat català durant el segle XIV (part 4)

Part 4
L’arribada dels castellans, fi de la presència catalana a les Canàries?

L’any 1393 es produeix un fet cabdal per a la història de la presència catalana a les
Canàries. Una expedició piràtica cantabroandalusa, recollida a la Crónica del rey don
Enrique III escrita pel canceller Pedro López de Ayala, va saquejar diverses illes
canàries, deixant un rastre d’assassinats i de segrestos que va causar un gran impacte
emocional entre els indígenes. Fins al punt que com a venjança cremaran les eglésies i
mataran comerciants i frares que fins aleshores havien tractat amb benignitat. Aquests
últims mereixeran una mort més suau, per respecte a la seva condició, i seran llençats en
un avenc a Jinamar.

A partir d’aquell moment, les següents notícies de conquesta seran del 1402 i parlaran
dels normands Jean de Bethencourt i Gadifer de La Salle. Desembarquen a Lanzarote i
hi funden el primer assentament, el castell i llogarret del Rubicón, al sud de l’illa. Des
dels darrers dies d’aquell any, però, Bethencourt incapaç de continuar la conquesta pels
seus propis mitjans, es declara vassall del rei de Castella Enric III.

En aquest primer moment (conquesta bethencuriana), la conquesta es va dur a terme per
iniciativa de particulars i va afectar bàsicament les illes de Lanzarote, El Hierro i
Fuerteventura, fins al 1418 en què Maciot de Bethencourt, nebot de Jean de Bethencourt
es ven els seus dominis i drets de conquesta sobre la resta d’illes al comte de Niebla.
Comença aleshores, comença l’etapa coneguda com a conquesta de senyoriu en què els
nobles castellans compren i venen els drets sobre les illes. En aquesta etapa s’incorpora
l’illa de Gomera. Es prolonga fins al 1488 any en què, després de la revolta dels
gomeros, es posa fi a una organització mixta de coexistència entre conqueridors i
autòctons. La darrera fase o conquesta de relaengo es fa per iniciativa de la corona,
després que els senyors indígenes de les illes cedissin els seus drets sobre la Gran
Canària, La Palma i Tenerife (que quedaven per conquerir) als Reis Catòlics (i caldria
veure en quina mesura), el 1477. La conquesta de Gran Canària s’inicia el 1478 i acaba
el 1483, la de La Palma, entre 1492 i 1493 i la de Tenerife, entre 1494 i 1496.
Aquesta és, a grans trets la història oficial. Tanmateix, la informació de què disposem
sobre els afers canaris del primer terç del segle XV, semblen mostrar una realitat
substancialment diferent.

El papa Benet XIII va expedir el gener de 1403 dues butlles. La primera concedia
indulgènices i gràcies als col·laboradors de l’empresa bethenccouriana; la segona,
autoritzava Bethencourt i La Salle a designar un sacerdot que pugués beneir
esglésies,altars, cementiris, piques baptismals, etc. Li eren vetades algunes altres
facultats resevades als bisbes. Per tant, no alterava l’statu quo diocesà. El bisbat del
Telde manté les seves prerrogatives.

El 1404, però, una nova butlla de Benet XIII eregeix un nou bisbat, el bisbat del Rubicó
amb jurisdicció sobre totes les illes i, acte seguit, designa, mitjançant una altra butlla,
l’andalús Alonso de Barrameda bisbe de la nova diòcesi. En aquesta decisió hem de
veure, amb tota certesa, el pagament per part del papa d’Avinyó al nou suport castellà
en el cisma d’occident.

Hem de suposar, doncs, la fi del bisbat del Telde i, per tant, de la influència catalana a
les Canàries. Tanmateix, alguns testimonis posteriors ens fan pensar que caldria
investigar amb més profunditat una afirmació tan rotunda.

Com hem vist, el 1403 Benet XIII expedeix una butlla per la qual es concedien gràcies a
qui donés almoina per a la conquesta de les Canàries. Rumeu de Armes troba curioso y
sintomático que tractant-se d’una empresa castellana, la butlla només es fes circular pels
estats de la Corona d’Aragó i els comtats d’Armagnac i Foix. A les diòcesis andaluses
no hi ha ni tan sols indicis de ressò. La butlla va ser reiterada el 1411, amb resultats
similars. El 1414 i, segurament com a resultat dels giravolts de la política de suports al
seu papat, Benet XIII, revoca les indulgències concedides i es dirigeix per decret a...el
degà de Tarragona, a Juan Textor, canonge de Barcelona i Guillem Mariner, beneficiat
de Tarragona i els ordena que donin publicitat a la seva decisió i procedeixin a
l’embargament de les almoines recollides.

Després que Ferran d’Antequera força la renúncia de Benet XIII, Bethencourt aprofita
per gestionar la nul·litat de la revocació amb l’argument que va ser decretada per un
antipapa i ho fa...a Barcelona i davant d’Alfons IV, nou rei de Catalunya. El rei va
accedir i va ordenar per provisió reial expedida a Barcelona el 21 de febrer de 1419 que
totes les autoritats eclesiàstiques i reials dels seus dominis que retornessin a Jean de
Bethencourt els diners recaptats per les butlles d’indulgència de Canàries. A Catalunya
es va fer aparentment sense gaire problemes, a les Balears la decisió va aixecar gran
resistència

Armand Sanmamed