Gustau Adzerias. Antecedents (1792-1808)

LA GUERRA DE 1808-1814
INSURRECCIÓ, GUERRA I REVOLUCIÓ
EN EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

ANTECEDENTS
(1792-1808)

Gustau Adzerias

Nota prèvia.

L’objectiu d’aquesta recopilació de fets considerats històrics és tenir en una sola mà una successió de fets i dades anteriors a la insurrecció, guerra i revolució del regne d’Espanya, tot i recordant que el Principat de Catalunya era una de les seves províncies i, a més a més, estava sotmesa a la jurisdicció militar des de 1714.
Els fets aquí recollits poden recordar una història de manual. La seva anàlisi detallada i el paper protagonitzat pel poble pla quedarà per a altres articles en fase de preparació.

Justificació

El primer problema que es planteja a l’hora d’estudiar els fets històrics que va viure Catalunya entre els anys 1808 i 1814 és fixar el període anterior que, d’una manera directa o indirecta, va portar a la situació objecte del nostre estudi. Davant d’aquesta qüestió que, en un principi, sembla no tenir gaire importància, es descobreix, en aprofundir-hi, que no resulta tan senzilla d’analitzar. Si mirem aquells esdeveniments com una cosa merament local, podríem perfectament establir-ne l’inici el dia que el general francès Duhesme traspassà la frontera per la Jonquera al capdavant del Cos d’Observació dels Pirineus Orientals. Tanmateix, l’objectiu d’aquest estudi és el d’intentar comprendre les situacions polítiques i militars ocorregudes en el nostre país durant aquest període tan ple d’esdeveniments, contradiccions, misteris i, segurament, de manipulacions per part de la historiografia oficial.
Després d’un temps de meditació en què un dia volia començar amb la Revolució Francesa i un altre en la Revolució Americana, i encara en el Tractat de Fontainebleau, vaig recordar, però, allò que Goethe comentà sobre la batalla de Valmy (20 de setembre de 1792), que enfrontà l’exèrcit prussià amb el revolucionari: “En aquest lloc i aquest dia comença una nova era en la història del món.”
La data del 20 de setembre, doncs, pot ser una bona data d’inici, la Revolució Francesa estava salvada i, al regne d’Espanya, un jove de 25 anys, Manuel de Godoy, era nomenat primer ministre per Carles IV.

ANTECEDENTS GENERALS

1. Primers actes

Fem un petit repàs dels fets ocorreguts a Europa en aquest 1792. La coalició formada per les monarquies prussiana i austríaca ataca la França revolucionària per salvar la civilització i restablir l’ordre social. L’exèrcit de la França revolucionària, acabat de crear, s’enfronta a un exèrcit professional, l’austroprussià, comandat per la noblesa militar: Per primer cop, França mobilitza tota la població i reclutes inexperts substitueixen la instrucció pel valor i la motivació. Aquest fet modificà profundament l’estructura dels exèrcits europeus, que deixaren de ser propietat del rei per esdevenir garants de la seguretat nacional. Juntament amb el dret de participar en el govern de la nació, els ciutadans adquiriren l’obligació de ser soldats i defensar la pàtria.
El juliol de 1792, les tropes austroprussianes travessen la frontera francesa i prenen les fortaleses de Longary i Verdum. L’Assemblea Legislativa declara que la pàtria està en perill i decreta la mobilització dels ciutadans. Els revolucionaris sospiten que Lluís XVI col·labora amb els seus parents, els monarques austríacs.
Per la seva banda, en rebre la noticia de les sagnants jornades revolucionàries de París, del 20 de juny i 10 d’agost; el rei Carles IV d’Espanya convoca, el dia 24 d’agost, el Consell d’Estat, per si convé o no preparar la guerra amb França.
La imprudent proclama del duc de Brunswick, publicada l’1 d’agost, en què amenaçava de destruir París i executar tots els seus habitants si s’ultratjava la família reial (segons sol·licitud secreta del mateix Lluís XVI), precipità els esdeveniments: suspensió i detenció del rei acusat de traïció i anunci d’eleccions per una Assemblea Constituent, i en conseqüència, la fi de les últimes institucions de l’Antic Règim.
El 21 de setembre de 1792, l’endemà de la inesperada victòria de l’exèrcit revolucionari sobre els prussians del duc de Brunswick a Valmy, amb la retirada consegüent d’aquest, el rei Lluís XVI i la seva família son empresonats, es proclama la República i és convoquen eleccions per constituir la Convenció Nacional.
Gràcies a la victòria de Valmy i a la retirada enemiga, en pocs dies, l’exèrcit revolucionari arriba a Magúncia i Frankfurt i envaeix Bèlgica. El 15 de novembre cau Brussel·les i, després, Lieja i Anvers. Els francesos continuen el seu avanç i ocupen la riba esquerra del Rin i la Savoia i, en un altre front, el comtat de Niça i el regne sard, que s’havia unit als austroprussians.
Els primerencs revolucionaris de la resta d’Europa, contagiats pels francesos, demanen l’entrada de l’exèrcit revolucionari als seus països. El dia 19 de desembre, la majoria girondina fa aprovar a la Convenció: “La Convenció Nacional declara, en nom de la nació francesa, que atorgarà fraternitat i ajuda a tots els pobles que vulguin recobrar la seva llibertat”. El corrent expansionista no es fa esperar i els francesos comencen a reclamar les fronteres naturals de França: el Rin, els Alps, els Pirineus i l’annexió de Bèlgica. El 12 de desembre de 1792, el rei Lluís XVI és enjudiciat per traïció.
Mentrestant, al regne d’Espanya, Carles IV és trobava en una embrollada situació política causada per la divisió de les classes dirigents, religioses, civils i militars. En els inicis del regnat de Carles IV, existia una guerra declarada en el si de l’Església espanyola entre els partidaris de la doctrina de la Companyia de Jesús, que volien accentuar l’obediència al papa, coneguts com ultramontanos i els seus contraris, coneguts com a jansenistas. L’expulsió de la Companyia de Jesús el 1767 aprofundeix la divisió, i els conflictes sovintegen, sobretot per ocupar càrrecs eclesiàstics, ja sigui una petita parròquia o una seu episcopal. Els ultramontanos, col·lectiu format per la majoria de bisbes, els ordes religiosos i una gran part del clergat, estaven obsessionats per enfortir el poder de l’Església en tots els seus àmbits, sense excloure’n el polític ni l’econòmic, per mantenir la màxima fidelitat a les orientacions del pontífex de Roma, així com per propiciar devocions populars i qualsevol forma fastuosa de culte, incloses tot tipus de manifestacions externes, sense menystenir les supersticioses. Eren enemics declarats de la Revolució Francesa i de tota ideologia provinent de més enllà del Pirineus. El gran temor que els dominava era la propagació oberta de la maçoneria en el regne d’Espanya.
Els jansenistas, per la seva part, volien canviar en profunditat l’organització i la disciplina eclesiàstica i acostar-se a l’església dels temps apostòlics i, a la vegada, crear un nou model de religiositat, contrari al barroquisme dominant del culte i de les practiques religioses.
Els monarques espanyols del segle XVIII sempre recelaren de la pretensió dels ultramontanos de mantenir el poder absolut del pontífex romà sobre l’Església espanyola i les àmplies immunitats dels eclesiàstics, perquè la seva postura era un fre a l’autoritat del monarca i perquè, a la pràctica, suposava una intromissió en els assumptes interns d’una potència estrangera i, a la vegada, resultava una pèrdua important de diners, pel pagament dels drets històrics que feia l’Església espanyola a la Santa Seu. Per tot això, sobretot Carles III i Carles IV, coincidien amb els postulats jansenistes, ja que volien una església pobra com en els temps primitius i governada pels seus bisbes, sota l’autoritat del monarca i tan sols supeditada a Roma en el terreny espiritual.
La política seguida pels governs fins el 1800, va ser la de dotar de major poder els bisbes espanyols, controlar la Inquisició i els ordes religiosos, reduir al màxim la immunitat religiosa i evitar la sortida de numerari cap a Roma.
Tots dos bàndols lluitaven per col·locar els seus partidaris en els càrrecs civils i eclesiàstics, la qual cosa originava una infinitat de conflictes, moltes vegades dirimits en els tribunals de justícia, moment que aprofitava el rei, generalment, per inclinar el veredicte a favor seu.
Igualment dividit es trobava l’estament civil, que es disputava el govern. Existien dos bàndols, el Golilla del comte de Floridablanca, màxim exponent de l’absolutisme il·lustrat, i el Aristrocrático o Aragonés, immobilista, encap­çalat pel comte d’Aranda. Popularment, els primers eren coneguts com pelucas i els segons com corbatas. Tot i que d’inici els enfrontaments foren per afers de política interior, a partir de la Revolució Francesa el conflicte prengué una nova i complexa dimensió.
També els dirigents militars estaven dividits entre els militars clàssics, d’extracció noble amb els càrrecs i escalafó obtinguts per mèrit de sang i el tècnics, que provenien de la incipient alta burguesía espanyola, que necessitaven coneixements de matemàtiques, resistència de materials, etc., per desenvolupar llurs tasques en l’artilleria o l’enginyeria militar. La seva participació era cada vegada més necessària, com demostraven els conflictes europeus.
El nomenament de Godoy, el 15 de novembre de 1772, completament aliè als grups que es disputaven el poder i sense cap influència personal en l’àmbit polític, semblava que podia tornar la tranquil·litat a la monarquia hispànica. El resultat, però, no fou el desitjat i la divisió esdevingué més profunda. Per un costat, el sector ultramuntano de l’església, els nobles seguidors del comte d’Aranda i els militars clàssics uniren esforços i buscaren i trobaren un referent en el príncep d’Astúries, Ferran i, a partir d’aquell moment, foren coneguts amb el nom de fernandinos. L’altre bàndol, format pel jansenistas, la part de noblesa il·lustrada i el militars tècnics, s’aproparen a Godoy i, per tant, al rei, i foren coneguts com a godoystas.
L’execució de Lluís XVI per traïció, el 21 de gener de 1793, la política annexionista francesa i, sobretot, l’agitació revolucionària fermentada en l’interior dels estats veïns, impulsaren els principals estats europeus a una aliança, la Primera Coalició, formada inicialment per Àustria, Prússia, Gran Bretanya i Sardenya i reforçada, després, per les monarquies espanyola i portuguesa, contra la França de la Convenció. La Revolució Francesa havia transformat els súbdits d’un rei en ciutadans d’una nació: aquesta era la principal raó que motivà la declaració de guerra de la majoria de les monarquies absolutistes d’Europa. En el cas de la Gran Bretanya, però, la motivació principal fou la lluita colonial, econòmica en definitiva.
El dia 7 de març de 1793, França s’avança i declara la guerra al regne d’Espanya. Entre altes raons addueix “era necessari treure els Borbons d’un tron usurpat en altres temps amb l’ajuda francesa”. En conseqüència, el 23 de març, el regne d’Espanya declara la guerra a la França republicana. Sota el govern de Godoy, la monarquia espa­nyola plantejà l’estratègia inicial de la guerra en tres fronts als Pirineus: el de Guipúscoa-Navarra, el d’Aragó i el de Catalunya, a banda de participar, el 29 d’agost de 1793, juntament amb tropes britàniques i sardes, en el desembarcament i presa de la ciutat de Toló (Provença, Occitània).
2. Primera guerra del francès o la guerra gran.

L’esclat de la guerra motivà el tancament de fronteres i imposà una estricta censura ideològica. Aquestes mesures permeteren crear al Principat de Catalunya un clima d’hostilitat contra la Revolució Francesa, presentada com a atea i regicida, fet que contrarestà la propaganda revolucionària de les autoritats franceses del Rosselló, que intentaren apel·lar al sentiment català d’independència. Alhora, el malestar causat per l’escassetat de queviures, que ja havia provocat l’any anterior els Rebomboris del Pa, fou canalit­zat contra els immigrants francesos que, paradoxalment, eren refugiats de la Revolució, acusats de fer d’agitadors i de preparar la revolució.
Un fet que augmentà la popularitat de la guerra fou que l’allistament no fos forçós, sinó voluntari. A Barcelona, fou creada una Junta de Comissionats de l’Ajuntament i Classes per tal d’organitzar la defensa de la plaça mitjançant cossos de ciutadans armats (a la manera de l’antiga Coronela, abolida el 1714) i contribuir amb 800 voluntaris a l’exèrcit del general Antonio Ricardos, encarregat de dirigir les operacions.
El general espanyol disposava d’un exèrcit format per 24.000 homes, segons fonts franceses; o de 3.500 segons les fonts catalanes. Aquí hauríem de comprovar en quin moment s’incorporaren al front català les forces portugueses. Per un costat, apareixen detallades (regiments de infanteria 2n. d’Oporto, Olivenza, Peniche, Freire de Andrade i Cascaes) en el quadre existent a l’Ajuntament de Barcelona “Formacion de batalla primitiva, del exercito de operaciones para la campaña de 1795” sota el comandament de Juan Forves de Screllater. I, per un altre, com podem veure en el monument existent a Cascais (Portugal) en honor al regiment de infanteria del mateix nom, apareix en la placa la inscripció “Roussillon e Catalunha, 1793 a 1795”. La frontera francesa, des de Montlluís fins al mar, estava defensada per 8.000 homes a les ordres del general Servan.
El general Ricardos prengué la iniciativa i passà el coll del Portell per envair el Vallespir el 15 d’abril de 1793 (17 d’abril, segons fons catalanes) i ocupà Sant Llorenç de Cerdans, Arres, Ceret i, en caure el fort de Bellaguarda el 22 de juny, el dominà del tot. A l’agost, ocupà Vilafranca de Conflent i aviat amenaçà Perpinyà. Però aquests èxits ocultaven una situació crítica: mancat de recursos humans i materials, hagué de retirar-se a passar l’hivern al Voló. Aquesta afirmació, que la retirada fou motivada per la manca de recursos humans, clàssica en la historiografia catalana, pot ser posada en dubte a partir de les dades de l’expedició a Toló.
Efectivament, el dia 28 d’agost, una flota espanyola de 20 naus de guerra i d’altres d’auxiliars, desembarcà a Toló. Tropes espanyoles, conjuntament amb tropes britàniques, napolitanes i sardes, a les ordres del general Juan de Lángara, entre les quals hi havia 4 batallons enviats per Ricardos. L’expedició anava en ajut dels reialistes francesos, revoltats contra la República. La reacció de París fou contundent i els generals republicans Carteaux i Dugommier, després de neutralitzar els moviments reialistes, que havien arribat fins a Lió i Marsella, posà setge a Toló que fou recuperada el 18 de desembre, amb la retirada de les forces aliades. En aquest setge destacà, de manera decisiva, un jove capità d’artilleria anomenat Napoleó Bonaparte, que hi obtingué el rang de general de brigada.
Tornant a la nostra història, la cessió de quatre batallons de les forces de Ricardos per a l’expedició de Toló, pot ser, si més no, discutible després de les derrotes espanyoles del Camp de la Unió (17 de juliol), del Mas del Comte (20 de juliol) i, una vegada cedits, les derrotes del coll de la Perxa (28 d’agost), d’Oleta (3 de setembre), de Perestortes (17 de setembre). Les tropes revolucionàries no són aturades a Trullans fins el 22 de setembre i al Coll de Banyuls, el 15 de desembre.
Mentrestant, per primer cop en cent cinquanta anys, el govern de Madrid es recordava de la catalanitat del Rosselló i feia publicar el tercer llibre de la Crònica de Bernat Desclot (en castellà) sobre la invasió francesa de 1285, per tal d’enardir els catalans; tot i que la política real del govern i la practicada per Ricardos, era la de mera col·laboració amb els reialistes francesos (que intervenien amb tropes pròpies en la invasió) en l’enderrocament de la República.
La mort imprevista del general Ricardos el 13 de març de 1794 i, quasi immediatament, la del seu successor, el general O’Reilly, deixà l’exèrcit espanyol a les ordres del capità general interí Jerónimo Girón, marquès de Las Amarillas, succeït, finalment, per Luis-Fermín de Carvajal Vargas y Brun, comte de La Unión. En aquells moments, les tropes espanyoles a les seves ordres s’estimaven en 60.000 homes.
La reacció francesa, mentrestant, trencava el front invasor i penetrava a la Cerdanya, a la Vall d’Aran i a la seu d’Urgell i desallotjava del Voló l’exèrcit espanyol (29 d’abril-1 de maig de 1794). En caure a mans franceses el fort de Bellaguarda (setembre de 1794), els francesos penetraren a l’Empordà. El comte de La Unión intentà defensar Figueres, però amb la derrota espanyola de Mont-roig dels dies 17 i 20 de novembre, on morí el general espanyol i també el francès Dugommier, la fortalesa de Figueres obrí les portes als invasors sense lluita. Seguí el setge i l’ ocupació de Roses, el dia 24 de novembre de 1794.
Aquestes victòries donaren peu que el govern de París discutís les possibilitats d’una annexió de Catalunya a la República Francesa o, àdhuc, la creació d’un estat satèl·lit que protegís la frontera meridional de França. (el Gran Comitè de Salut Pública, Couthon, Robespierre i Saint Just, suggerí d’ assajar fer de Catalunya una petita república independent).
Malgrat que el comte de La Unión ressuscités el sometent general català (abolit pels decrets de Nova Planta) per poder fer front als francesos, aquests foragitaren els espanyols dels darrers reductes vallespirans (Cotlliure i Port-vendres) i ocuparen Sant Llorenç de la Muga. Aquests fracassos provocaren un motí a Barcelona: el poble matà un centenar de soldats reialistes, molts d’ells rossellonesos, sospitosos de simpatitzar amb la Revolució Francesa.
Davant la situació crítica al Principat, i a instàncies de l’ajuntament de Manresa, fou creada a Barcelona una junta de diputats dels corregiments catalans (desembre 1794-gener 1795), que continuà a Girona sota el comandament del nou capità general José de Urrutia, i que dreçà plans de defensa i acordà demanar al govern l’exempció del cadastre, que fou denegada, i material bèl·lic. A Girona, fou decidit l’allistament de 20.000 voluntaris catalans, cos de miquelets comandat pel mariscal de camp Joan Miquel de Vives. La junta intentà convertir-se en Junta de Govern del Principat, però Urrutia s’hi oposà. Subsistiren, però, les juntes de corregiment, entre les quals destacà la de Girona i es crearen a València cossos de voluntaris honrats, per ajudar en la defensa. El redreçament català donà fruits: el general francès Perignon intentà, debades, travessar el Segre i, més tard, el Fluvià, però fou derrotat a Pontós, el dia 26 de maig de 1795 i al Fluvià, el 14 de juny. Mentre que el general Gregorio de la Cuesta arribava a Puigcerdà i el general Urrutia alliberava l’Empordà.
La Pau de Basilea (22 de juliol de 1795) posà fi a la guerra. El regne d’Espanya recuperava les fronteres anteriors a la guerra, reconeixia la legitimitat de la República Francesa i l’hi cedia la part espanyola de l’illa de Santo Domingo. A Godoy li valgué el títol de príncep de la Pau. El darrer acte de guerra fou l’evacuació de la plaça forta de Roses per l’exèrcit francès, el 29 de juliol de 1795.

3. Primera guerra contra Anglaterra

Poc temps després de la Pau de Basilea, la república francesa evolucionà cap a posicions més moderades en assumir el màxim poder el Directori, el dia 27 d’octubre de 1795. El primer ministre espanyol, Manuel Godoy, cregué arribat el moment de renovar l’antic pacte de família entre Espanya i França. La proposta fou ben acollida a Paris i s’iniciaren converses secretes entre els dos governs.
La Gran Bretanya és negava a admetre que Espanya lliurés la seva part de l’illa de Santo Domingo a França, segons estipulava la Pau de Basilea, fins i tot, amenaçava amb l’ús de les armes per impedir-ho, la qual cosa facilitava l’entesa en les converses diplomàtiques entre Espanya i França. Godoy aprofità l’ocasió per presentar al Consell d’Estat una recapitulació de tots els greuges fets per la Gran Bretanya des de Felip V i, d’aquesta manera, obtingué carta blanca per prosseguir les converses amb França. Aquestes acabaren en la signatura, el dia 18 d’agost de 1796, a Sant Ildefonso, d’un pacte ofensiu defensiu que deia, literalment: “siendo la Inglaterra la única potencia de quien la España ha recibido agravios directos, la presente alianza sólo tendrá efecto contra ella en la guerra actual”.
Aquest tractat es mantingué en secret durant dos mesos, per donar temps a les autoritats espanyoles d’Amèrica i Oceania a prendre les precaucions defensives en el moment que esclatessin les hostilitats. El dia 6 d’octubre de 1796, es féu públic el tractat i el regne d’Espanya entrà en guerra contra la Gran Bretanya.
Les primeres mesures preses pel govern espanyol foren les d’apoderar-se de tots els vaixells britànics ancorats en ports espanyols, la retirada dels ambaixadors de les dues corts i l’expulsió de tots els súbdits britànics dels territoris del regne d’Espanya. El trencament fou efectiu el dia 25 de novembre.
La guerra fou marítima i els fets d’armes més importants: la derrota de la flota espanyola de l’almirall don José de Cordova per la britànica de l’almirall Jervis al Cap de Sant Vicente, el 14 de febrer de 1797; l’atac fallit contra Cadis, dirigit per l’almirall Nelson i l’ intent, també fallit, de desembarcament a Santa Cruz de Tenerife, el 22 de juliol de 1797, portat a terme per la flota del mateix almirall. Puerto Rico es defensà eficaçment dels atacs britànics des del 17 d’abril fins a l’1 de maig de 1797. L’illa de la Trinitat fou atacada i conquerida per l’almirall Harvey el 16 de febrer de 1797.
Un fet que hem de tenir present, per als esdeveniments futurs, fou la revolució produïda a la ciutat de Roma, amb l’ajut de les tropes franceses del general Berthier. L’ocupació del Vaticà obligà el papa Pius VI a refugiar-se a Siena, sota la protecció de l’ambaixador espanyol. Carles IV oferí al papa l’illa de Mallorca, mentre durés el seu exili. L’oposició del Directori francès al fet que el Col·legi Cardenalici acompa­­nyés el papa, feu retirar la proposta del rei espanyol. L’actitud del rei, considerada feble per l’església espanyola, empitjorà encara més les seves relacions amb la corona.
Després de la victòria de la flota britànica sobre la francesa d’Abuquir, l’1 d’agost de 1798, la Gran Bretanya quedà mestressa de la Mediterrània i envià una potent flota contra l’illa de Menorca. El general Stuard, al capdavant de 7.000 homes, desembarcà a Maó i, després de la rendició de la guarnició espanyola, s’apoderà de tota l’illa.
El Directori francès féu responsable el ministre Godoy que Portugal continués donant refugi a la flota britànica i que la flota espanyola es quedés tancada a Cadis, en lloc d’entrar en combat contra els navilis britànics. La situació de desconfiança, forçà Carles IV a destituir-lo. Aquesta retirada del príncep de la Pau, més aparent que no pas real ja que mantenia tots els honors i sous, oficialment fou per voluntat pròpia.
Mentrestant, a Europa, s’havia format la Segona Coalició contra França. Rússia, membre d’aquesta coalició, declarà la guerra a Espanya el dia 15 de juliol de 1799, perquè el tsar Pau I volia el títol de Gran Mestre de Malta, que també reclamava Carles IV.
Napoleó Bonaparte és nomenat Primer Cónsol després del cop d’estat del 18 de Brumari (10 de novembre de 1799). La derrota de la Coalició a Marengo (Itàlia), el dia 14 de juny de 1800, deixà Napoleó com a àrbitre de la situació europea, que tornà a fixar-se en el cas de Portugal.
Bonaparte s’atragué la voluntat de Carles IV amb esplèndids regals i aconseguí fer retornar Godoy al poder. Després de llargues converses, se signà el segon tractat de Sant Ildefonso, el dia 1 d’octubre de 1800. S’hi s’estipulava que Espanya retornaria a França la Louisiana a canvi de la Toscana, que seria per a l’infant duc de Parma, amb el títol de rei d’Etrúria. També s’estipulava que un exèrcit espanyol pressionaria el regent de Portugal perquè trenqués la seva aliança amb la Gran Bretanya i s’unís a la coalició francoespanyola.
La flota espanyola patí un nou desastre naval, el 5 de juliol de 1801, en el combat d’Algesires. L’agilitat britànica féu que les naus espanyoles lluitessin entre elles, a causa de la foscor de la nit. Aquest fet, i el nomenament de Godoy com a generalíssim dels exèrcits espanyols, produí un fort descontent entre la població espanyola.
Mentrestant, el govern espanyol presentà un ultimàtum al portuguès perquè, en un termini de 15 dies, trenqués amb la Gran Bretanya, tanqués tots els seus ports als navilis britànics i els obrís als espanyols i als francesos i donés en penyora diverses províncies frontereres amb el regne d’Espanya i una forta indemnització pels perjudicis produïts. Portugal no acceptà l’ultimàtum i, a mitjans de maig, un exèrcit espanyol de 40.000 homes entrà en acció, ajudat per 20.000 soldats francesos sota les ordres del general Leclerc. Godoy, com a generalíssim, prengué el comandament de les tropes aliades el 14 de maig. S’enfrontaren a un desorganitzat exèrcit portuguès, compost per 26.000 soldats d’infanteria, 4.000 de cavalleria i 20 canons, sota elcomandament del mariscal general, duc de Lafôes, de més de vuitanta anys d’edat. Els britànics enviaren, com a únic reforç, tres regiments formats per immigrants francesos i lleials a la monarquia francesa.
L’èxit es decantà, ràpidament, cap al costat de les forces hispanofranceses que s’apoderaren d’Olivença, el 20 de maig i d’Elvas. Godoy s’atribuí tots els honors i envià, a la reina Maria Lluïsa, dos rams de taronges, agafades als jardins d’Elvas. Per aquest motiu, la primera guerra contra Portugal es coneix popularment com a Guerra de las naranjas. Després de breus combats, els aliats s’apoderaren de Jurumenha, el dia 21 de maig, de San Vicente el 23, de Barbacana, el 24, de Santa Olalla, el 25 i d’Assumar i Alegrete, l’1 de juny. Després de tres setmanes de lluita, el regent portuguès demanà la pau a Espanya, que se signà a Badajoz, el juny de 1801. Portugal acceptà una bona part de les exigències i la frontera es retirà fins al riu Guadiana, de manera que Olivença quedà, definitivament, en poder de la corona espanyola. La pau fou signada a esquenes de Napoleó per la qual cosa el primer cònsol es negà, en un primer moment, a ratificar la pau, cosa que féu després, a canvi de rebre una forta indemnització.
Un canvi en el govern britànic (Pitt fou substituït per Addington) propicià l’inici de converses de pau entre França i la Gran Bretanya. El tractat d’Amiens del 23 de març de 1802, posà fi a la primera guerra contra la Gran Bretanya. El regne d’Espanya perdé, definitivament, l’illa Trinitat, però recuperà Menorca i confirmà la possessió d’Olivença.
Mentre durà la guerra tingueren lloc al regne d’Espanya dos fets significatius, per als esdeveniments futurs: la greu malaltia de Carles IV, patida del 8 al 12 de setembre de 1801, en què sembla que la reina Maria Lluïsa i Godoy planificaren nomenar-se regents, a despit del príncep d’Astúries, Ferran. El segon fet fou que Napoleó, com a primer cònsol, volia fixar el seu poder personal i pretenia unir-se en matrimoni, previ divorci de Josefina Beauharnais, amb una princesa de la casa de Borbó, la infanta Maria Isabel, filla de Carles IV o la princesa napolitana Maria Antònia. Godoy convencé els reis espanyols que unes altres unions serien més beneficioses per als interessos del regne. Fou una petita venjança de Godoy pel despit rebut del primer cònsol, en no reconèixer el seu èxit en la guerra de las naranjas. Les unions quedaren solucionades amb el casament del príncep d’Astúries amb Maria Antònia i el de la infanta Maria Isabel amb el príncep reial de Nàpols, Francesc. Les pretensions de Napoleó d’entroncar-se amb la dinastia borbònica quedaren avortades.

4. Segona guerra contra Anglaterra

Les rivalitats entre la Gran Bretanya i França eren massa profundes: la supremacia britànica en el mar resultava insuportable per al primer cònsol i el creixent poder de França sobre l’Europa continental inquietava massa el govern anglès.
Una de les clàusules del Tractat d’Amiens estipulava que la Gran Bretanya havia de tornar a l’Orde de Sant Joan de Jerusalem l’illa de Malta, ocupada durant la guerra; el govern anglès, que veia amb preocupació la política d’absorció francesa a Itàlia i a Holanda, ajornava la devolució.
El fet que justificà de nou la guerra fou el suport incondicional que el govern anglès donava als immigrants francesos. França reprengué la guerra contra la Gran Bretanya el 12 de maig de 1803.
El 18 de maig de 1804, Napoleó es coronà emperador dels francesos.
El regne d’Espanya es mantingué neutral fins que, el 12 de desembre de 1804, declarà la guerra a la Gran Bretanya, com a conseqüència de l’atac britànic a quatre fragates espanyoles que tornaven d’Amèrica amb un valuós carregament. Iniciades converses amb el govern francès, el 4 de gener de 1805, Espanya signà un nou tractat d’ajuda naval i militar en el projecte d’invasió d’Anglaterra per part de França.
La col·laboració del regne d’Espanya en la projectada campanya d’invasió de les illes britàniques havia de ser de 25.000 soldats i 25 navilis de guerra. La flota de guerra hispanofrancesa, sota el comandament de l’almirall francès Villeneuve, fou atacada i derrotada per la britànica de Nelson el 21 d’octubre de 1805 al cap de Trafalgar. Les pèrdues espanyoles foren considerables: tres vaixells foren enfonsats, tres més foren capturats, quatre s’encallaren a les costes i cinc arribaren al port de Cadis molt malmesos. El regne d’Espanya deixà de ser una potència naval i el comerç amb les colònies americanes restà interromput, amb un gran perjudici per a l’economia, sobretot a Catalunya i al País Basc; fet que agreujava, encara més, la situació de fallida del règim borbònic.
Napoleó, sense marina de guerra, suspengué la seva campanya d’invasió d’Anglaterra. Tanmateix, el gran exèrcit preparat a Boulogne, l’hi serví per vèncer la Tercera Coalició, en la marxa sobre Ulm, el 20 d’octubre de 1805, i la victòria d’Austerlitz, el 2 de desembre de 1805.
Al regne d’Espanya, la mort, el dia 21 de maig de 1806, per tisi de la dona del príncep d’Astúries, Mª Antonia de Nàpols, obrí un nou període d’intrigues i lluites a la cort de Carles IV, entre els partidaris de Ferran i els de Godoy. Aquest últim proposà que el príncep es casés, en segones núpcies, amb la filla de l’infant cardenal Lluís, és a dir, amb la germana de la seva pròpia dona. La proposta fou rebutjada pel mateix Ferran, pels seus consellers i, sobretot, pel seu mentor, mestre i secretari, el canonge Escóiquiz. Aquesta maniobra de Godoy, fou contrarestada amb la sol·licitud, a Napoleó, de la mà d’una de les seves nebodes. Aquesta gestió fou feta per l’ambaixador francès a Madrid, Francesc Beauharnais, cunyat de l’emperadriu Josefina.
Una conseqüència de tot aquest afer fou que el príncep d’Astúries es decantés, definitivament, contra el primer ministre Godoy, amb gran satisfacció per part de Escóiquiz i de la resta dels seus partidaris.
Un altre incident que féu augmentar la desconfiança que tenia Napoleó envers Carles IV i el seu ministre Godoy, tingué lloc quan aquest aprofità la formació de la Quarta Coalició contra França (i possiblement amb la intenció que el regne d’Espanya en formes part), el 6 d’octubre de 1806 publicà una proclama dirigida als espanyols en què els encoratjava a agafar ràpidament les armes massivament contra un enemic no esmentat, però que tothom identificava amb Napoleó. I, per si no n’hi havia prou, després de derrotar la Coalició a la batalla de Iena (14 d’octubre), Napoleó, en la seva marxa triomfal cap a Berlín, s’aturà a Potsdam, per retre homenatge a la tomba de Frederic el Gran, i hi trobà una carta de Carles IV, que hi havia deixat el rei de Prussia, Frederic Guillem, en la seva precipitada fugida, en què el rei d’Espanya es comprometia a atacar per l’esquena els francesos, si l’ emperador encara estigués a les ribes de l ‘Elba.
Mentrestant, a Fontainebleau, el 27 d’octubre, se signava el tractat per a la invasió de Portugal. Bonaparte havia guanyat el regne d’Espanya per al bloqueig continental contra la Gran Bretanya (decret de Berlín, novembre de 1807). Per aquest conveni, un exèrcit hispanofrancès havia de conquerir Portugal, que seria dividit en tres estats: el del nord, el regne de Lusitània, seria per als reis de Etrúria, que cedirien a Napoleó les possessions d’Itàlia. El del centre, entre el Duero i el Tejo, quedaria sota l’administració hispanofrancesa i serviria per indemnitzar Espanya, o una altra nació, en finir la guerra. I el del sud, les províncies d’Alentejo i dels Algarves, seria per al príncep de la Pau, Manuel de Godoy, i per als seus descendents. Els tres estats, però, restarien nominalment sota la sobirania d’Espanya. El gran desig dels Borbons de posseir Portugal seria posible gràcies a l’emperador dels francesos.
Aquesta victòria de la política de Godoy sobre els seus enemics i l’èxit en la cort francesa, tingué conseqüències en la cort espanyola, que residia a l’Escorial. Els plans conspiratius dels fernandinos s’acceleraren, però Godoy s’anticipà i féu, amb l’ajut de la reina Maria Lluïsa, que el mateix Carles IV, entrés, el dia 28 d’octubre, a les dependències del seu fill, el príncep d’Astúries, on descobrí correspondència secreta, escrita per la seva pròpia mà, sobre la conspiració per eliminar Godoy com a primer ministre i, si calgués, enderrocar Carles IV i donar el tron a Ferran. La reacció del rei d’Espanya fou fulminat: féu arrestar el príncep d’Astúries, confinat a les seves dependències, i empresonà Escóiquiz, amb tots els seus consellers i còmplices. S’obrí un procés criminal contra tots ells, conegut com Proceso del Escorial.
Durant la investigació és descobriren, entre altres detalls, el possible assassinat de la reina i la petició de matrimoni de Ferran amb una neboda de Napoleó. El príncep signà una petició de perdó, que li fou concedit (novembre de 1807). Carles IV acceptà perdonar el seu fill, pressionat per la reina i sobretot pel mateix Godoy, en primer lloc, per intentar sostreure el príncep de l’òrbita dels seus enemics i, en segon, per la creença que les tropes franceses que marxaven cap a Madrid, ho feien per ajudar Ferran, com a potencial parent de Napoleó. Acabat el procés el gener de 1808, els col·laboradors còmplices de la conspiració, amb Escóiquiz com a principal, foren desterrats pel monarca espanyol.
En fer-se públic tot l’afer, el príncep d’Astúries fou conegut popularment amb el renom de l’afrancesat. Els resultats polítics del procés de l’Escorial foren negatius per a Godoy: els seus enemics sortiren més enfortits i decidits acabar amb la seva carrera, sobretot amb la perspectiva del suport francès al futur rei d’Espanya en emparentar-se amb l’emperador.
Mentrestant, la maquinària bèl·lica per dur a terme la invasió de Portugal s’havia posat en marxa. El 18 d’octubre, encara en plenes negociacions del Tractat de Fontainebleau, el Primer Cos d’Observació de la Gironda del general Junot, amb tres divisions d’infanteria (Laborde, Loison i Travot), una de cavalleria (Kellermann) i artilleria (38 canons), amb un total de 24.976 homes, passà la frontera per Baiona, camí de Portugal. A mitjans de novembre, a Alcántara, el contingent espanyol del general don Juan Garrafa, amb 14.172 infants, 3.300 genets i 30 canons, s’uní a la columna francesa. Les forces invasores entraren a Lisboa el dia 30 del mateix mes. El dia abans, la família reial portuguesa havia sortit del país cap al Brasil, a bord de la flota britànica. Simultàniament, tropes espanyoles, la divisió del general Taranco amb 6.556 infants i 25 canons, procedents de Galícia, ocuparen les províncies d’Alentejo, Entre Douro i Minho. Restà a Badajoz, com a reserva, el marquès del Socorro amb 7.780 infants, 550 genets i 30 canons.
Continuant els moviments militars establerts, el 22 de desembre entrà per la frontera el Segon Cos d’Observació de la Gironda del general Dupont, amb tres divisions d’infanteria, una de cavalleria i una d’artilleria (24.428 homes) que establí els seus quarters a Valladolid, a l’espera de continuar cap a Portugal. El 9 de gener de 1808, el Mariscal Moncey amb el Cos d’Observació de les Costes de l’Oceà, amb tres divisions d’infanteria, una de cavalleria i artilleria (29.341 homes), s’instal·là sobre el Cantàbric. El dia 12, passà la frontera Murat, gran duc de Breg amb les seves tropes i, marxà cap a Madrid. El 9 de febrer entrà per la Jonquera, el Cos d’Observació dels Pirineus Orientals del general Duhesme, amb dues divisions d’infanteria, una de cavalleria i una d’artilleria (12.424 homes), i es dirigí cap a Barcelona. La divisió del general D’Armagnac prengué posicions a Navarra el 16 de febrer.
A principis de desembre de 1807, havia arribat a la Cort la reina Maria Lluïsa, regent del regne d’Etrúria, vídua de Lluïs I, duc de Parma, obligada a sortir dels seus estats italians abans d’ocupar el futur regne de Lusitània. Aquest fet, sumat als moviments de tropes franceses i a la crida feta per Napoleó perquè la flota espanyola de Cartagena s’unís a la seva a Toló, féu inquietar els reis espanyols i Godoy. No així al príncep d’Astúries i els seus seguidors que veien, en les maniobres de l’emperador, la creació d’una situació conflictiva per eliminar políticament el príncep de la Pau i fer abdicar els seus pares.

5. Cop d’estat d’Aranjuez

El març de 1808, la cort passava l’hivern a Aranjuez. Godoy, cada dia més temorós de les maniobres dels fernandinos, convençut que les tropes franceses que marxaven sobre Madrid ho feien per proclamar el príncep d’Astúries com a Ferran VII, i del nomenament de Murat com a lloctinent de l’emperador a Espanya el dia 20 de febrer, convencé els reis, Carles IV i Maria Lluïsa de retirar-se cap a Andalusia, on un fort exèrcit espanyol es trobava estacionat i des d’on, en cas que les coses es compliquessin, el camí cap Amèrica estava obert des de Sevilla.
El dia 13 de març, Carles IV, decidit a seguir el pla del seu primer ministre, preparà secretament la marxa. Ferran, informat reservadament per Godoy del projecte dels reis, hi posà objeccions i adoptà una posició ambigua per tal com tenia una gran confiança en què Bonaparte enviava Murat per donar-li suport contra Godoy.
Les precaucions preses per mantenir en secret el pla fracassaren, la notícia arribà a oïdes dels nobles fernandinos que, ràpidament, la difongueren per Aranjuez i Madrid, però explicant la maniobra, no com a salvaguarda dels reis, sinó perquè una vegada a Sevilla, els reis repudiarien Ferran com a príncep d’Astúries i nomenarien Godoy com a hereu de la corona espanyola. Els fernandinos prepararen una conjura per treure’s de sobre el primer ministre i organitzaren un aldarull pseudopopular, que havia d’actuar en el moment oportú. Diversos nobles, disfressats, capitanejats pel comte de Montijo, que prengué el nom de Tío Pedro, contractaren veïns desocupats de les rodalies. A servidors del mateix palau reial i nombrosos soldats de la guàrdia de Carles IV, els convenceren d’entrar en la conjura a partir de la seva versió de l’anada dels reis cap a Andalusia.
La nit del 17 de març i, després de la sortida de dona Josefa Tudó del palau del príncep de la Pau, una multitud enfurismada assaltà la residència del primer ministre, fent destrosses i llençant per la finestra mobles i tapissos, amb els quals eencengueren fogueres. Espantat, Godoy s’amaga a les golfes del palau. Carles IV, pressionat pels seus consellers i considerant el caire revolucionari que agafaven els aldarulls, signà un decret en què destituïa Godoy dels seus càrrecs de generalíssim i d’almirall i l’hi concedia “su retiro donde más le acomodase”.
Els conjurats, que no quedaren satisfets, amenaçaren el rei amb nous aldarulls si no queia a les seves mans l’odiat príncep. El dia 19 de març, Godoy empès per la gana i la set, s’atreví a sortir del seu amagatall. En arribar al carrer, reconegut pels soldats col·locats de guàrdia, fou detingut i portat al quarter de la Guàrdia de Corps. Pel camí, fou reconegut per la gent i, atacat amb pals i piques, resultà ferit.
La intervenció del príncep d’Astúries el salvà d’una possible mort a mans del poble. “¡ Yo te perdono la vida” l’hi digué a Godoy, que contestà “¿Sois ya rei?”; “Todavia no -replicà Ferran- pero pronto lo seré”.
Detingut Godoy, els fernandinos cregueren arribat el moment de dur a terme la resta del seu pla, convençuts del suport de Napoleó. Es tornaren a produir aldarulls al carrer i les pressions sobre Carles IV es feren insuportables, sobretot sobre la reina Maria Lluïsa que estava més interessada en salvar la vida de Godoy que no pas la seva corona. Aquella mateixa nit, el rei convocà, a la seva cambra, els seus ministres i el seu fill, el príncep d’Astúries. En presència de tots, signà un decret en què abdicava a favor de Ferran i on deia que per motius de salut “no podia soportar por mayor tiempo el grave peso del gobierno” i “era preciso pera reparar su salud ir a gozar en un clima més templado de la tranquilidad de la vida privada”. Simultàniament, a Madrid, també s’havien produït aldarulls promoguts pels fernandinos, que havien assaltat palaus i residències de ministres i familiars de Godoy. Aquestes accions s’aturaren, tant a Aranjuez com a Madrid, quan es conegué la noticia de la caiguda del príncep de la Pau i de l’abdicació del rei.
Les tropes franceses, estacionades a les rodalies de Madrid, havien restat expectants a l’espera d’ordres de les autoritats espanyoles per reprimir els aldarulls i, en no rebre’n, no hi havien intervingut. Les forces espanyoles, de la guarnició de Madrid, s’havien limitat a protegir el palau reial i les reials fàbriques. La primera mesura que prengué el príncep d’Astúries, ja com a Ferran VII, fou la de fer tornar de l’exili el duc de l’Infantado i el clergue Escóiquiz, que foren reclamats a la cort. Alguns intel·lectuals, com Jovellanos, perseguits i empresonats, foren alliberats. Godoy fou empresonat al castell de Villaviciosa i tots els seus béns foren confiscats.
Carles IV, reaccionà al cop d’estat denunciant els fets i demanant ajut a Napoleó:

Hermano y Señor: V.M. sabrá ya con sentimiento el suceso de Aranjuez y sus resultas, y no dexará de ver sin algun tanto de interes á un Rey, que forzado á abdicar la Corona, se echa en los brazos de un gran Monarca su Aliado, poniendose en todo y por todo à su disposicion, pues que él es el único que puede hacer su dicha, la de toda su familia, y la de sus fieles y amados vasallos.. Heme visto obligado á abdicar; pero seguro en el dia, y lleno de confianza en la magnanimitad y genio del grande Hombre, que siempre se ha manifestado mi Amigo, he tomado la resolucion de dexar á su arbitrio loque se sirviese hacer de nosotros, mi suerte, la de la Reyna = Dirijo à V.M.I. y R. una protesta contra el acontecimiento de Aranjuez, y contra mi abdicacion. Me pongo y confio enteramente en el corazon y amistad de V.M.I. Con el ruego á Dios que os mantenga en su santa y digna guardia = Hermano y Señor =De V.M.I. y R. su efectisimo Hermano y Amigo = Carlos.

Protesto y declaro que todo lo que manifiesto en mi Decreto de diez y nueve de Marzo abdicando la Corona en mi Hijo, fue forzado, por precaver mayores males y la efusion de sangre de mis queridos vasallos, y por tanto, de ningun valor = YO, EL REY= Aranjuez y Marzo veinte y uno de mil ochocientos y ocho.

El dia 23 de març de 1808, entra a Madrid Murat amb les seves tropes, enmig de les aclamacions de la multitud. L’endemà, dia 24, Ferran VII feia la seva entrada triomfal, també, a Madrid.
El suport indirecte dels francesos, deixava en mans de Napoleó el reconeixement de Ferran VII com a rei d’Espanya i de les Índies. El dia 27 de març, l’emperador rebia la noticia, a París, de l’abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran. El mateix dia, en una taverna de Madrid, es produí una gran baralla entre soldats francesos i civils espanyols, sufocada amb gran treball per forces espanyoles i franceses.
El malestar es començà a estendre pel poble madrileny en conèixer la notícia de la devolució als francesos de l’espasa de Francesc I de França, que es conservava a la Real Armeria, des que l’emperador Carles la guanyà a Pavia el 1525. Murat, seguint ordres de Napoleó, havia dut Carles IV i la seva dona Maria Lluïsa a l’Escorial, mentre demanaven que salvés la vida de Godoy. Murat no reconeix Ferran VII com a rei d’Espanya i demana a l’emperador que el nomeni governador del regne.
Com a conseqüència dels esdeveniments polítics, a primers d’abril, dues comissions espanyoles sortiren simultàniament cap a París. Una, enviada per Carles IV, que demanava a Napoleó que l’hi siguessin retornats els seus drets a la corona, donat que l’abdicació havia estat aconseguida per la violència. L’altra, enviada per Ferran VII, que demanava a l’emperador el reconeixement com a legítim rei.

6. Els fets de Baiona

Napoleó comunicà a Ferran, per mitjà del general Savary, que podrien trobar-se a Baiona. El dia 10 d’abril de 1808, Ferran VII sortí de Madrid cap a Baiona, per Burgos i Vitòria, acompanyat pel mateix Savary i tot el seu consell privat, inclosos el duc de l’Infantado, el ministre Ceballos i el clergue Escóiquiz. En absència de Ferran VII, el regne quedava en mans de la Junta Suprema, presidida pel seu oncle, l’infant don Antonio. Quan arribà a Vitòria, Ferran VII rebé noticia de les maniobres de Murat i del seu pare, el deposat Carles IV i, sense fer cas de les advertències dels seus consellers, sortí ràpidament cap a Baiona. Passà la frontera la matinada del dia 20 d’abril i, arribats a Baiona, la comitiva s’allotjà al castell de Marrac. Després de dinar amb l’emperador, s’iniciaren les converses.
En un bon començament, Ferran VII i els seus consellers estaven convençuts que Napoleó reconeixeria el nou rei d’Espanya però, a la nit, en finir la primera sessió, la cosa no estava tant clara. Ferran VII posà sobre la taula de negociacions, per mitjà del seu conseller Escóiquiz, la cessió a l’emperador de tots els territoris compresos entre el riu Ebre i els Pirineus a canvi de ser reconegut com a rei i d’obtenir en matrimoni una neboda de Napoleó.
La proposta fou rebutjada. Aquell mateix dia, Murat aconseguí la custòdia de Godoy i, el dia següent, 21 d’abril i amb l’escolta pertinent, sortiren cap a Baiona Carles IV i Maria Lluïsa amb Godoy, la seva filla Carlota i Pepita Tudó.
Les reunions es mantingueren tenses durant dies. Els fets d’Aranjuez es començaven a qualificar de cop d’estat i, durant una de les reunions, Napoleó oferí a Ferran que, a canvi de la renúncia al tron d’Espanya, fet que permetria el retorn a la legalitat, rebria el regne d’Etruria i així podria mantenir la dignitat reial. El dia 30 d’abril arribà a Baiona la comitiva de Carles IV. Napoleó oferí Carles IV la restitució del tron declarà no valida l’abdicació, en haver estat obtinguda per la violència. Carles IV, en tenir el suport de l’emperador, accedí a recuperar la corona.
L’u de maig, Napoleó és reuní amb els consellers de Ferran i comunicà les intencions de Carles IV de recuperar el tron i alhora deixà molt clar el seu suport a la restitució de la legalitat. Insinuà que una falta d’acord podria significar un canvi dinàstic per a Espanya.
Una vegada sols, els consellers entraren en un gran debat i dues postures quedaren reflectides ràpidament: Escóiquiz digué que reconèixer Carles IV era l’única manera d’evitar una guerra civil a Espanya, de mantenir la dinastia borbònica i de garantir la no intervenció de les tropes napoleòniques. D’una manera diferent es manifestà el ministre Ceballos que considerava que a causa de la tensa situació creada a Madrid amb el perill de nous aldarulls, la renúncia de Ferran i una nova proclamació de Carles podrien encendre els ànims i produir una revolta popular molt violenta.
Finalment, el Consell prengué la decisió d’acceptar les condicions de Napoleó i tornar a la situació anterior al motí d’Aranjuez. Ferran es negà a renunciar al tron d’Espanya, malgrat les pressions dels seus propis consellers.
El dia 2, però, rebutjà per escrit la corona en els termes següents:

Señor. Mi venerado padre y señor: Para dar a V.M. una prueba de mi amor, de mi obediencia y de mi sumisión, y para acceder a la que V.M. me ha manifestado reiteradas veces, renuncio mi corona en favor de V.M., deseando que V.M. pueda gozarla por muchos años. Recomiendo a V.M. las personas que me han servido desde el 19 de marzo. Confío en la seguridad que V.M. me ha dado sobre este particular.. Dios guarde a V.M. felices y dilatados años. Bayona, 2 de mayo de 1808.

Carles IV contestà amb una carta, datada en el mateix dia, amb aquest paràgraf, molt significatiu:
Vuestra conducta conmigo, vuestras cartas interceptadas, han puesto una barrera de bronce entre vos y el trono de España, y no es de nuestro interés ni de la patria el que pretendáis reinar. Guardaos de encender un fuego que causaría inevitablemente vuestra ruina completa y la desgracia de España. Yo soy rey por el derecho de mis padres, mi abdicación es el resultado de la fuerza y de la violencia; no tengo, pues, nada que recibir de vos.

Al mateix temps, Ferran envià la revocació de poders a la Junta de Govern:

Señor. A.L.R.P. de V.M.. Su más humilde hijo. Fernando. En virtud de esta renuncia a la corona que he hecho en favor de mi amado padre, revoco los poderes que había otorgado a la Junta de govierno antes de mi salida de Madrid, para el despacho de los negocios graves y urgentes que pudiese ocurrir durante mi ausencia. La Junta obedecerá las órdenes y mandatos dee nuestro muy amado padre y soberano, y las hará ejecutar en los reinos. Debo, antes de concluir, dar las gracias a los individuos de la Junta, a las autoridades constituidas y a toda la nacion por los servicios que me han prestado y recomendarles se reúnan de todo corazón a mi amado padre el rey don Carlos y al emperador Napoleón, cuyo poder y amistad pueden más que otra cosa alguna conservar el primer bien de las Españas, a saber: su independencia y la integridad de su territorio. Recomiendo asimismo que no os dejéis seducir por las asechanzas de nuestros eternos enemigos, de vivir unidos entre vosotros y con nuestros aliados, y de evitar la efusión de sangre y las desgracias que sin esto serían el resultado de las circunstancias actuales, si os dejaseis arrastrar poe el espíritu de alucinamiento y desunión. Tendráse entendido en la Junta, para los efectos convenientes, y se comunicará a quien corresponda. Bayona, a 6 de mayo de 1808. Fernando.

 

El dia 4 de maig arribaren a Baiona les noticies dels fets ocorreguts a Madrid els dies 1 i 2. Napoleó reuní Carles IV i Ferran per recriminar la seva actitud i fer-los veure que la lluita pel poder havia tingut greus conseqüències. Els comunicà que s’havia hagut de fer servir a la tropa, tant espanyola com francesa, per aturar la violència. Ja novament com a rei, Carles, féu publicar el Real manifiesto:

Espanyoles y amados vasallos: Hombres perfidos se ocupan en perderos, y quisieran daros armas para que las empleaseis contra las Tropas Francesas, anhelando reciprocamente excitaros contra ellas, y á ellas contra vosotros¿ Qual seria el resultado de tan siniestras intenciones?. No otro sin duda que el saqueo de toda la España, y desdichas de toda especie.
Todavia se hallan en agitacion los ánimos facciosos, que tanto me han hecho padecer, y en circunstancias tan importantes como criticas me hallo ocupado en entenderme con mi aliado el Emperador de los Franceses sobre quando dice relacion con vuestra felicidad. Mas precaveos de dar oidos à sus enemigos lo que os sugieren ideas contra la Francia, estan sedientos de vuestra sangre, y son ó enemigos de nuestra nacion, ó agentes de la Inglaterra: si los escuchais, acarreareis la pérdida de vuestras Colonias, la division de vuestras Provincias, y una serie de turbulencias è infortunios para vuestra patria.
Espanyoles, confiad en mi experiencia; y prestad obediencia à la autoridad que debo al Todopoderoso y à mis Padres. Seguid mi exemplo, y persuadios de que solo la amistad del Grande Emperador de los Franceses nuestro Aliado puede salvar la España y labrar su prosperidad.
Dado en Bayona en el Palacio Imperial llamado del Gobierno à seis de Mayo de mil ochocientos y ocho = YO EL REY.

Podem dir que l’últim acte de sobirania duta a terme per Carles IV, fou el de nomenar Murat lloctinent del regne:

Habiendo tenido por conveniente el dar la misma direccion à todas las fuerzas de mi Reyno con el objeto de conservar la seguridad de las propiedades y la tranquilidad pública contra los enemigos, ya sea del interior, ya del exterior, he creido pra llenar este objeto deber nombrar Teniente General del Reyno á nuestro amado hermano el Gran Duque de Berg, que manda al mismo tiempo las Tropas de nuestro Aliado el Emperador de los Franceses.
Por tanto mandamos al nuestro Supremo Consejo de Castilla, y demas Consejos, Chancillerias, Audiencias y Justicias del Reyno, Vireyes, Capitanes Generales, Gobernadores de nuestras Provincias y Plazas, le presten obediencia, y executen y hagan executar sus òrdenes y providencias: siendo esta nuestra voluntad, coma tambien la de que como Teniente General del Reyno presida la Junta de Gobierno.
Tendreislo entendido para el debído cumplimiento de esta mi Soberana determinacion. Dado en Bayona en el Palacio Imperial llamado el Gobierno à seis de Mayo de mil ochocientos y ocho = YO EL REY.

Inesperadament, el 8 de maig, Carles IV cedí a Napoleó tots els seus drets a la corona. És interessant conèixer el text del document de cessió:

S.M. el rey Carlos, que no ha tenido en toda su vida otra mira que la felicidad de sus vasallos, constante en la idea de que todos los actos de un soberano deben únicamente dirigirse á este fin; no pudiendo las circunstancias actuales ser sino un manantial de disensiones tanto más funestas, cuanto las desavenencias han dividido su propia famila, ha resuelto ceder, como cede por el presente, todos sus derechos de la España y de las Indias, á S.M. el emperador Napoleón como el único que, en el estado á que han llegado las cosas, puede restablecer el orden; entendiéndose que dicha cesión ha de tener efecto para hacer gozar á sus vasallos de las condiciones siguientes:
1º La integridad del reino seá mantenida: el príncipe que el Emperador juzgue deber colocar en el trono de España será independiente, y los límites de la España no sufrirán alteración alguna.
2º La religion católica, apostólica romana, será la única de España. No se tolerará en su territorio religión alguna reformada, y mucho menos infiel, según el uso establecido actualmente.

Carles IV no abdicà a favor de Napoleó, cedí els drets de la corona. És un acte de negoci entre dues parts. Carles IV ven i Napoleó compra el regne d’Espanya i de les Índies, a canvi d’unes rendes i d’un lloc i d’un estatus per a ell, la seva família i la de Godoy.
Napoleó oferí al seu germà Lluís, rei d Holanda, la corona espanyola, que aquest rebutjà. Davant la negativa de Lluís, féu l’oferta al seu altre germà Josep, rei de Nàpols; que sí l’acceptà. Molts membres de la Junta i del Consell, entre els quals el duc de l’Infantado i Escóiquiz acceptaren el canvi dinàstic i reconegueren Josep I Bonaparte com a rei d’Espanya. El mateix Ferran, una altra vegada príncep d’Asturies, abans de marxar al seu exili de Valençay, desitjà molta sort i acatà el nou monarca d’Espanya i les Índies.
Però els fets de Baiona no acabaren aquí. En el moment que Napoleó anuncià que la nova dinastia governaria amb una constitució, amb un codi civil, és a dir, seguint el model de França, el desengany dels fernadinos, fou tan gran, que... la insurrecció estigué servida.
Fins aquí aquesta recopilació, com a recordatori, dels fets històrics que portaren a la insurrecció, guerra i revolució al regne d’Espanya i, com no, a la seva província de Catalunya. En un o diversos articles, en preparació, donarem més informació, detalls i anàlisis de tot allò que passà després.

Gustau Adzerias i Causi