40: L'infant Fortuna

Només en un país com el nostre, amb una història tan accidentada, sense períodes gaire perllongats de normalitat cultural que permetessin desenvolupar una historiografia nacional deslligada dels interessos dels estats dominants, s’explica el poc coneixement que tenim, tant a nivell erudit com popular, d’episodis i protagonistes clau de la història pròpia.

És el cas del personatge que avui us presentem i que, malgrat ser una de les personalitats imprescindibles per entendre un dels moments més decisius de la història del nostre país i reunir en la seva biografia un munt de paradoxes, misteris i preguntes per respondre, no ha despertat l’interès dels historiadors, més enllà d’algun apunt biogràfic.

Enric d’Aragó, comte d’Empúries, conegut com l’infant Fortuna, era, segons la història oficial, fill pòstum d’Enric, duc de Villena, germà d’Alfons el Magnànim i de Joan II, mort el 1445 a la batalla d’Olmedo, defensant els interessos castellans dels Trastàmara. Diuen que aquest és el motiu pel qual Enric va comptar sempre amb l’afecte incondicional dels seus oncles Alfons i Joan, reis de Catalunya, sense el qual hauria estat impensable que se li perdonessin algunes de les temeràries opcions polítiques que va prendre al llarg de la seva vida.

Enric va demostrar, des de ben jove, un caràcter audaç i independent que li podria haver costat més d’un disgust. Per exemple, en el conflicte que va enfrontar Joan II i el seu fill Carles de Viana, Enric va prendre partit pel príncep. O quan, l’any 1472, enmig de les intrigues per la successió del tron de Castella, el seu nom es va relacionar amb un possible matrimoni amb Joana la Beltraneja, filla del rei de Castella. Si aquest matrimoni s’hagués realitzat, Enric podria haver esdevingut rei de Castella i els plans d’unió dinàstica dels Trastàmara, materialitzats 3 anys abans mitjançant el matrimoni entre Ferran i Isabel, se n’haurien pogut anar en orris. Tot i ser castigat amb la confiscació dels seus béns a Catalunya i València, Joan II el va acabar perdonant i, a més, va arrencar al seu fill Ferran el compromís de retornar-li tots els béns que posseïa. Una actitud sorprenent en un home tan poc donat a la commiseració com Joan II.

Tanmateix – i fent honor al seu sobrenom de Fortuna-, tot plegat, no li suposaria cap entrebanc per fer una carrera política brillant. A les darreries del regnat de Joan II, va rebre la lloctinència general del regne de València. I, quan Ferran  va arribar al tron de Catalunya, la designació de lloctinent general de Catalunya, la més alta jerarquia política després de la del sobirà; fins i tot, amb el poder de promulgar el princeps namque –usatge que permetia al rei convocar una mobilització militar general-. I, malgrat això, Enric no dubtarà a posar-se al costat dels interessos del país i a enfrontar-se al seu cosí quan consideri que les decisions reials són lesives per al país, com va ser el cas de la introducció de la Inquisició castellana a Catalunya.

Com a conseqüència de les dilatades absències de Ferran, Enric va ostentar el càrrec de lloctinent la major part dels primers 15 anys del regnat de Ferran II, entre 1479 i 1493. Va ser l’home més poderós de Catalunya en un període crucial per a la història del país: els anys de preparació de l’empresa de la descoberta d’Amèrica. Segur que a algú amb el seu poder i la seva intel·ligència política no li podia passar desapercebuda una empresa d’aquella magnitud. El 3 d’abril de 1493, quan Colom va entrar triomfalment a Barcelona, procedent de Sant Jeroni de la Murtra, ho va fer escortat pel rei i per l’infant Fortuna.

Enric va ser un home del Renaixement, amb inquietuds culturals i gust pel refinament, que vivia en un luxós palau al carrer Ample de Barcelona, on hi tenia una col·lecció d’animals exòtics que va causar l’admiració dels grans viatgers de l’època, com Hyeronimus Münzer que hi va fer estada el 1494.

Enric va morir el 1522, als 77 anys d’edat. Abans, però, durant el període d’interregne que va seguir a la mort del seu cosí Ferran, encara s’havia postulat com a candidat a succeir-lo. En el seu testament trobem la millor prova del viatge interior d’aquest home, que va nèixer Trastàmara i va morir com a Enric d’Empúries, plenament identificat amb el país, quan disposa que el seu comtat “no sia regit ne governat per castellans”.

Reivindiquem, des d’aquí, un personatge complex i paradoxal que mereix un estudi aprofundit que ens ajudi a desvetllar tots i cadascun dels secrets de la seva personalitat.

Armand Sanmamed

Per citar aquest article feu servir aquesta referència:

Armand Sanmamed, "Qui és...? L'Infant Fortuna", Seleccions Histocat - Gener-Febrer 2009 (ISSN 2013-3324. Dipòsit Legal B-5789-2010). Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, Barcelona, 2009. pp. 43-45