85: Tirso de Molina i Catalunya

Aquest és el nom amb què es coneix el dramaturg castellà Gabriel Téllez (Madrid 1584-Almazán 1648).

Com la gran majoria dels personatges que ens interessen, no en sabem res dels seus orígens i molt poc de la seva biografia. Segons algunes fonts, seria un fill bastard del duc d’Osuna, però res ho prova.

De ben jove, va ingressar a l’Orde de la Mercè i va viure, durant tres anys, a l’illa de Santo Domingo, d’on va tornar el 1618. Va ser cronista del seu orde i definidor general per a la província de Castella. Va escriure una Historia de la Orden de la Merced.

Va ser un dels grans escriptors de les lletres castellanes del seu temps: en prosa, en poesia i, sobretot, en teatre. La més famosa de les seves obres és El burlador de Sevilla y convidado de piedra, on es descriu el mític, i tantes vegades imitat, personatge de Don Joan. Va escirure la narració El bandolero, en què l’acció s’esdevé a Catalunya i es basa en la vida de sant Pere Ermengol (1).

En aquesta darrera obra, escrita en els temps en què a Castella, i sobretot a la capital del regne de les Espanyes, es començava a covar un furibund anticatalanisme, liderat per Góngora, sorprèn de trobar-hi una notable admiració per Catalunya, la qual demostra conèixer prou bé malgrat, segons la seva biografia oficial, no haver-hi estat mai. Una admiració que fa extensiva als seus reis i a la ciutat de Barcelona.

Com a exemple, trobem, en el primer capítol de El Bandolero:

“En las demás provincias [d’Espanya] la estimación de la honra, puesto que siempre prohijada en valor, es advenediza; sola Cataluña la blasona natural, allí nace y nunca muere; desde la cuna hasta el sepulcro acompaña inseparable a sus vecinos, quedando ejemplo después a sus sucesores: carácter permanece una injuria en los pechos catalanes, sin que le borren menos que mortales satisfacciones. Ninguna nación más conservadora de las amistades, ninguna más difícil en soldar sus quiebras: allí nació la venganza y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos (2)”.

O sia que, de totes les diferents parts del regne d’Espanya, només Catalunya té l’honra com a qualitat natural, la resta la tenen postissa, falsa. Alhora, és on l’amistat és més fidel. I, també, és on les traïcions i les ofenses són més castigades i menys oblidades, la qual cosa demostra que els catalans són d’una fidelitat extrema.

Per què si en Tirso de Molina era castellà, admet que la seva pròpia nació, la castellana, no té l’honra com a qualitat i hi ha poca fidelitat a les amistats, ni les ofenses són convenientment reparades o satisfetes,. Són opinions no gens coincidents amb les opinios en voga a la Castella del seu temps.

Si, a això, hi afegim tot el que hem dit més amunt, és a dir, que coneixia, admirava i estimava Catalunya, que era de l’Orde de la Mercè (orde que, malgrat estar escampada per tota la península, tenia el seu fort a Catalunya, on havia nascut), ens trobem davant d’un castellà paradoxal, que estimava Catalunya i la seva història, a contracorrent i sense un coneixement de primera mà.

Crec que valdria la pena investigar més a fons aquest personatge. Segur que ens enduríem més d’una sorpresa.

            Carles Camp

(1)Antoni Comas, Gran Enciclopèdia Catalana, setena reimpressió actualitzada, Barcelona 1994, Vol. 22, p. 370.

(2)Tirso de Molina, El bandolero, Colección Austral, Espasa-Calpe, S.A., Madrid, 1972, Cap. I, p.12.