Editorial Març 2009: Contra la decadència

El mite de la decadència catalana dels segles XVI i XVII, elaborat durant la Renaixença, sobretot per referir-se a la literatura catalana, però que es va anar estenent al conjunt social, econòmic i polític del país, ha estat tan assumit per historiadors i escriptors posteriors i ha arrelat amb tanta força en el subconscient català que, hores d’ara, dificulta l’elaboració d’una història nacional ajustada a la realitat i manté, en l’imaginari col·lectiu, la visió de Catalunya com una província empobrida i decadent políticament i culturalment, enfront d’una Castella, rica i esplendorosa, que vivia el seu màxim apogeu polític i cultural.

La historiografia catalana dels últims anys ha començat a posar les coses al seu lloc. S’ha fet una bona feina en els camps de la historiografia política, en què es dibuixen unes institucions de la terra fortes i una classe dirigent (v. Recomanem sobre el llibre d’Antoni Simon o l’article de l’Oriol Junqueras) preparada i decidida a plantar cara a una monarquia, depredadora i ineficaç; de la historiografia econòmica (vegeu el Recomanem d’avui) que presenta un país en expansió,. com ho demostraria, entre d’altres factors, el gran moment constructiu. Fins i tot, en el terreny de la llengua i la literatura, la feina de Jordi Bilbeny i d’altres investigadors, està obrint una escletxa de llum. Encara queda feina per fer en el camp de la demografia, però ja s’intueixen elements per a un replantejament en profunditat sobre el baix nivell demogràfic del país. De tot plegat, sorgeix la imatge d’un país que no té gaire a veure amb una província a l’ombra dels nostres veïns cosmopolites. Vist de més a prop, la imatge seria, més aviat, la contrària.

Ara, cal que, entitats com la nostra, facin un esforç de suport i divulgació d’aquesta feina perquè sigui de profit i ajudi a elevar l’autoestima pròpia vers un país que, amb estructures d’estat, encara podia escollir les seves opcions de futur. En definitiva, cal que posem les bases d’un imaginari col·lectiu que, a més de ser més fidel a la veritat, no sigui tributari d’una història aliena que ha nascut amb l’objectiu d’anorrear-nos.

Armand Sanmamed