La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part I)

Quan els turcs van conquerir Constantinoble i van acabar, definitivament, amb l’imperi bizantí, els camins cap a Orient i el seu comerç van quedar tallats per als estats comercials europeus. Des de feia temps, els catalans, primer, i els portuguesos, després, havien explorat altres possibilitats a l’Àfrica continental i atlàntica (Etiòpia, Canàries, circumval·lació del continent). La competència portuguesa a l’Àfrica, faria els catalans decidir-se per una aposta més arriscada: Amèrica.

Catalunya era, de tots els estats europeus, el que reunia totes les condicions necessàries per encapçalar una empresa d’aquesta magnitud. Fem-ne un repàs.

En primer lloc, Catalunya atresorava una llarga tradició marítima, tant pel que fa a la tecnologia nàutica com al fet de comptar amb una de les millors marines del seu temps:


Tecnologia nàutica

A Catalunya trobem, en totes les èpoques, testimonis d’innovació en les ciències nàutiques.

Des del s. X, Catalunya és el gran centre de difusió de la ciència àrab cap a Europa. Ripoll, entre altres monestirs i centres religiosos, és el paradigma d’aquesta difusió. El monjo Gerbert d’Orlhac, futur papa Silvestre II, hi va venir a estudiar. Ell seria el divulgador a Europa dels coneixements que hi va rebre; per exemple, de les xifres índies, que nosaltres coneixem com a aràbigues, i de l’astrolabi o astrolau. Precisament, aquest instrument, d’antuvi més relacionat amb l’astrologia, però amb un vessant nàutic inqüestionable: el càlcul de les latituds, té un vincle molt antic amb Catalunya. L’astrolabi més antic d’Europa és català: construït al s. X segons el meridià de Barcelona, se n’atribueix l’autoria a Sunifred Llobet, ardiaca i arxiprest de Barcelona. Actualment, es conserva a l’Institut du Monde Arabe de París.

A banda de l’astrolabi, d’altres innovacions nàutiques són conegudes des de ben antic a Catalunya. Llull va escriure Ars navigandi a finals del segle XIII. En aquest i altres llibres, Llull reflectia els progressos que els catalans del seu temps havien fet en matèria de navegació abans del 1286. També esmenta que els catalans feien instruments per determinar el temps i l’alçada del pol i descriu l’astrolabi. A l’Ars Magna (1305-1308) i a l’Arbre de sciencia, Llull esmenta l’ús de la brúixola i de la carta de navegar per part dels seus compatriotes. És un dels primers testimonis coneguts de l’ús de l’atracció magnètica per a la navegació a Europa. La tesi de la prioritat lul·liana no és tan extravagant i ja la va defensar, al s. XVIII, Antoni Raimon Pasqual.

Humboldt afirma: “aquests progressos dels catalans van arribar a coneixement de la resta de pobles de la Mediterrània, que els van transmetre a la resta del món occidental”

Quant a la cartografia, se n’ha parlat molt de l’origen italià de la renovació cartogràfica europea durant el s. XIV. No falten, però, investigadors que han posat en dubte aquesta afirmació i han trobat testimonis del possible origen català. La tradició científica que permetria el desenvolupament del coneixement del món, s’inicia a Catalunya cap als segles X i XI a Ripoll, com no podia ser d’altra manera, on es tradueixen de l’àrab tractats d’astronomia i cosmografia. En qualsevol cas, l’escola cartogràfica catalana –amb epicentre a Mallorca- és el punt de referència indiscutible de la cartografia europea. Tanta serà la fama que algun cop s’ha intentat arrabassar la nacionalitat d’algún dels nostres cartògrafs, com és el cas de Pere Rosell, al qual se’l va fer italià, Pietro Roselli.

Vegem el que alguns dels grans especialistes mundials en cartografia han dit sobre l’aportació catalana als avenços cartogràfics:

Charles de la Roncière, historiador de la marina francesa: “l’escola catalana de cartografia fou bàsica per als grans descobriments. Així els del període africà com els del nou món”.

Nils Adolf Nordenskiöld, famós explorador finlandès d’origen suec: “el portolà normal és un treball català”.

La nòmina dels nostres cartògrafs és llarga: Angelí Dulcert, els Cresques, Guillem Soler, Viladestes, Gabriel Vallseca, Pere Rosell, etc. I la seva anomenada, universal. Tant és així que, quan els portuguesos decideixen iniciar la seva aventura descobridora, recorreran als nostres cartògrafs i un mallorquí serà l’escollit per dirigir l’escola de navegació de Sagres, sota la protecció de Pere de Coïmbra. En tot cas, no s’ha conservat cap carta portuguesa anterior al s.XV. La primera referència és de 1443 i la primera carta, coneguda i signada, és un exemplar de Reinel de cap a 1483. Per la seva banda, l’escola de Sevilla, a la qual tots els investigadors atribueixen una indiscutible influència catalana, no s’iniciarà fins a la primera meitat del s. XVI.


Marina catalana

Des del s.XII, els catalans ja s’aventuraven fins a l’orient mediterrani: el 1111, trobem catalans a Trípoli i, a finals d’aquest segle, els barcelonins reben privilegis al port de Tir. Des d’aleshores, la força marítima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marítima del món occidental.

Al s. XIII, l’activitat marítima s’havia expandit tant que va permetre emprendre les conquestes de Mallorca i València amb flota pròpia. Des d’aleshores, la força marítima dels catalans va anar creixent fins convertir Catalunya en la primera potència marítima del món occidental. Charles de la Roncière, gran historiador de la marina francesa, afirma, referint-se a la batalla de Roses (1285) : “la primera vegada que França lliurava una guerra marítima, tenia contra ella la potència naval més temible”.

Sovint trobem testimonis de la participació de la marina catalana en les conquestes de Castella. Alfons VII –sense armada pròpia-va sol·licitar naus genoveses i catalanes per a la conquesta d’Almeria el 1147. Alfons XI en les seves campanyes contra els musulmans del sud de la península ( presa d’Algesires)quan va necessitar una flota la va demanar a Pere III. O la participació indispensable de la flota catalana en la presa de Granada, el 1492.

La flota mercant catalana era, encara, a mitjan del s. XV, una de les més potents i nombroses de la Mediterrània i s’havia adaptat a les noves tècniques. El major contacte amb la marina atlàntica havia fet evolucionar la tipologia dels vaixells i havia determinat un increment dels del tipus rodó, de propulsió a vela per sobre de les llargues, de rems i de vela.

A les drassanes de Barcelona, que rivalitzaven amb les italianes, es construiren amb abundància vaixells de tota mena. El cronista Muntaner explica que en temps de Jaume II, la drassana de Barcelona podia allotjar, a la vegada, 25 galeres resguardades i cobertes.

El primer almirall de Catalunya i Mallorca és Carròs, nomenat per Jaume I el 1231. Des de Pere III, l’almirall és el comandant suprem de les forces navals reials, secundat per tres vicealmiralls. A partir del s.XV es crea el titol d’Almirall d’Aragó. La plèiade de gran almiralls catalans compta, des del s. XIII amb els noms dels Martells, Queralts, Vilaraguts, Castellnous, Descolls, Montcades, Santapaus, Perellós, Cardones, Vilamarins i tants d’altres. Afirma Capmany que Roger de Llúria i Conrad Llança, calabrès i sicilià respectivament, s’havien criat a Barcelona, escola de destres navegants.

En canvi, el càrrec d’Almirall de Castella era hereditari i més honorífic que efectiu. Va estar vinculat durant molts any a la família Enriquez.

Per acabar aquest capítol, vegem que deia Antoni de Capmany sobre les marines europees en comparació amb la catalana:

“Si se ha de decir verdad, los ingleses nunca tuvieron marina militar hasta el reynado de Enrique VIII. La primera embarcación de guerra que se construyó fue en el año 1502 (…)

El reyno de Escocia, aunque rodeado del mar, nunca fue potencia marítima: pues la primera esquadra que echó al agua fue la que se armó en 1513 en auxilio de la Francia (…)

Las historias de Francia nos ofrecen pocas expediciones marítimas dirigidas por sus Reyes: solo leemos los tres viajes a la Tierra Santa de Luis VII, Felipe el Augusto, y Luis IX el Santo. Estas expediciones, amás de haberse formado con esquadras mercenarias, nunca llevaron por objeto la conquista de nuevos estados para acrescentimiento de su corona (…) cuidó tan poco el estado y progresos de su marina nacional, que todas sus armadas se componían casi siempre de naves auxiliares ó estipendiarias de otras Potencias.

La crónicas de Castilla tampoco nos ofrecen conquistas ultramarinas: pues sus Reyes apenas conocieron las empresas navales.

Los Príncipes del Norte en aquellos tiempos todavía tenían su marina imperfecta, pero la que bastaba para divertit su ferocidad y piratería en el Báltico y mares septentrionales, ò para emprender expediciones contra los arenques y ballenas (…)

Recorriendo pues el estado general de la marina de Europa en los quatro últimos siglos de la edad media; de necesidad se ha de confesar, que solo Aragón produxo Reyes victoriosos en el mar, familiarizados con las expediciones navales; y que aquella digna rival de las tres Repúblicas más poderosas de Europa, Venecia, Génova y Pisa, se hizo obsequiar de la primera, y témer casi siempre de las demás (…)

En continuarem parlant.


Armand Sanmamed
Barcelona, 24 de març de 2009