Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. El problema de la delimitació territorial del poble iber (2009)

L’origen dels pobladors de la Península Ibèrica ha estat un tema de discussió cabdal en la historiografia catalana i espanyola de tots els temps, tant per l’interèrs científic del tema en si mateix com, sobretot, per la força de legitimació que confereix a l’organització política contemporània. Hem vist en articles anteriors que la historiografia al servei dels interessos nacionals castellans (així per exemple Juan de Mariana) s’ha esforçat per mostrar la realitat dels celtibers com a passat etnològic comú a tots els habitants de la Península Ibèrica per a, així, disposar d’un argument sòlid en favor de la legitimitat de la monarquia dels Àustries i els Borbons amb capital a Madrid i domini sobre els pobles i Estats peninsulars no castellans.

La majoria dels textos clàssics, especialment els grecs més antics, diferenciaven clarament la realitat de dues poblacions a la Península Ibèrica: ibers i celtes. Resulta evident que aquest fet impedia als historiadors castellans promoure un substrat ètnic comú a tota la Península però, com ja ha estat dit, el problema va ser resolt violentant aquelles fonts literàries i fent que el poble dels celtibers ocupés la totalitat del territori peninsular.

Tanmateix, els problemes d’aquesta violentació literària no es podien resoldre així de forma tan simple. Un dels esculls a superar per la historiografia castellana era el fet que els documents antics atorgaven als ibers una existència anterior als celtes sobre el sòl peninsular, circumstància que els confereix un grau de legitimitat superior, en el mateix sentit que els pobles cristians eren els legítims posseïdors de la terra davant els invasors àrabs.

A més, aquesta antiguitat dels ibers es complementa amb una localització geogràfica molt determinada que s’ajusta en grans termes, casualment o no, als pobles dels Estats contemporanis de la Corona d’Aragó. En aquest sentit, les paraules que identifiquen el nom del riu Ebre (Iber en els textos antics) i el nom del poble iber són la mateixa, fet que enuncia una localització molt concreta en territori no castellà. Deixarem de banda les múltiples proves arqueològiques que apunten en aquesta mateixa direcció per a centrar-nos només en argumentacions anteriors al segle XX. Proves complementàries mostren l’especificitat mediterrània de la cultura dels ibers com ara, per exemple, l’existència del poble celtiber el nom del qual procedia de la unió amb el nom d’uns veïns celtes occidentals que, tot just, llavors, per ser celtes, no eren ibers. Per si aquests arguments no fossin suficients, molts autors han relacionat el significat de la paraula iber amb el nom del riu Ebre en la seva pretesa arrel basca, la qual, casualment, ens parla de riu (ibai) o vall fluvial (ibar) o aigua calenta (ur-bero o i-bero). I és clar, si els ibers eren veïns dels bascos i compartien una arrel lingüística, llavors deixaven de ser celtes/castellans per partida doble. El 1784, en la seva Historia critica de España, l’historiador català Joan Francesc Masdéu relacionava la paraula iber amb el basc:

Por esta razón, que me parece fundada en buena crítica, si yo he de notar, por exemplo, el orígen mas verisimil [sic] de la palabra Ibéro, nombre el mas antiguo de uno de los Rios mas principales de España, la deduciré con el P. Joseph Moret [Investigaciones históricas de las antigüedades del Reyno de Navarro, llibre 1, cap. 5], de la lengua Vascona, derivandola del Vascuence Ur-bero ó I-bero, que significa Agua-caliente. (Vol. 2. p. 35).

Per bé que encara estigui lluny de resoldre’s la qüestió, són moltes les proves que relacionen la llengua dels ibers amb la dels bascos, fet que converteix uns i altres en veïns i, en tot cas, com hem dit, en no castellans.

Deixant de banda la proposta etimològica de Moret, a la que se suma Masdéu, resulta indiscutible que el fenomen iber, en base a tots els arguments esmentats, se circumscriu en un àrea georàfica molt concreta definida bàsicament pel riu Ebre i el litoral mediterrani de la desembocadura del riu en les costes catalana, llenguadociana, valenciana i murciana.

Per a argumentar la realitat d’un substrat ètnic comú a tota la Península Ibèrica, i així desfer la indesitjada catalanitat de la cosa ibera, els castellans han fet ús de tots aquells textos grecs i romans que, per raó de qualsevol indefinició o generalitat, ofereixen la possibilitat d’interpretar en contra de la localització catalana del poble iber. El llibre III de la Geografia d’Estrabó (c.63 aC-c-24 dC) és un d’aquests textos clàssics que presenten indefinicions i contradiccions suficients aprofitables per a vestir un discurs nacionalista en qualsevol dels sentits que volguem. El següent paràgraf podria ser utilitzat per a parlar dels ibers a l’Atlàntic:

Des d’aquesta costa en la que desemboquen el Betis [Guadalquivir] i l’Anas [Guadiana] i des dels confins de Maurusia fins a l’interior, el Mar Atlàntic penetra i configura l’Estret de les Columnes [Estret de Gibraltar], pel qual el Mar Interior s’uneix al Mar Exterior. Allà hi ha un munt que pertany als ibers anomenats bastetans, als que també diuen bàstuls, el Calp [avui Gibraltar]. Per als qui naveguen des del Mar Nostre fins al Mar Exterior aquest resta per tant a la dreta, i al seu costat, a quaranta estadis, trobem la ciutat de Calp [les ruïnes de la qual són a San Roque, Cadis], antiga i digna d’esment, que va ser en altre temps port marítim dels ibers. (Estrabó, Geografia, III, 1, 7).

En general, la lectura de tot el llibre tercer de la Geografia d’Estrabó enuncia la realitat d’un únic poble més o menys uniforme, anomenat iber, que ocupa tota la Península Ibèrica. Però al mateix temps, el text d’Estrabó ofereix curioses incongruències que remeten a informacions anteriors, lluny de la dominació romana, en què es diferenciaven clarament pobles ibers i pobles celtes:

Així doncs, a l’interior de la vora est de l’Anas [Guadiana] s’estén la Turdetània [Andalusia], que està recorreguda pel riu Betis (...) Dels celtes, la ciutat més coneguda és Conistorgis (III, 2, 1-2)

Les ciutats que es funden en l’actualitat, com ara Pax Augusta [avui Beja, Portugal] entre els celtes, Emèrita Augusta [Mèrida] entre els túrduls, Cesaraugusta [Saragossa] en territori celtiber i alguns altres assentaments, mostren l’evolució d’aquestes constitucions; tos els ibers que han adaptat aquesta forma de ser són dits togats, i entre aquests es comptes fins i tot els celtibers, que en un temps van ser tinguts pels més ferotges. (III, 2, 15)

Els que viuen més allunyats són els àrtrabres, en les proximitats del cap que anomenan Neri, que separa els flancs occidental i nord. En llurs rodalies viuen celtes, emparentats amb els de les riberes de l’Anas. (Estrabó, Geografia, III, 3, 5).

Si a la Península Ibèrica hi ha celtes i també la barreja de celtes i ibers (és a dir, celtibers), resulta llavors que (d’acord amb els textos grecs més antics) els ibers són diferents dels celtes, de manera que no podem parlar de cap substrat ètnic unitari.

Un dels textos més importants per a la historiografia castellana que ha permès desfer la localització catalana dels ibers ha estat l’Ora Marítima, escrit grec del segle VI a.C., amb interpolacions del segle I a.C., traduït al llatí per Rufius Festus Avienus, poeta del segle IV d.C. Aquest escrit ofereix una descripció geogràfica de les costes del continent europeu conegudes llavors, és a dir, des del Mar Negre fins a les illes britàniques. A l’Ora Marítima, en la seva descripció de la desembocadura d’un riu de l’actual província de Huelva, Avienus escriu:

Iugum inde rursus et sacrum infernae deae
divesque fanum, penetral abstrusi cavi
adytumque caecum. multa propter est palus
Erebea dicta. quin et Herbi civitas
stetisse fertur his locis prisca die,
quae proeliorum absumpta tempestatibus
famam atque nomen sala liquit caespiti.
at Hiberus inde manat amnis et locos
fecundat unda. plurimi ex ipso ferunt
dictos Hiberos, non ab illo flumine
nam quicquid amnem gentis huius adiacet
occiduum ad axem, Hiberiam cognominant.
(Versos 238-249)

La traducció de Pere Villalba diu:

Després, novament, hi ha un cap, i un temple consagrat a la Deessa Infernal [Prosèrpina, esposa de l’Hades] i ric, l’interior d’una caverna amagada i un accés secret. A prop hi ha un gran maresme, anomenat Etrefea: encara més, hom diu que, en aquests indrets, s’alçà, a l’antigor, la ciutat d’Herbus, la qual, destruïda pels sotracs de les guerres, només ha deixat la fama i el nom a la contrada. Però, després, flueix el riu Hiber, i fertilitza els paratges amb les seves aigües. La majoria també diu que els hibers han rebut llur nom d’ell, no d’aquell riu que esmuny les seves aigües entre els vascons inquiets. Car hom anomena Hibèria el territori d’aquest poble que s’estén al costat del riu devers l’occident. (p. 85 de la traducció de Pere Villalba publicada el 1986 per la Fundació Bernat Metge).

Vet aquí doncs que, gràcies al text d’Avienus, els castellans poden argumentar per fi en contra de la localització exclusiva aragonesa-catalana-llenguadociana-murciana-valenciana de la cultura ibera i fer-la extensible a Huelva, i des d’aquí a Andalusia, i des d’aquí al conjunt de la Península Ibèrica. L’historiador Florián De Ocampo, en els seus Cinco primeros libros de la Crónica General de España, publicat al 1553, esmenta ja aquest problema:

No faltan opiniones tambien sobre la razon y nombradia del rio sobredicho, porque no contentos otros historiadores con lo que de sus apellidos comunmente se platica, revolviendo la cosa mucho más de raíz hallan no ser aquel Ebro el rio Ybero, por quien España se dixo Yberia, sino cierto rio Ybero del Andaluzia, cuyo sitio, señales, y muestras concordan mucho con el que viene por Moguer, y por Niebla llamado rio Tinto, tomalo la mar entre Palos y Huelma, por cuyo respeto dizen que los muy antiguos nombraron Yberia propriamente la tierra sola de España que va desde sus aguas contra la parte del Occidente hasta dar en el cabo Sagrado que dizen de Sant Vicente, desde el qual espacio se pudo derramar y cundir esta nombradia por las otras provincias della. (Llibre I, cap. 5)

Problema que perdudaria encara molts segles. Al 1795, l’historiador José Ortiz y Sanz, en el seu Compendio cronológico de la historia de España desde los tiempos mas remotos hasta nuestros dias escriu:

… entre los dos ríos Betis y Guadiana. En este distrito hallan un rio llamado Hibero (Hyberus según Avieno), del qual quieren que toda España se llamase Iberia, como se llamaban Hiberos los pueblos circunvecinos á dicho rio Hybero. De este rio no hay otra noticia sino la de Festo Avieno (…) y es cosa dura de creer que un rio tan desconocido y de poco nombre fuese capaz de darle á toda España, y nó el caudaloso Ebro, contra el sentir expreso de los escritores antiguos mas célebres, singularmente Plinio (III.3.) Si es cierto lo que dicen nuestros historiadores acerca de la navegación de Amilcar por el Ibero arriba quando fundó á Cartago-vetus, no hay duda era el Ebro, y no el Hyberus de Avieno; el qual sería algun arroyo sin nombre. Por lo menos no sería navegable, como no lo son Tinto ni Odiel, uno de los quales imaginan que pudo ser el Hyberus. (José Ortiz y Sanz, Compendio cronológico de la historia de España desde los tiempos mas remotos hasta nuestros dias. Llibre I, cap. 3. pp. 14-15 de l’edició de 1795)

Jeroni Pujades, al 1609, en la seva Crónica universal del Principado de Cataluña, recull la cita de De Ocampo per a criticar, com feia Ortiz y Sanz, la constant confusió de la historiografia castellana sobre la identificació del riu Ebre original:

Otros alegados por Florian dicen que este rio Hibero no fué el que hoy se llama Ebro, y que siempre ha mantenido el mismo nombre corrompido de Hibero en Ebro. Que es cosa digna de admirar y notar, que en tanto tiempo y tantas mudanzas, como verémos haber habido en Cataluña, siempre este rio haya conservado así su nombre, con tan poca mudanza del antiguo, como se lee en todos los escritores, especialmente en el reverendísimo arzobispo D. Antonio Agustin, el cual reprendre á los que dicen que el rio Tinto fué Hibero. Aqueste rio Hibero hoy nombrado Ebro, segun Medina, Florian, Beuter, Lucio Marinéo, y Aretio, nace en los montes de Idubeda, brazo de los Pirineos, ... (Jeroni Pujades, Crónica universal del Principado de Cataluña, Llibre I, cap. 12, p. 39 de l’edició de 1829)

Bosch i Gimpera. Etnos ibèrica (1947) Visió catalanista que tendeix a fer coincidir l'extensió territorial dels ibers amb la de la Corona d'Aragó i l'idioma català.	Visió catalanista de la web de la Generalitat de Catalunya on els ibers són diferents als habitants de Tartessos i, a més, els celtes de la Península Ibèrica no tenen personalitat pròpia (de fet, ni apareixen al mapa) http://www.xtec.cat/recursos/socials/ibers/formacio.htm
L'epigrafia ibera s'estén a Aragó, Catalunya, Llenguadoc, Múrcia i València

Encara al 1932, Bosch i Gimpera haurà de referir-se al text d’Aviè com una interpolació estranya (Etnologia de la Península Ibèrica, 1932, 328). Però no importa, la historiografia castellana persisteix. En aquest text recent de l’historiador Adolfo J. Domínguez Monedero, “Los términos Iberia e iberos en las fuentes grecolatinas: estudio acerca de su origen y ámbito de aplicación” (Lucentum 2, 1983), torna a resorgir l’interès per identificar ja no només el nom del riu Iber sinó també del conjunt del poble iber en el lloc expressat per Avienus:

No veo excesivamente difícil que, teniendo en cuenta los conocimientos geográficos de los navegantes griegos (y su profundo trasfondo mitológico), el Jardín de las Hespérides (ahora el extremo occidente, pero antes el extremo septentrión) pueda identificarse o, al menos, relacionarse, con el país del Vellocino de oro que, por qué no, también pueda estar en Occidente (...); junto a la Cólquide estaba la Iberia. Junto a esta nueva “Cólquide” (Tartessos), ¿por qué no va a haber “iberos”? ¿Por qué, pues, no pensar que la zona de Huelva, próximo a o formando parte de Tartessos, no ha recibido el nombre de “Iberia” “a causa del oro”, como nos dice Estrabón? (p. 209).


Estratègia espanyolista en la interpretació dels ibers: si els ibers vivien també a Andalusia, llavors no vivien només a Catalunya.	Si, a més, els ibers neixen a Huelva, tindrem que els ibers de Catalunya no són els fonamentadors del conjunt de la cultura ibera i els catalans no podran apropiar-se'n.

Evidentment, les preguntes que formula Domínguez Monedero denoten l’oposició d’algun corrent de pensament i, en tot cas, la vigència d’un problema. Los iberos, un treball excel·lent d’Arturo Ruiz i Manuel Molinos, citat per tothom com a obra de referencia inexcusable i publicat el 1993, inclou dins la categoría d’ibers els pobles de Castella i Andalucía. En canvi, un altre historiador de prestigi com ara Antonio Tovar, en el seu article “Estado actual de los estudios ibéricos”, publicat el 1987 a la revista Archivo de Prehistoria Levantina, 17, estableix:

Podemos, pues, defender la extensión de la cultura ibera (lengua, escritura, cerámica, arte, etc.), con variantes regionales, pero con unidad que se extiende desde Urci por la Bastetania [Almeria], la Contestania [Múrcia, Alacant], la Edetania [València, Castelló], las tribus de la costa catalana (ilercaones, lacetanos, cosetanos, layetanos, indigetes) y la zona de Narbona y Ensérune, por la costa de Rosellón y el Languedoc. El amplio territorio de los ilergetes [Lleida, Saragossa] es también epigráficamente ibero. (p.9).

El problema de la delimitació territorial de la cultura ibera persisteix avui dia perquè també persisteix el problema de l’ordenació política contemporània de l’Estat espanyol en la continuïtat de l’ocupació política i la voluntat de colonització de Castella sobre els Estats de la Corona d’Aragó. Un i altre, són problemas íntimament lligats.

Links:

Joan Cavaller
13 d'abril de 2009

Joan Cavaller. El problema de la delimitació territorial del poble iber (2009)

Política de cookies