Hem vist, fins ara, quins van ser els arguments tecnològics, marítims i institucionals que van situar els territoris de la monarquia catalana com a capdavanters en la realització d’una empresa de l’envergadura de la descoberta d’Amèrica. Per acabar amb aquesta sèrie d’articles introductoris, ens aturarem, breument, en el darrer i, no per això, menys important: la catalanitat dels protagonistes i de tot allò relacionat amb l’empresa americana.

La catalanitat de Colom i la seva família. Colom pertanyia a una de les famílies més importants de Barcelona i més compromeses amb el país. Els Colom, comerciants, banquers (un Colom va fundar la Taula de Canvi de Barcelona, un dels primers, sinó el primer banc públic europeu), polítics (Francesc Colom va ser president de la Generalitat) i eclesiàstics. Com a prova d’aquesta implicació amb els interessos del país, esmentarem que Colom va lluitar en el bàndol de la Generalitat contra Joan II i va servir, fidelment, Pere IV i Renat d’Anjou, reis dels catalans, durant la guerra civil de 1462-1472.

La catalanitat de l’entorn que va ajudar Colom, format per membres de la cancelleria reial catalana: Lluís de Santàngel, conseller i escrivà de ració del rei Ferran, que va aportar els diners necessaris per a la realització de l’expedició, Joan de Coloma, secretari i protonotari reial, que va signar les capitulacions (contracte) de descoberta que es conserven a l’Arxiu Reial de Barcelona (actualment, conegut com a Arxiu de la Corona d’Aragó), Gabriel Sanxis, escrivà de racions, Joan Cabrero, cambrer del rei, Jaume Ferrer, secretari reial i cosmògraf, Pere Garcies, bisbe de Barcelona, que va a buscar a Roma i porta a Barcelona la butlla pontifícia de concessió de les noves terres, Alfons de la Cavalleria, vicecanceller d’Aragó, Catalunya i València que fa els preparatius per a l’edició de la carta d’en Colom en què el rei Ferran apareix com a únic impulsor de l’empresa. Fins i tot, els famosos Pinçon són portuguesos arribats a Catalunya amb Pere IV, rei català d’origen portuguès, s’integren plenament al país i arriben a ostentar càrrecs importants, com els d’ambaixadors de la Generalitat.

La catalanitat dels títols atorgats a Colom: virrei, almirall i capità general, que, finalment, serien la causa de la seva desgràcia. Títols de llarga tradició catalana i de molt poca, nul·la o diferent tradició a Castella; i del sistema institucional que comportaven, com és el cas dels virregnats. La similitud estructural entre els virregnats americans i els catalans va deixar bocabadats historiadors de la talla de Lalinde Abadia i Vicens Vives.

La catalanitat del port de tornada. Recordem que Colom torna d’Amèrica a Barcelona on és rebut pels reis i que aquest fet, avui indiscutit per la historiografia oficial, era considerat una llegenda urbana i motiu de befa per part dels historiadors seriosos ni més ni menys que fins al… 1944, any en què l’historiador canari Antonio Rumeu de Armas publica el llibre Colón en Barcelona i documenta amb tot rigor aquest episodi de la història colombina. La catalanitat de la preparació i dels protagonistes del segon viatge: Pere Bertran Margarit, cap d’una de les caravel·les i comandant militar de l’expedició, Bernat de Boïl, cap eclesiàstic de l’expedició o el frare Ramon Paner, primer etnògraf d’una cultura americana –la taïna-. La catalanitat del primer port de sortida de l’expedició de descoberta: molt probablement el port empordanès de Pals.

En definitiva, la catalanitat que es desprén del, com diríem ara, entorn de Colom i la seva empresa és absolutament manifesta.

És per tota aquesta suma de factors i, d’altres que anirem analitzant en propers articles, que creiem del tot raonada la consideració de la descoberta d’Amèrica com a culminació lògica de l’expansió de l’estat català, iniciada durant l’edat mitjana.

Com va dir Ferran Soldevila: “Ens cal fer observar, però, que en l’esbrinament del problema de la descoberta del Nou Món, el nom de Catalunya revé amb insistència, i que historiadors estrangers –ço que lleva tota sospita de partit pres favorable- tendeixen a fer-li un lloc molt més ample del que fins ara li havia estat assignada.”

Armand Sanmamed
Barcelona, 21 d'abril de 2009