La descoberta catalana d’Amèrica i els seus enemics

Sovint, pensem que la tesi de la descoberta catalana d’Amèrica té com a grans enemics tots aquells que es neguen a acceptar-la perquè, fer-ho, seria acceptar que Catalunya té una història pròpia i, en conseqüència, una personalitat nacional, diferent i anterior a la d’una Espanya que volen eterna. Això és cert, però només és una part de la veritat. La descoberta catalana d’Amèrica en té d’altres d’enemics i no cal anar-los a buscar gaire lluny.

La identificació dels enemics de la tesi de la descoberta catalana d’Amèrica i de les causes profundes que s’amagarien dins d’aquests posicionaments seria un bon punt de partida per a, més enllà d’un estudi de caire historiogràfic, fer un estudi sociològic de com els catalans ens enfrontem amb la nostra pròpia història que és el mateix que dir com vivim el nostre present; perquè en la manera com ens acostem al nostre passat és inevitable que projectem la nostra concepció del present, les nostres pors i de les nostres fílies i fòbies. No és la nostra pretensió, ara i aquí, fer aquest estudi sociològic. Ens conformarem a identificar quins són aquests enemics i, en el millor dels casos, a esbossar-ne algun dels seus trets característics. Comencem situant la qüestió.

La tesi oficial sobre la descoberta catalana d’Amèrica assumida per tothom, gairebé a nivell subconscient, estableix aquests tres aixomes:

1. El genovès Cristobal Colón, al servei dels Reis Catòlics i amb un suport especialíssim de la reina Isabel de Castella, descobreix Amèrica l’any 1492.
2. El descobriment i la colonització posterior són afers exclusius dels castellans.
3. Els catalans resten exclosos del negoci americà fins a mitjans del segle XVIII, moment en què el rei Carles III liberalitza el comerç amb Amèrica.

Tot dogma, per ser eficaç, ha de tenir uns arguments ben senzills i fàcils de recordar, fins i tot per aquells que són llecs en la matèria. Si ho voleu comprovar només cal que feu un petit treball de camp: proveu de fer una enquesta sobre la descoberta i la colonització americanes entre amics, coneguts i saludats i us adonareu que la majoria són incapaços de recordar els noms dels protagonistes de la conquesta, més enllà de Colom, Cortès o Pizarro, o d’explicar-vos cap episodi relacionat amb l’epopeia americana. La majoria, en canvi, recordarà i reproduirà, sense problemes, qualsevol dels 3 articles del credo que hem esmentat abans. L’assumpció o no d’aquests punts és el punt de partida que ens permet identificar els contraris a la tesi i categoritzar-los.

En primer lloc, evidentment, trobem els oficialistes, per als quals no hi ha cap element que ens faci sospitar que el que explica la historiografia oficial no sigui cert. Qualsevol altre plantejament alternatiu respon a un irredemptisme nacionalista (no espanyol, evidentment). Les causes profundes del seu posicionament són prou conegudes per tothom i no ens aturarem a analitzar-les.

El segon gran grup és el que ens interessa analitzar aquí perquè, en el fons, no ens és aliè. No són els altres, els que des de sempre ens han volgut negar, són una part –i no gens menyspreable- dels nostres. En formarien part tots aquells que reconeixent, en major o menor mesura, la inconsistència de les tesis oficials, senten una evident incomoditat a l’hora d’acceptar la tesi catalana.

D’entrada, hem de dir que no és un grup homogeni sinó que ens ofereix una interessant diversitat de plantejaments de fons, refractaris no a les proves històriques sinó al resultat que se’n despendria: la implicació dels catalans en l’empresa americana.

Un primer subgrup, que podríem qualificar com a bonista, és el dels partidaris d’una història políticament i moralment correcta i absolutament acrítica que ha de mantenir els catalans allunyats de qualsevol projecte expansionista, imperialista o guerrer. La nació catalana serà pacifista, pactista i dipositària de les essències més sublims o no serà. Malgrat que el preu sigui una història amnèsica i edulcorada.

Un segon subgrup, que anomenarem solidari, és el d’aquells que, un cop confrontats amb la possibilitat d’una tesi catalana, arriben a la conclusió esgarrifosa que, en aquest cas, els catalans seríem responsables primers del genocidi dels pobles autòctons americans i, horroritzats, giren cua esperitats. Dins d’aquest subgrup, encara trobaríem una subdivisió: els exiliats/emigrats en els diferents països americans que han afirmat la seva identitat, precisament  a base d’imputar tota la responsabilitat de les malvestats colonials als (espanyols)castellans.

Finalment, i no per esmentar-lo en darrer lloc, el menys interessant, un tercer subgrup és el dels tacticistes. Són aquells que, encara que la tesi catalana fos certa, creuen que s’ha de mantenir la tesi de l’exclusió perquè alimenta el sentiment, entre els catalans, de rebuig cap al projecte espanyol unitari i, de retruc, reforça les posicions nacionalistes.

Tot i la diversitat d’opcions, tots els subgrups esmentats tenen un tret essencial comú: coincideixen en què és millor mantenir les coses tal i com estan.

Així les coses, la tesi catalana de la descoberta d’Amèrica es troba sovint atrapada enmig del foc creuat de les posicions més diverses: espanyolistes, catalanistes ben intencionades, catalanistes independentistes, progressites ingenues i no tan ingenues. I el problema no rau en la suposada injustícia de no reconèixer un determinat fet històric, per molt cert que sigui. El drama és que, el que en qualsevol país normal seria un simple problema entre historiadors, en el nostre país és el mirall on es veuen reflectides bona part de les mancances del nostre projecte nacional: en el nostre cas, el de reconstruir la pròpia història sense imposicions, ni subordinacions ideològiques o psicològiques.

Si som una nació és perquè, entre altres coses, ens reconeixem en el nostre passat. Però per saber què som, primer hem de saber què vam ser i hem de ser valents a l’hora de descobrir-ho. No es tracta de posar-nos medalles en una competició xovinista per dirimir quina ha estat la nació més poderosa de la història passant de puntetes damunt d’un fet tan dramàtica com el genocidi humà i cultural dels pobles autòctons americans. Ni es tracta de ser selectius a l’escollir què ens interessa recordar i què no. O és que les conquestes de Mallorca, València o l’Alguer no van costar vides de musulmans o de sards (de la mateixa manera que la conquesta musulmana en va costar de cristians). Ni es tracta de caure en tacticismes, com els dels que estan convençuts que és millor amagar conductes de determinats personatges històrics persuadits que la divulgació provocaria la decepció i la deserció dels companys de causa i no se n’adonen que, en lloc d’enfortir-nos, això ens afebleix perquè ens converteix en guardians (i en presoners) de les veritats doloroses (i tan fàcils de ser utilitzades en contra nostre) que ens volen estalviar. No es tracta de res d’això.

La tesi de la decoberta catalana d’Amèrica tracta, en el fons, dels entrebancs d’elaborar un projecte historiogràfic propi que no estigui subordinat a cap altre projecte, ni a modes passatgeres, ni a tacticismes de vol gallinaci.

Armand Sanmamed
Barcelona, 4 de maig de 2009