92: La coronació de Napoleó: un cerimonial català

Quan parlem de cerimonies de coronació, sovint ens vé al cap el famós quadre La Coronació de Napoleó pintat per David, l’any 1806. Hi veiem l’emperador en el moment de coronar la seva dona, Josefina. Moments abans, a les 12 del migdia del 2 de desmbre de 1804, ell mateix s’havia posat la corona imperial. El papa, la màxima autoritat religiosa, present en l’acte, no va prendre part activa en la coronació; hi va actuar, tan sols, com a testimoni.

Aquest cerimonial trencava, expressament, amb les coronacions tradicionals en què el prelat oficiant –papa o bisbe-, com a representant de déu, imposava la corona al nou monarca. Napoleó, evidentment, buscava un efecte polític: deixar clar que el seu poder no se sustentava en l’església. Tanmateix, aquest cerimonial d’autoimposició de la corona no va ser una creació napoleònica. Aquesta innovació cal atribuir-la als reis catalans, que ja l’havien introduït, molt abans, en les seves cerimonies de coronació.

Una coronació era un acte litúrgic, el moment culminant d’un seguit de rituals mitjançant els quals se solemnitzava l’accés al tron d’un nou rei. La participació expressa de la jerarquia eclesiàstica era imprescindible per tal de simbolitzar l’origen diví del poder que rebia el monarca i que es materialitzava en la col·locació de la corona sobre el cap del nou monarca per part del prelat oficiant. A Europa, la primera coronació de què es té notícia és la de l’emperador bizantí Lleó II, que va ser coronat pel patriarca de Constantinoble Acaci, l’any 413. Pel que fa al Sacre Imperi Romanogermànic, els emperadors van ser coronats, pel papa o per altres bisbes catòlics, fins que Carles V (el nostre Carles I) va ser coronat, el 1530, a Bolonya. Va ser el darrer emperador coronat. Des d’aleshores fins al final de l’imperi, el 1806, no es van produir més coronacions.

A Catalunya, no es coneixen cerimònies de coronació anteriors a la de Pere I, pare de Jaume I, que es va fer coronar pel papa a Roma, l’any 1204, a canvi de declarar-se vassall de la Santa Seu. Jaume I, tot i que va anar a Roma no en va tornar coronat, ja que no va acceptar les condicions del papa. Les coronacions es reprendrien amb Pere II, però dins del regne i sense acceptar el vassallatge de Roma. Ell i Alfons II van proclamar que ostentaven el poder per dret propi i no per infeudació del papa.

Alfons III i els seus successors, per esborrar qualsevol supeditació a l’església, van trencar la tradició de ser coronats pel prelat oficiant i es van posar ells mateixos la corona. Aquest ritual innovador, que va ser copiat per altres reis peninsulars i que seria l’adoptat per Napoleó, va representar la supressió gairebé total de la intervenció eclesiàstica, tot i que l’església va intentar mantenir alguna mínima participació, per exemple, corregint la col·locació de la corona. Pere III, el Cerimoniós, va reorganitzar els rituals i va establir un dels cerimonials més complets d’Europa, imitat per Carles V de França.

A grans trets, el cerimonial d’entronització seguia els passos següents:

• Cavalcada reial
• Nit de vetlla a la seu
• Missa solemne durant la qual tenia lloc el cerimonial principal:

• Cavalcada amb el rei coronat
• Banquet polític a palau

La pràctica de la coronació va decaure amb la dinastia Trastàmara. Ferran I va ser l’últim a celebrar-la, l’any 1414.

Armand Sanmamed
11 de maig de 2009