93: L'Extremadura d'Aragó, possible pàtria de Ferran Cortès?

Quan ens parlen d’Extremadura tots pensem en la regió que hi ha entre Portugal i La Manxa, al nord d’Andalusia Occidental. Existeix, però, una altra Extremadura, l’Extremadura d’Aragó.

És el territori que es troba al sud d’Aragó, veí amb Castella i el País Valencià, que correspon, aproximadament, a la meitat sud de l’actual província de Terol.

Aquest territori va ser, durant bastant temps, territori fronterer amb els musulmans. Sembla que el nom Extremadura significaria ‘terra extrema’, terra situada a l’extrem del territori, a l’extrem del regne, i s’usava per designar els territoris fronterers amb regnes musulmans. Viure-hi suposava, doncs, un risc no gens menyspreable. Per compensar aquests riscos els reis aragonesos van promulgar unes lleis especials per aquest territori: els anomenats Furs d’Extremadura d’Aragó.

D’altra banda, hi havia a Aragó, la tradició, manifestada per escrit més d’un cop, que Ferran Cortès era natural d’aquest territori, de l’Extremadura d’Aragó, concretament, que era o descendia de la casa dels senyors de Molina. Ja trobem aquesta tradició a finals del segle XVI, era ben viva durant el segle XVII i encara existia en el segle XVIII.

El primer autor conegut que en parla és Miguel Martínez del Villar, el qual, l’any 1598, només 51 anys després de la mort de Ferran Cortès, en el seu Tratado del Patronato, antiguedades, Govierno y varones Ilustres de la Ciudad y Comunidad de Calatayud y su Arcedianado ” parla de la casa “dels Cortés de Terrer, Comtes de Molina en altres temps, i de qui (no sense gran honra d’aquesta terra) descendeix la Il·lustríssima d’Hernando Cortés” (1)(2)(3). Terrer és una població al sud-oest de Calataiud.

Ho ratifica en Gabriel Lasso de la Vega, el 1601, quan publica que “els Cortesos, és cert que procedeixen d’una casa d’hidalgos honrats del regne d’Aragó ”(4) en un llibre titulat Elogios en loor de don Jaime de Aragón, don Fernando Cortés, marqués del Valle, y don Alvaro de Baçan, marqués de Santa Cruz on situa l’anomenat Álvaro de Bazán, primer comandament de la flota espanyola dels seus temps i Cortès a la mateixa alçada d’un rei, i no un rei qualsevol, del mateix Jaume I.

Igualment, Vicencio Blasco de Lanuza ens diu, el 1622, que Cortès “descendia dels Cavallers i donzells que hi ha a Aragó, molt principals d’aquest nom i cognom” (5) a les seves Historias eclesiásticas y seculares de Aragón.

El cronista Bartolomé Leonardo d’Arensola, a la seva Primera Parte de los Anales de Aragón, publicada el 1630, diu, ben clarament, que “Hernando Cortés, encara que no ignorava la seva qualitat, sabent que el seu avi fou natural de Molina [d’Aragó], i que hi va sortir cap a Medellín” i afegeix més endavant “i va averiguar que ell i els Cortesos progenitors seus eren els mateixos [que els] d’Aragó ” i, a més a més, que el II marquès de la Vall d’Oaxaca, Martí Cortès, “va despatxar un secretari a Don Tomás Cortés, que fou Bisbe de Terol, per a demanar-li les escriptures d’aquest origen”. Dalmiro de la Valgoma explica: “cosa que va fer el mitrat, evocantse-hi també el I vescompte de Torresecas, don Faustino Cortés, nebot del Prelat referit, que don Martí considerava com a parent [deudo] seu ”(6). O sia, que hi havien a l’Aragó Cortés que eren parents del conqueridor de Mèxic.

Continuem amb més exemples, tenim el cronista Francisco Diego de Sayas Rabanera y Ortubia, que en els seus Anales, quan parla d’en Cortès i de les seves proeses diu que aquestes eren “no extranyes del renom Aragonès per Cabdill, que sinó fou fill d’aquest Regne... ....Cap escriptor ho nega; i el que continuem ho va deixar ben provat”. Entremig, la censura hi ha posat l’afegitó típic: “...per haver transferit eixa alegria a Extremadura i a Medellín, la seva pàtria, mai deixarà de ser-ho la seva família” (7). Fixem-nos-hi bé: després d’ afirmar, sense cap mena de dubte, la naturalesa aragonesa del nostre home, ens diu a continuació que era d’Extremadura, actuació normal dels censors.

La fiabilitat d’aquestes informacions és prou sòlida. L’any 1688, un tal Juan Cortés y Echevarría, nascut a Índies i descendent de saragossans, aporta proves de la seva noblesa per ser admès a l’Orde de Santiago. En un informe aprovat pel Consejo de Castilla que n’examinava els ingressos, s’admet que el Cortès que aquí ens ocupa era descendent dels comtes de Molina d’Aragó. L’esmentat Juan Cortés, després de defensar la noblesa del seu cognom, parlant de la seva família aragonesa, afegeix “la tradició de ser d’aquesta [casa] Hernando Cortés, descubridor de les Índies”(8). Un informe d’ingrés a l’Orde de Santiago era un assumpte prou seriós i de prou importància social i, fins i tot política, com per jugar-hi amb proves falses o rumors. El fet que Juan Cortés presentés aquestes proves tant allunyades de les tesis oficials que parlaven i parlen de l’origen inequívoc extremenyocastellà del conqueridor de Mèxic i que el Consejo l’acceptés sense problemes aparents obre, fins i tot des de les posicions més prudents, molts interrogants.

Aquests que hem esmentat, no són els únics testimonis escrits d’aquesta tradició que evidencien que l’origen aragonès d’en Ferran Cortès estava fortament arrelat en la societat aragonesa d’aquells temps.

Potser sí que en Ferran Cortès era extremeny, però tot indicaria que ho era de l’Extremadura aragonesa i no pas de la castellana com ens explica la historiografia oficial. Aquesta coincidència de nom hauria indicat als censors el camí a seguir per tal de castellanitzar l’origen del conqueridor de Mèxic.


Carles Camp
18 de maig de 2009




(1) Dalmiro de la Válgoma y Díaz- Valera, Ascendientes y descendientes de Hernán Cortés, Ediciones Cultura Hispànica, Madrid, 1951.

(2) Miguel Martínez del Villar, Tratado del Patronato, Antigüedades y Varones Ilustres de la Ciudad, y Comunidad de Calatayud, y su Arcedianado, Calatayud 1598, Edició facsímil del Centro de Estudios Bilbilitanos, publicació núm. 5, i núm. 794 de la Institución “Fernando el Católico”, Saragossa, p.108.

(3) Nota (1), p.94; tret de Gabriel Lasso de la Vega, Elogios en loor de los tres varones, don Jaime de Aragón, don Fernando Cortés, marqués del Valle, y don Alvaro de Baçan, marqués de Santa Cruz, Saragossa, 1601, fol. 36 v.

(4) Nota (1), p. 96; tret de Vicencio Blasco de Lanuza, Historias eclesiasticas, y seculares de Aragon, en que se continuan los Annales de de Çurita, y tiempos de Carlos V, con Historias Eclesiásticas antiguas y modernas que hasta aora no han visto luz ni estampa, Iuan de Lanaia y Quartanet, Saragossa, 1622, Volum I, p. 289.

(5) Nota (1), p.96-98.

(6) Nota (1), p. 99.

(7) Nota (1), p. 104-5; Exp. 2.176, fol. 40. AHN, Sección de Ordenes Militares, Santiago,

(8) Nota (1), p. 105-107.