Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. Ibers, celtes i la descendència de Noè (3)

En les parts primera i segona d’aquest article hem atès al procés d’enfrontament entre historiadors catalans i castellans per fer que l’arribada de Túbal, net de Noè, a la Península Ibèrica tingués lloc en terres catalanes i castellanes, respectivament. Hem comprovat també que, davant la inexistència d’una ciència arqueològica mínimament desenvolupada, aquell enfrontament va enrarir-se encara més amb l’entrada en escena d’historiadors d’altres contrades, de manera que Túbal també podria haver establert la seva residència bé a Navarra i el País Basc, bé a Portugal.

El desprestigi provocat per aquestes discussions, així com també el desprestigi de Giovanni Annio de Viturbo (introductor del mite de Túbal com a avantpassat dels ibers) després que es demostrés la falsedat dels seus escrits, va dur Juan de Mariana (1536-1623), en la seva Historia general de Espanya (1592 en la seva versió llatina i 1601 castellana), a proposar que s’abandonés la qüestió del lloc precís d’assentament de Túbal. Segons l’historiador castellà, el que realment interessava seria remarcar la unitat política de les poblacions de la Península Ibèrica sota el govern dels Àustries (amb Portugal incorporada al 1580) i el fet de llur gran imperi transoceànic.

La influència de Mariana va ser certament determinant però no va aconseguir desterrar absolutament dels llibres d’història la qüestió de l’arribada de Túbal. Historiadors com ara Luis López (1637) i Jerónimo de Cepeda (1643) encara escriuran històries que comencen amb Túbal. I no serà estrany trobar al segle XIX i començaments del segle XX escrits que facin referència a aquell personatge mitològic.

La crisi política peninsular esdevinguda el 1640 amb les revoltes de Portugal i Catalunya, que va conduir a la independència de la primera, va exigir replantejar la història antiga de les poblacions peninsulars no portugueses per a poder continuar legitimant el govern ja castellanitzat dels Àustries sobre els pobles no castellans de la Península i el dret a la restitució del poder perdut sobre Portugal. Davant la impossibilitat de recórrer al mite desprestigiat de Túbal com a nexe d’unió dels pobles contemporanis en el passat, els historiadors van introduir un personatge mític novedós sobre el que descarregar la funció nacionalista assignada fins llavors a Túbal. Aquest nou personatge és Tarsis. Recordem el seu parentiu amb Noè tot repetint la cita de la Bíblia:

Aquesta és la descendència dels fills de Noè: Sem, Cam i Jafet, als qui van néixer fills després del diluvi. Fills de Jafet van ser Gomer, Magog, Madai, Javán, Túbal, Mosoc i Tiras. Fills de Gomer: Asquenaz, Rifat i Togorma. Fills de Javán: Elisa i Tarsis, Quitim i Rodanim. A partir d’aquests es van poblar amb gent les illes en llurs terres, segons llurs llengües, famílies i nacions (Gènesi, 10, 1).

La substitució de Túbal per Tarsis com a primitiu poblador de la Península Ibèrica va ser duta a terme inicialment per l’historiador francès Samuel Bochart, el 1646, en la seva obra Geographia Sacra enmig de la polèmica dels segles XVI i XVII per la identificació de la ciutat bíblica de Tarsis com a Tartessos. Poc després, l’historiador aragonès José Pellicer de Ossau (Saragossa 1602-Madrid 1679) argumentaria en favor de Tarsis en la seva obra Población y lengua primitiva de España (1671). I el 1686, en la seva obra Emporio del Orbe, l’historiador gadità Jerónimo de la Concepción va assenyalar Cadis com a escenari supervivent del cataclisme de l’antiga Atlàntida i lloc on va arribar Tarsis en el seu peregrinatge des de les terres orientals.

L’amplificació de la mitologia en els termes esmentats no respon més que a la necessitat urgent i desesperada d’evitar la desintegració política dels dominis dels Àustries a la Península Ibèrica després que Portugal s’independitzés, la Corona d’Aragó continués amenaçant amb el seu propi procés independentista i, sobretot, Castella demostrés la seva feblesa en la competència davant francesos, anglesos i altres pobles europeus.

Coneixem perfectament els esdeveniments de la guerra de successió després de l’extinció de la dinastia dels Àustries i la consegüent irrupció de la nova dinastia dels Borbons. Els Estats aragonès, català i valencià serien desmantellats i convertits en colònies castellanes sotmeses a un estricte règim polític de dominació en tots els àmbits (militar, fiscal...). Al mateix temps, els territoris italians de la Corona d’Aragó (Nàpols, Sardenya i Sicília) serien atorgats a potències veïnes.

Per tal de justificar el domini colonial dels castellans sobre Aragó, Catalunya i València, la historiografia va continuar operant en termes mitològics sobre la nova via oberta del Tarsis tartèssic. Malgrat les múltiples crítiques rebudes des de posicions il·lustrades per les incoherències i inexactituds flagrants que contenia, finalment els censors reials van autoritzar la publicació de la España primitiva de Francisco Xavier Manuel de la Huerta y Vega (2 volums publicats a Madrid el 1737 i 1740), obra que justificava la monarquia espanyola contemporània per la seva història antiquíssima que enllaçava amb el Diluvi universal a través de Tarsis i, a més, era antecessora de les monarquies europees posteriors i, a més a més, recolzant-se en el mite de l’Atlàntida, ja dominava les terres americanes.

Pura propaganda barata de la nova dinastia borbònica en un context colonitzador exacerbat provocat per la ferida de la independència de Portugal i la necessitat de controlar amb una agressivitat extrema les noves colònies aragonesa, catalana i valenciana i, evidentment, la voluntat de mantenir amb vida el decadent imperi d’ultramar.

Altres autors com ara Antonio Fernández Prieto y Sotelo, en la seva Historia del Derecho Real de España (Madrid, 1738) o Luis José Velázquez de Velasco, en els seus Anales de la nación española (Màlaga, 1759) persistiran en la tesi de Tarsis com a primer poblador de la Península Ibèrica.

En la seva Historia literaria de España (Madrid, 1766), Rafael Rodríguez Mohedano ens ofereix una síntesi del problema de la introducció de Tarsis en la historiografia espanyola.

http://books.google.es/books?id=s_orAAAAMAAJ&pg=PA31&dq=pellicer+%22Poblaci%C3%B3n+y+lengua+primitiva+de+Espa%C3%B1a%22&lr=&as_brr=3&hl=ca#PPA31,M1

També cal citar aquí l’excel·lent article de Pablo Fernández Albadalejo, “Mitohistoria y nación: a propósito de la España “primitiva” de Huerta y Vega”, dins el libre Fénix de España. Modernidad y cultura propia en la España del siglo XVIII (1737-1766) (Madrid, 2006).

http://books.google.es/books?id=hpaDt5JZpWMC&pg=PA146&dq=pellicer+tarsis&lr=&as_brr=3&hl=ca#PPA135,M1

Joan Cavaller

26 de maig de 2009

Joan Cavaller. Ibers, celtes i la descendència de Noè (3)

Política de cookies