97: La desaparició dels documents referents a Ferran Cortès

Coneixem en Ferran Cortès com el conqueridor de Mèxic, l’home que va protagonitzar la gesta militar més extraordinària de tots els temps, que va derrotar un exèrcit professional i experimentat format per desenes de milers d’efectius i va conquerir un imperi de milions d’habitants amb tan sols un exèrcit d’uns escassos dos centenars d’homes, gesta només superada pel seu cosí, l’anomenat Francisco Pizarro, i perfectament comparable a les llegendaries proeses militars protagonitzades per Alexandre Magne o Juli Cèsar.

Les conquestes d’en Cortès van permetre augmentar de forma considerable els territoris dominats per Carles I. Cal recordar que la superfície de l’actual república de Mèxic és gairebé el doble que la de la Península Ibèrica. Caldria esperar que la vida d’aquest home extraordinari estigués molt ben documentada ja que, en bona lògica, els seus compatriotes contemporanis haurien estat interessats en conèixer cadascun dels detalls de la vida d’un dels personatges més importants de la primera meitat del segle XVI.

Doncs, en contra del que seria d’esperar, no hi ha ni un sol document contemporani sobre la seva infància o la seva joventut abans d’anar a Amèrica. Tot el que sabem ens ha arribat a través de referències de diferents cronistes. Se sap molt més de la infància i joventut d’Alexandre Magne o de Juli Cèsar, que van viure fa més de dos mil anys, que no pas d’aquest personatge molt més proper en el temps

No se sap, per exemple, on va estudiar. Bartomeu Casaus (1), Francisco Cervantes de Salazar (2) i Antonio de Solís (3) expliquen que,durant dos anys, Cortès va estudiar dret a Salamanca. Segurament, hauria de ser dret canònic, ja que era l’únic que es podia estudiar a Salamanca en aquells temps. El seu capellà, confessor i secretari personal, Francisco López de Gómara, ens diu que “als catorze anys de la seva edat l’enviaren els seus pares a estudiar a Salamanca, on va estudiar dos anys, aprenent gramàtica a casa d’en Francisco Núñez de Valera, que estava casat amb la Inés de Paz, germana del seu pare”(4).

Curiosament, l’historiador José Luís Martínez afirma que “en els arxius de la Universitat de Salamanca no queden rastres del pas d’en Cortès” i, afegeix, amb certa sornegueria: “malgrat tot la universitat moderna ha posat una placa amb inscripció al•lusiva i un bust que el reconeixen com a fill de la il•lustre casa ”(5).
Tanmateix, se sap que Cortès sabia llatí i que va ser un gran jurista, que va exercir de notari. Se’ns fa difícil de creure que, amb tan sols dos anys de dret assolís un nivell tan destacable com a jurista. I si, efectivament, va estudiar dret, de moment, no podem saber on ho va fer realment.


Sembla ser que Cortès era un lletraferit considerable.Tot i això, cap investigador no ha trobat ni un sol document privat seu (6). Tot el que ha quedat són documents de feina, per entendre’ns. Ni un sol escrit privat o personal a una esposa, al pare o a la mare, a un fill, a un amic, a una amant. res de res de res. absolutament res. Sí que hi ha cartes adreçades al seu pare o algún cosí, però totes elles només parlen de feina, mai de temes personals. Se li coneixen milers de documents que va escriure o fer escriure, tot el que feia i totes les decisions que prenia les justificava per escrit, però no hi ha cap escrit privat. Aquest fet estranya a l’historiador mexicà José Luís Martínez qui, després de recopilar nombrosos documents relacionats amb el nostre home exclama:“ en aquesta abundància de documents cortessians hi ha un buit notori: els escrits íntims i pròpiament personals. Mai escriuria un missatge amorós per a les seves
dones o amants, o d’amor per als seus fills, parents o amics?”(7).

Diuen que va arribar a Amèrica, concretament a Santo Domingo, el 1504 o 1506. Hi va ser propietari, alcalde i notari. I malgrat tot això, malgrat haver viscut a l’Espanyola fins al 1511, i haver ocupat aquests càrrecs segons ens explica el cronista Gómara, un historiador tan minucias com Hugh Thomas s’estranya que “ no s’hi hagin conservat documents oficials amb el nom d’en Cortés”(8). Així ho ratifica Frank Moya Pons en el seu treball sobre l’illa Espanyola en el segle XVI (9). En el seu estudi no ha trobat cap Cortès enlloc. No apareix en l’índex onomàstic (10) ni en la llista de pobladors (11). Sobre un total de 709 pobladors que aquest autor ha localitzat, Cortès no hi surt enlloc. Ni en els 25 d’Azúa, ni en les 33 de Yaquimo, enlloc.

També confirma aquest fet José Luís Martínez, que en el seu treball de recerca i recopilació de documents cortessians revela que ha detectat “absències (lagunas) importants són les dels seus anys juvenils, a Santo Domingo i a Cuba, de les que haurien de quedar almenys nomenaments i contractes, no trobats fins ara”(12). És a dir, que segons aquest historiador, dels anys que Cortès va viure a Cuba -del 1511 al 1519- on va ser propietari de mines, va fer obres de caritat (va construir un hospital) i va ser notari, tampoc no ens ha arribat cap document seu.

Com s’entén aquesta massiva desaparició documental? A qui li pot haver interessat fer tota aquesta feina d’eliminació? La resposta és, potser, massa òbvia.


Carles Camp



BILIOGRAFIA

(1) Fray Bartolomé de las Casas, Historia de Indias. Text fixat per Juan Pérez de Tudela i Emilio López Oto. Estudi crític preliminar i edició de Juan Pérez de Tudela Bueso. Edicones Atlas, Biblioteca de Autores Españoles, vol. 96 II, p. 239, llibre III, cap. XXVII.

(2) Francisco Cervantes de Salazar, Crónica de la Nueva España. Edició de Manuel Magallón, estudi preliminar i índex per Agustín Millares Carlo. Ediciones Atlas, Biblioteca de Autores Españoles, 244. vol. I, p. 176, Cap. XV. Madrid, 1971.

(3) Antonio Solís, Historia de la Conquista de México. Colección Austral,
Espasa-Calpe Argentina, S.A., p. 38, Cap. IX. Buenos Aires, 1947

(4) Francisco López de Gómara, Historia de la Conquista de México. Estudio
Preliminar de Juan Miralles Ostos. Editorial Purrúa, S.A., Ciudad de México,
México, 1988. Cap. I, p.7.

(5) José Luís Martínez, Hernán Cortés, Universidad Nacional Autónoma de México-Fondo de Cultura Económica, primera reimpressió espanyola. Madrid, 1992,p. 113.

(6) Pròleg de José Luís Martínez, Vol. I, p. 10. Documentos Cortesianos, edició
a càrrec de José Luís Martínez. Universidad Nacional Autónoma de México, Fondo de Cultura Económica, México, 1990, primera reimpresió, 1993, vol. I, p.183.

(7) Nota (6).

(8) Hugh Thomas, Quién es quién de los conquistadores. Diccionarios Salvat. Salvat Editores. Barcelona, 2001, p. 70.

(9) Frank Moya Pons, La Española en el siglo XVI 1493-1520. Colección “Estudios”, Universidad Católica Madre y Maestra Santiago. República Dominicana, 1978.

(10) Nota (9), p. 354.

(11) Nota (9), p. 297-331.

(12) Nota (6)