98: Francisco Pizarro i els Barons de la Fama

La primera campanya d’exploració-conquesta de Francisco Pizarro, el seu llavors amic i soci Diego de Almagro i la resta dels seus companys va ser llarga, molt penosa, extremadament dura i difícil. El desconeixement d’aquelles terres, el clima tan dur i malsà, extremadament càlid i humit (no parava de ploure de forma desesperant). Les malalties, la fam, l’hostilitat dels indígenes, tot es va sumar en contra dels expedicionaris.

Es va decidir que Almagro tornaria a Panamà, a cercar reforços i, sobretot, subministraments, la qual cosa li acabaria sent molt difícil per raons polítiques, per tal com Pedrarias Dávila, llavors governador a Terra Ferma i Panamà, entenia que tota aquestes accions de conquesta es feien sense el seu control.

Mentrestant, d’altres membres de l’expedició van abandonar i també van tornar. Finalment, només va quedar Pizarro i tretze homes més i, és de suposar, els seguicis que, de grat o per força, els acompanyaven. Això es desprèn dels relats de fets en què van participar altres personatges, a banda dels catorze esmentats, i que no eren membres de tribus indígenes amigues. La qual cosa, d’altra banda, ens permet afirmar que els tretze companys eren nobles, més o menys poderosos i amb més o menys recursos materials i humans, que Pizarro s’havia endut a la conquesta.

Així les coses, la situació va arribar al màxim de tensió. Francisco Pizarro i tretze homes més, només amb els seus seguicis, aïllats de tot i de tothom, sense poder esperar cap socors, si més no de forma inmediata, esgotats físicament i mental després de tant de temps de penalitats i privacions, contra un enorme imperi de pagans bel·licosos i hostils. Finalment, van desistir i van decidir tornar a Panamà i, tan sols després que Pizarro obtingués els títols de governador i capità general a Barcelona de mans de Carles I, es va reprendre la conquesta de forma exitosa.

Aquests tretze homes, juntamente amb Francisco Pizarro, van ser els herois de la conquesta, els forjadors de la victòria, recordats i reverenciats durant molt de temps. I van ser coneguts com els Tretze Barons de la Fama, o els Tretze de la Fama. Ningú, que jo sàpiga, s’ha molestat a esbrinar d’on podria venir aquest apel·latiu. Potser algú ho ha intentat i no se n’ha sortit. No se n’ha sortit, és clar, perquè, per a la historiografia oficial, Catalunya no va intervenir en la conquesta d’Amèrica.

La situació de Pizarro i els seus Tretze Barons de la Fama és idèntica, calcada, a la situació de l’Otger Cataló i els seus Nou Barons de la Fama. Recordem quin és l’origen mitològic de la nostra nació. Diu la llegenda que, quan els musulmans van envair les nostres terres, ho van fer amb un ràpid èxit militar. Els cristians van haver de refugiar-se a les muntanyes o en altres regnes cristians. Un dels cavallers derrotats es deia Otger Cataló. Malferit, es va refugiar en una cova, a les muntanyes de Gombreny. Allà, un gos fidel li llepava les ferides i una ovella l’alimentava cada dia amb la seva llet. A poc a poc, es va anar guarint de les ferides fins que, un bon dia, es va sentir amb prou forces per reprendre la lluita. Llavors, va fer sonar el seu corn i, amb l’ajuda del seu gos, va aconseguir reunir altres nou cavallers cristians que, com ell, havien sobreviscut a la derrota. Aquests nou cavallers eren: Pere Alemany, Ramon d’Anglesola, Ramon de Cervelló, Guillen de Cervera, Roger d’Erill, Hug de Mataplana, Dapifer de Montcada, Gibert de Ribelles i Galceran de Pinós. Amb la seva ajuda, i la de Carlemany, va iniciar la lluita per expulsar els pagans infidels de les nostres terres. Carlemany va fundar el Principat i el va dividir en nou comtats, un per a cadascun d’aquests cavallers, que serien coneguts per la posteritat com els Nou Barons de la Fama o els Nou de la Fama. Li sona aquest nom al lector? L’Otger Cataló, del nom del qual derivaria, segons la llegenda, el de Catalunya va ser, novament, ferit a Castelló d’Empúries. Es va retirar al seu castell, a Montserrat, on va morir i hi va ser enterrat.

La situació és pastada a la dels Barons de la Fama de Pizarro: un grup reduït de nobles cristians amb els seus seguicis respectius, liderats per un altre noble cavaller cristià, davant d’una multitud de pagans que ocupaven una terra que calia conquerir per a la cristiandat. I, en ambdós casos, s’esperava l’ajuda d’un emperador cristià que havia de venir del Nord, de nom Carles (Carlemany significa Carles el Gran).

Els Tretze Barons de la Fama, com se’ls coneixia més de trenta anys després de la conquista, segons ens explica l’Inca Garcilaso, seria una denominació que lligaria i seria continuadora d’una tradició pròpia molt arrelada en l’imaginari si es tractés de catalans. En canvi, és molt difícil d’explicar en cas de tractar-se de conqueridors extremenys, castellans o andalusos, com ens han volgut fer creure.


Carles Camp
22 de juny de 2009