Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (1)

La forma d’identitat anomenada ètnica o nacional és rellevant per entendre la configuració històrica i present de la humanitat. L’ésser humà ha anat adaptant-se als distints hàbitats del planeta, interrelacionant-s’hi fins a donar lloc a un conjunt de costums i institucions específiques de les col·lectivitats segons l’indret. Aquestes han viscut en evolució constant, incloent, a la fi, la seva pròpia desaparició, compensada pel naixement d’altres.

En canvi, per a l’estudi científic de les societats occidentals actuals el factor ètnic no ha rebut gaire atenció. Rebutjat, majoritàriament, per la historiografia marxista o l’hereva d’aquesta, ha estat també abandonat per científics socials que han partit de la idea que la mateixa existència del sentiment ètnic o nacional ha causat bona part dels enfrontaments violents del segle XX. Aquesta visió ha dut sovint a rebutjar de pla l’oportunitat de considerar en tota la seva amplitud els fenòmens nacionals; ja sigui els que en termes generals poden ser considerats de caire imperialista, exercits des d’un estat o una estructura política i militar amb voluntat expansionista, o bé els de caire d’alliberament, amb l’objectiu d’aconseguir un estat propi o, si més no, el reconeixement de la capacitat d’autoadministrar-se. En aquest sentit, resulta molt pertinent la següent afirmació del filòsof Xavier Rubert de Ventós posant en qüestió la crítica, per se, respecte un o altre tipus d’identitat (ètnica o nacional, de gènere, religió…), però pensant especialment en la que ens referim:

Sembla (…) que les nostres necessitats d’identitat i pertinença són tan constitutives del que som com sovint perilloses pels nostres semblants. Si això és així, no té cap mena de sentit criticar o blasmar aquestes tendències –pel mateix preu, podríem criticar la reproducció sexual o la posició bípeda. El que cal, per contra, és aprendre a comptar-hi i, si es pot, a civilitzar-les. (Xavier Rubert de Ventós, Catalunya: de la identitat a la independència.Barcelona: 1999, pàg. 35)


El concepte d’identitat

Des de l’antropologia s’afirma que tot individu experimenta la necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’identitat. Com afirma Joan Francesc Mira, la posició de l’individu en el món sempre es fa en termes de grup; “sóc x” o “un x”: japonès, musulmà, militar, pallarès, fuster… Amb unes característiques compartides que altres persones no tenen. Sempre, en definir-nos d’una o altra manera, marquem límits de pertinença en què quedem inclosos i som distingits. (Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura. València: Tres i Quatre, 1984)

Però no hi ha un sol tipus d’identitat, i és més, aquests no han de ser excloents entre si. Podríem fer-ne una classificació en funció de gènere, edat, poder econòmic, aficions, professió, ideologia, pràctiques sexuals, aspecte físic, creences religioses, entre d’altres, que un individu pot experimentar de forma simultània i sent algunes més rellevants que d’altres per a la seva existència. En aquest sentit, les primeres i bàsiques són les derivades de la sexualitat atribuïda a l’individu al néixer a partir dels caràcters genitals, que l’encotillarà dins un gènere específic amb uns condicionants molt marcats, i la que ve donada per la filiació familiar a través del nom i cognoms, que li donarà una primera i decisiva posició social.


La identitat ètnica

L’eminent antropòleg Claudi Esteva Fabregat considera que “una cultura” és constituïda pels comportaments específics d’una comunitat humana en l’espai i el temps. Al seu torn, una ètnia és la consciència històrica de la personalitat cultural que tenen els membres d’una cultura a través de la seva adscripció a una “manera de ser” (Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984, pàg. 5). Per tant, la concepció d’ètnia és aplicable a cadascuna de les cultures definides com a tals, sense que, com sovint es diu, aquest fet tingui a veure amb una unitat de raça (concepte abandonat definitivament per la biologia i l’antropologia per a la distinció entre els membre i les col·lectivitats humanes) ni de fenotips (aspecte exterior dels individus), ni tan sols de lligams de parentiu entre els membres d’una ètnia. Tampoc no té a veure amb un o altre tipus de model econòmic, polític o social, sinó amb elements culturals i simbòlics.

Per definir el concepte d’ètnia, trobem, doncs, elements com la llengua, el territori propi, la història i costums compartits, etc, però sense que cap d’ells sigui indispensable ni que, sovint, sigui decisiu per distingir com a tal una ètnia respecte una altra. Per això, són més determinants les construccions simbòliques i d’autorreconeixement que els sostenen. Així, la consciència de “ser” i la voluntat de manteniment i projecció com a col·lectivitat, els individus de la qual s’identifiquen entre ells –i identitat que alhora també redefineixen i veuen redefinida per d’altres-, sembla ser allò que marca l’existència efectiva d’una ètnia com a tal. Parlem, per tant, de l’existència d’un imaginari basat en símbols de significat compartit entre els individus d’una col·lectivitat; símbols escollits d’entre la base material existent (llengua, territori…), que exerceixen una funció de diferenciació d’una col•lectivitat respecte les altres.


BIBLIOGRAFIA CONSULTADA


Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984.
Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura. València: Tres i Quatre, 1984.
Xavier Rubert de Ventós, Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: 1999.

Ramon Freixes
22 de juny de 2009

Claudi Esteva i Fabregat

Joan Francesc Mira

Xavier Rubert de Ventós